Tona, record amb somriure

Farà gairebé 30 anys, a mitjans dels anys 80. Un matí, al meu despatx a l’Ajuntament. Època Maragall. Jo era “tinent d’alcalde”, l’ùnic que no era socialista, també era portaveu del grup municipal del PSUC. Em truca el tinent d’alcalde d’Hisenda i Organiztzació, es a dir el que controlava la màquina per dintre, Pressupost, Personal, etc. Em diu que l’alcalde i ell tenen molt interès en contractar a una persona, Tona Mascarenyes. Però ella volia treballar en relació amb els paísos llatinoamericans i segons va explicar-me el meu “col·lega” ella mateixa va considerar que jo era la persona indicada per acollir-la. No ens coneixíem. La meva feina era ocupar-me de la descentralització, la participació i les actuacions cap als barris. Per altra part no m’agradaven les recomanacions personals sense seguir un procediment amb criteris d’objectivitat.. Havia constituït l’equip amb funcionaris de l’Ajuntament, no havia incorporat a ningú del PSUC en el nucli que treballava directament amb mi, una vintena de persones. La única excepció va ser un company que es va incorporar més tard que havia treballat uns quants anys amb mi i que coneixia molt bé el teixit associatiu de Barcelona. Les meves relacions amb el grup socialista eren bastant fredes, o dit d’una altre manera, com va dir-me un altre tinent d’alcalde “la teva presència en el equip de govern no resulta còmode al grup socialista”. Les relacions amb l’Alcalde eren molt cordials, ens coneixíem des de quan erem estudiants i exercíem de militants antifranquistes, ell al FOC i jo al PSUC. Sempre va recolzar o assumir les meves iniciatives. A priori no m’entusiasmava fer-me càrrec d’una persona col·locada per l’aparell socialista. Però no era el cas. Tona era molt independent, estava motivada per treballar en relació amb Amèrica llatina i quan la vaig conèixer em va generar confiança com a persona i com a professional.

Vaig rebre a Tona Mascarenyes amb un cert escepticisme. HI havia un factor a favor seu, jo m’interessava molt per Amèrica llatina, coneixia bastant bé México, Chile, Argentina, Brasil. Colòmbia, etc i de facto molts dels contactes, “municipals” o intel·lectuals amb aquests països passaven per mi. Però ningú se’n ocupava formalment. L’alcalde em donava suport i considerava interessant crear bon ambient en aquests països per estimular el vot per la nostra candidatura als JJ.OO. Recordo a Tona entrant al despatx amb un somriure com carta de presentació. En part em va semblar molt espontani i també una forma de superar una certa timideç. Vaig quedar immediatament seduït. I immediatament es va incorporar a la feina. En un àmbit on les relacions personals sovint eren complicades i conflictives la Tona es va fer estimada per tothom i molt ràpidament. Però la seva contractació va ser problemàtica. Al cap de dos o tres mesos de treballar un dia em va dir que no havia firmat cap contracte ni li havien pagat res. Sorpresa, si la persona que va propiciar la seva contractació era el cap de “recursos humans” i també ho era de la “gestió pressupostària”, es a dir era qui podia contractar i pagar, era inconcebible que ens enviés una persona per integrar-la en el nostre equip sense haver-ho previst. Vaig fer la gestió amb el meu”col·lega” i em va dir que si, que ho resoldrien, però trigarien uns mesos. Vaig haver d’inventar-me una subvenció a una ong i que aquesta li pagués la mensualitat que li corresponia fins que es resolgués la seva inclusió en la nòmina com a “tècnic superior”. Ara potser m’hi pensaria molt en fer aquesta irregularitat, però estava convençut que tot allò que es pogués explicar a un periodista i que fos demostrable la bona fe es podia fer encara que suposés forçar els procediments habituals.

Amb la Tona va entrar un plus de bon humor, de sentit comù i de mirar més enllà de la “Casa gran”. Era simpàtica, tenia opinions pròpies i precises, parlava d’Amèrica llatina amb entusiasme i sense els prejudicis tan comuns als europeus. Practicava la ironia amb molta elegància i si feia un comentari crític no estalviava un cert sarcasme sense voluntat de ferir. Una persona confiable, honesta i lleal. Una intel·ligència viva i pràctica, amb curiositat intel·lectual. Deia el que pensava i pensava el que deia. I era divertida, sabia riure sovint i evitava dramatitzar res. Transparent però protegia la seva intimitat. Cordial però molt professional. Des del primer moment em va semblar que ens entendríem, que seria un plaer trobar-la cada matí a la feina i que segurament ens faríem amics.<

Vam treballar plegats uns deu anys. La Tona es va convertir en un personatge conegut i estimat. La simpatia personal i la serietat professional ens va obrir portes i encara més convertir les relacions formals en intercanvis de col·laboració i amistat. No viatjàvem gaire sovint plegats, si un hi anava l’altre no semblava indispensable que ho fes. Però algunes vegades si que vam fer viatges plegats. La poc afortunada “commemoració del “quinto centenario del descubrimiento” ens va donar l’oportunitat d’inventar-nos un programa financiat per l’Estat espanyol que va permetre intercanvis interessants i publicar alguns llibres oportuns. Altres vegades vam assistir a situacions curioses com una reunió internacional a Caracas amb expresidents, intel·lectuals coneguts, bisbes, alcaldes, etc. Com sempre, algunes intervencions intel·ligents ho cel·lebravem, altres eren pura retòrica i la Tona em mirava amb un mig somriure irònic i si el discurs era totalment buit o fora de lloc la seva sentència era irrevocable. Una anècdota que sovint recordàvem va ser un dia de molta calor humida en una pausa vaig sortir a comprar-me una camisa estiuenca a un magatzem proper. Tona em va acompanyar, vaig comprar tres camises i al sortir va esclatar de riure. Segons ella com la dependenta, molt bonica, cada vegada que m’ensenyava una camisa em deia “amor, pero si ésta te queda muy linda” o “amor, está te va perfecta”… i segons ella cada vegada que em deia “amor” jo comprava la camisa. Li explicava que a Venezuela i els altres paísos caribenys et diuen “amor” continuament i per qualsevol motiu. Però Tona es divertia explicant la historia de les camises.

A l’any 1995 jo vaig deixar l’Ajuntament. Però ens veiem sovint. Ella va mantenir la seva dedicació principal cap Amèrica llatina, a l’Ajuntament i després al CIDEU. Jo vaig orientar una part important de la meva feina professional cap als paisos llatinoamericans. Coincidíem en reunions, congressos, seminaris, tant a Barcelona com a diverses capitals americanes. Ens telefonàvem per comentar alguna cosa sobre el que feiem o per quedar per prendre un cafè o per dinar. Estàvem en camps diferents, ella era “institucional” i jo anava per lliure, per tant el nostre rol ens portava a expressar-nos de forma diferent, però cadascú entenia el paper de l’altre. Sempre va ser un plaer veure-la. Fins i tot quan calia anar-la veure a casa seva, afectada per la quimio i pel progrés de la malaltia, sabia distanciar-se de la seva situació i en parlava com si s’ho mirés des de fora. La seva desaparició em va semblar una injustícia, estava vivint un moment de plenitud. Poc després de la seva mort vaig publicar un llibre, La ciudad conquistada, i vaig dedicar-li. Com la recordo molt sovint sento que encara viu en el meu record en el seu somriure.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *