Una reflexió adreçada als companys/es de Guanyem sobre l’ofensiva CUP versus ICV-EUiA

Jordi Borja, membre de Guanyem.

Una ofensiva que a Guanyem inevitablement ens afecta. De fet, sigui quina sigui la intenció dels companys/es de CUP la seva ofensiva també es disparar contra la nostra línea de flotació. Per Guanyem haver d’escollir entre ICV-EUiA i CUP pot derivar un una confrontació fratricida que no es bo per ningú. Excepte per les dretes, el bloc polític governant (CiU i ERC) i els socialistes (atenció, no se’ls pot donar per morts).

A continuació exposo alguns punts d’anàlisi amb intenció constructiva.

1. La campanya CUP anti ICV és relativament recent, ha anat en crescendo accelerat i en el cas de Barcelona arriba a "satanitzar" també al PSUC, considerat coprotagonista o còmplice de les polítiques urbanes des de 1979 (primer govern municipal electe). Una campanya que sembla molt provocada o estimulada per l’existència de Guanyem i la possible confluència que inclogui ICV-EUiA i molts altres sectors com tots sabem. ¿Perquè?

No vull evitar una referència personal. Fa poc més d’un any que rebia peticions de CUPs locals per que hi anés a explicar com promoure polítiques urbanes progressistes. Quan va ser possible vaig anar-hi, per exemple a Manresa. També algun dirigent de CUP em va demanar que en la mesura de les meves disponibilitats acceptés aquestes demandes. Ara en canvi se’m cita per part de responsables de CUPS com "promotor de la borbolla immobiliària", "inventor o promotor del model Barcelona" o "còmplice de les polítiques antipopulars". No tinc cap interès en contestar a aquestes crítiques que són part d’una ofensiva política que no té gaire relació amb una persona. Crec que s’utilitzen aquestes "denúncies" com armes contra ICV-EUiA i indirectament contra Guanyem.

2. CUP no amaga que el seu objectiu és ocupar l’espai que en el passat va tenir el PSUC. Per tant li cal debilitar com més millor a ICV-EUiA. De la mateixa manera que ERC vol ocupar part important de l’espai PSC i també de CiU. No sé si això es nova política o vella política, en tot cas és "quítate tu que me pongo yo". Es evident que hi han diferències i contradiccions entre les idees i les pràctiques d’ICV-EUiA i de CUP, com n’ hi han a l’interior d’uns i altres. Amb un cert esforç d’objectivitat és poden trobar limitacions importants en tots, uns per existir des de fa anys i haver estat a les institucions. Altres per haver desenvolupat solament pràctiques locals i diverses i tenir un projecte polític encara molt poc elaborat. A tots se’ls hi poden fer crítiques per acció o omissió, sigui en les institucions o en els pobles. Es pot discutir sobre les formes d’organització d’uns i altres, les assemblees com element de mobilització i l’organització piramidal que facilita la presa de decisions. Però tot plegat és secundari. El que avui importa és el què fem ara.

Les mobilitzacions socials del darrers anys, l’esgotament i la pèrdua de representativitat creïble de les institucions polítiques i i l’emergència d’iniciatives polítiques al marge dels partits "clàssics" han creat un nou paisatge que permet construir una força política nova i integradora. I hem pogut constatar que s’han produït confluències de facto entre moviments i organitzacions, col·lectius territorials i sectorials, partits molt (massa?) institucionalitzats i partits molt (massa?) localitzats, entre noves formes d’organització de base assembleària i formes d’organització més piramidals com les dels partits. No sembla difícil unificar algunes idees bàsiques i uns criteris mínims compartits. Un exemple evident de confluència ja és avui Guanyem. La confrontació CUP i ICV-EUiA és un conflicte del passat que pot pesar molt negativament sobre el futur. I aguditzar la confrontació solament farà mal a uns i altres.

3. ¿És necessari demanar o exigir a uns o altres que facin l’ "autocrítica"? Sovint l’autocrítica te la fan els altres amb un esperit inquisitiu, venjatiu i amb ganes de fer mal. Per experiència personal quan et reclamen l’autocrítica el que volen és primer humiliar-te i després liquidar-te. Els partits i les persones que han estat a les institucions i en els òrgans de govern han tingut que prendre decisions, sovint discutibles o equivocades. A vegades han d’escollir entre lo que no els hi agrada i el que és encara pitjor. Han pecat per omissió també, bé per ignorància i bé per feblesa si eren una minoria. S’han tancat a les institucions pensant que podíem promoure iniciatives generalitzables i han oblidat que sense la mobilització social o bé no es poden prendre les decisions d’interès popular o bé si es prenen en la pràctica es desnaturalitzen. Però és fàcil fer la crítica a posteriori i per part d’aquells que no han hagut de prendre decisions perquè no han governat ni gestionat. O no han concorregut a eleccions i no han mesurat la seva representativitat. O, al no tenir responsabilitats de governo no han pogut mesurar la “resistència de la realitat”, les limitacions que imposen els marcs legals i financers, els moviments d’opinió pública, les pressions dels poders formals i fàctics…

Més que demanar autocrítiques (que en alguns casos fora convenient però com resultat d’un procés propi de cadascú) cal acordar entre tots com refer les institucions i els seus procedimentes, com autorreformar-se per fer que les organitzacions més obertes i transparents. Regenerar la política reduint la partitocràcia, les partits no han d’ocupar el conjunt de les institucions i el conjunt del sector públic. Cal promoure una gran diversitat de formes de gestió cívica. Amb uns nous codis morals que evitin conductes que fins i tot s’han practicat de bona fe però que no són avui acceptables per la ciutadania. Com per exemple les dietes o sobresous de la Federació de Municipis que anaven a parar no a les persones però si als partits per mantenir la seva estructura. En resum si es genera la exigència d’autocrítica cadascú la reclamarà als altres, tothom jutjarà a tothom. A tots els hi trobarem fets i raons per criticar-los i fer retrets de tota mena.. Als que estaven a les institucions per ser-hi i els que no hi estaven, per vocació grupuscular o per impotència , per no ser-hi. ¿I què hi guanyem? Tots perdem.

4. A on ens porta, en el cas de Barcelona, la crítica a tot el recent passat, des de 1979 fins ara? Sembla que les CUPs, al menys els seus responsables o portaveus de Barcelona i molts dels seus militants, condemnen tot el que s’ha fet a la ciutat des de 1979 fins ara. Es a dir tot el que han fet els governs elegits des de les primeres eleccions municipals. Es multipliquen les declaracions que afirmen que tot el que s’ha fet anava contra els interessos populars. Tothom pot constatar que a partir dels anys 80 Barcelona ha viscut una gran transformació. Ningú ho discuteix però evidentment una transformació pot haver estat més o menys positiva per la ciutadania, o més o menys negativa.¿Què ha passat? ¿Tot ha estat idíl·lic, perfecte, modèlic? Evidentment no. No existeix un model Barcelona, ni tan sols una línea rectilínia. Però ¿es pot dir que ¿tot, tot, tot s’ha fet malament? ¿els ciutadans de Barcelona són tan imbècils que han votat sistemàticament durant més de 30 anys a les mateixes forces polítiques? ¿potser no tenen el més mínim esperit crític, no disposen de cap tradició reivindicativa, ni d’instruments per resistir a uns governs que es promouen una política antipopular? ¿hi ha una evidència indiscutible que permet fer aquestes afirmacions sense argumentar-les? ¿els que han tingut càrrecs de govern procedents de les lluites populars i que van elaborar propostes alternatives forjades als anys 70 s’han venut als interessos capitalistes especulatius?

El discurs radical totalment negatiu nega l’evidència, ignora com era la ciutat els 70 i com era 20 anys després, no és conscient de les possibilitats i els marges que es tenen en un marc institucional. É un discurs que porta implícit un menyspreu generalitzat a partits, professionals, associacions i al conjunt de la ciutadania en general. ¿Hi ha una anàlisi un mínim rigorosa que ens permeti concloure que tot ha estat en contra dels interessos populars? ¿Els espais públics, els centenars d’intervencions en els barris populars, els equipaments de tota mena i per tota la ciutat, la relativa qualitat de vida , etc… sempre s’ha fet únicament en favor dels privilegiats? ¿Aquesta és la percepció de la ciutadania, ens creuran si pretenem vendre aquest discurs? ¿És una prova de coneixement i d’estimació de la ciutat?

Per favor, entenguem-nos. Sóc molt crític en relació a un teòric model Barcelona idealitzat i destinat a usos publicitaris. Fa gairebé 20 anys que ho he apuntat. I més recentment vaig escriure un llibre, Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona”. Crec que des de l’inici hi han hagut polítiques contradictòries, sovint actuacions ben intencionades que en la pràctica s’han pervertit, febleses i permisivitats davant dels interessos especulatius especialment a partir dels anys 90, manca d’una política potent de sòl i habitatge, actes arbitraris i ostentosos, progressiu distanciament o no reconeixement dels moviments i de les entitats amb capacitat crítica. I s’ha fet aquesta crítica, a El Carrer i en forma de llibres i articles per part d’alguns que avui estem a Guanyem. Però també hem reconegut molts altres aspectes positius en els barris i amb la descentralització, en la qualitat dels espais públics i en l’oferta d’equipaments, en programes socials i culturals, en la millora (insuficient) dels transports públics, etc. El que no val és inventar-se una realitat fictícia, pintada de negre, que es converteix en una arma contra els seus portaveus, que difícilment poden tenir credibilitat ja que demostren desconeixement i menyspreu per la ciutat i els ciutadans.

5. ¿La CUPS a Barcelona vol contribuir a reforçar Guanyem, i considera que una confluència que inclogui ICV-EUiA ens debilita; o en realitat pretén afeblir Guanyem i hegemonitzar aquest plataforma ciutadana que en molt pocs mesos ha esdevingut una força molt superior a les CUPs?

No crec que és pugui contestar ara a aquesta pregunta. Suposa fer un judici d’intencions. Però hi ha un fet que sembla poc discutible: la seva ofensiva contra ICV-EUiA en la mesura que genera adhesions tant en molts membres o simpatitzants de CUP i probablement entre alguns sectors que donen suport a Guanyem introdueix un element de divisió i de confrontació, que no solament no ajuda a avançar a tots plegats, també afecta a la credibilitat de Guanyem. Podem aparèixer molt aviat com un camp de batalla, no solament sobre la relació de Guanyem amb CUP i ICV-EUiA, també a l’interior de Guanyem. Els probables centenars de milers de ciutadans que poden donar suport a Guanyem també viuran divisions internes, uns creuran que tot el que s’ha fet a Barcelona ha estat catastròfic i uns altres pensaran que no és així, ans el contrari. Cal dir que fins i pot donar lloc a una fractura generacional. El discurs hipercrític i el balanç absolutament negatiu és relativament fàcil de resultar convincent i mobilitzador per militants i simpatitzants joves que no van conèixer els canvis dels anys 70 a 90s i també a sectors més adults que han acumulat indignació i desesperació. Però per altra part molts ciutadans que poden ser crítics amb els governs actuals i anteriors i que tenen esperances depositades en Guanyem poden perdre confiança si els seus aliats o una part dels seus representants comparteixen una visió tan negativa que indica ignorància i escassa credibilitat.

Sigui quina sigui la intenció de la campanya de CUP contra ICV-EUiA és pot resumir en dos punts.

Primer. Es lògic suposar que CUP pretén provocar una ruptura entre Guanyem i ICV. Tant si és per decisió de Guanyem, o bé per part d’ICV si se li exigeixen condicions inacceptables. Cal tenir en compte que ICV no és un col·lectiu heterogeni i precari, és una organització arrelada en el teixit polític i social limitat però sòlid, amb una història i uns militants que reconeixen que calia fer un viratge i estar molt més present al carrer. No posa vetos i no actua agressivament en contra dels possibles aliats. Però tampoc ha de demanar perdó de res, ha fet, bé o malament el que li semblava que era positiu pels sectors populars. Si hi ha ruptura ICV pot perdre suport electoral però continuarà existint i probablement augmentarà “el patriotisme d’organització. L’efecte per Guanyem serà molt negatiu, ICV es una organització complementària per Guanyem. Per separat el possible bloc amb potencial guanyador serà més dubtós. CUP pot ser un reforç per Guanyem però la seva base social es gairebé idèntica. El resultat serà negatiu per ICV i per Guanyem.

Segon. CUP crec que pretendrà hegemonitzar Guanyem per conqistar una base social que ara a Baracelona no té. Fins i tot les expectatives de vot de Podemos son molt més fortes.. També procurarà atraure al menys una part de EUiA, ara ja comencen a explicitar-ho. CUP accentuarà un discurs molt radical que correspon a la seva militància i al seu entorn. El seu funcionament per assemblees ho facilitarà. Per altra part algunes declaracions de dirigents de CUP expressen la seva voluntat de renunciar a governar la ciutat, no es consideren ni preparats ni en condicions d’aplicar els seus programes. Per tant es perdrà l’ocasió d’imprimir un canvi significatiu tant en les polítiques concretes com en la forma de governar la ciutat i una nova relació amb la ciutadania. Guanyem vol guanyar, CUP vol consolidar-se pel un hipotètic “gran dia”. Però el gran dia possible, ara per ara, ha de ser un “14 d’abril” el 31 de maig de 2015, dia de les eleccions municipals.

Conclusió. Esperem que la racionalitat política s’imposi per sobre dels interessos particularistes i la ideologia alimentada per prejudicis. I que el sentit comú de la gran majoria que dona suport a Guanyem no s’identifiqui amb aquells que es consideren els que tenen el monopoli de la puresa.

Jordi Borja. Juliol 2014.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *