Quan el poble conquesta la ciutadania. Un poble de treballadors, Santa Coloma. Un instrument, el Pla Popular. Un home, Xavier Valls.

Introducció al llibre de Odei A. Etxearte.

A la memòria de Xavier Valls, arquitecte, principal impulsor del Pla Popular persona íntegre, valenta , intel·ligent i compromesa, a l’ estimat amic Xavi
gràcies a Odei pel teu magnífic treball, ha estat un plaer estimulant llegir el teu text
gràcies a tots i totes que heu promogut aquest llibre i especialment a l’estimada Maria José Olivé i als seus fills, Jordi i Xavier
gràcies a tots els que m’heu animat a que participi en aquesta excel·lent i reeixida iniciativa, és un honor haver pogut fer una modesta contribució

1. No és una història qualsevol.Es la història de la lluita d’un poble per fer d’un suburbi una ciutat.

No és un trosset d’història local ni l’anècdota d’un grup de persones que van protagonitzar una aventura digna i coratjosa, però similar a moltes altres que es van produir a moltes ciutats, pobles i barris de Catalunya i a Espanya durant els difícils anys de la dictadura i el complicat període de la transició. És tracta d’una història exemplar, en el sentit de que sintetitza un procés social i polític coherent, en el que intervenen nombrosos actors moguts per valors morals solidaris, amb una gran capacitat per dotar-se dels instruments adequats en cada moment, amb capacitat d’iniciativa i d’avançar amb realisme i amb esperança, amb imaginació i amb convenciment de que la seva causa era justa i els drets pels que lluitaven eren no solament per ells. Eren per tothom.

És també la historia d’un projecte, la de fer ciutat on hi havia una perifèria que negava la qualitat de ciutat a la majoria dels seus habitants. “El suburbi més que un fet estètic (brut, lleig, incòmode) és un fet ètic, és a dir injust” (Xavier Valls, Grama 1970). Quan parlem de ciutat volem parlar de ciutadania, de persones lliures i igual que conviuen en un territori, estan sotmesos als mateixos deures i a les mateixes lleis. Els impulsors del Pla Popular van aprendre molt aviat que no hi ha ciutadania sense ciutat, amb un urbanisme igualitari com volia Cerdà, amb barris equipats i habitatges dignes per a tothom, amb centralitats properes i possibilitat per moure’s pel seu àmbit de vida, la ciutat metropolitana. I aquest aprenentatge el van fer lluitant, ocupant solars destinats a vivenda i no a la especulació, manifestant-se malgrat la repressió policial de l’època, sequestrant autobusos per demostrar que els seus barris eren accessibles, defensant els espais encara disponibles i amb vocació d’espais públics. Com va dir Jaumel Sayrach, capellà de la parròquia del Fondo i fundador de la revista Grama, “si a la parroquia els forjaven cristians, Grama faria ciutadans”[1].

El llibre té molts protagonistes, el moviment popular i ciutadà reunia a molts milers de colomencs. Els activistes, els organitzadors, els responsables de centres socials i parròquies, de associacions de veins i entitats de tota mena, de col·lectius socials i professionals i de grups polítics antrifranquistes i d’esquerres, eren i son centenars. No tots però alguns, o bastants, apareixen en el llibre. Però sense dubte entre els protagonistes destaca Xavier Valls, l´ànima del Pla, el que va promoure un projecte de ciutat a partir de les demandes i de les propostes de la gent activa dels barris i dels diferents sectors socials i culturals , amb els militants obrers i amb els professionals, amb les associacions legals i les organitzacions clandestines.

2. Xavier Valls i el Pla Popular.

No insistiré en l’amistat, afecte i complicitat que m’unia a Xavi Valls. El llibre de Odei exposa suficientment bé la nostra relació. Solament em sembla necessari senyalar alguns trets de la seva personalitat que tenen que veure amb el contingut del llibre dedicat al Pla Popular. Xavi va ser un militant polític, primer cristià i catalanista d’esquerres, després a Bandera Roja i de forma més laxa al PSUC, és a dir la versió democràtica del comunisme. Però era abans que tot una persona compromesa amb la justícia social, indignat amb l’explotació i opressió que patien els sectors populars, es situava sempre del costat dels treballadors, fossin de on fossin, vinguessin de on vinguessin. S’expressava amb la racionalitat i el realisme d’un professional i amb el volontarisme i el coratge d’un militant polític. Però també, i sobre tot, amb la força de les seves conviccions morals que fins i tot a molta gent conservadora podien entendre i fins i tot acceptar les seves propostes, O, els que no les compartien els hi resultava molt difícil portar-li la contrària. El seu compromís personal amb les persones era més convincent que la posició ideològica.

Xavier Valls hauria d’haver estat alcalde de Santa Coloma. No per mèrits propis, que els tenia, però potser no era l’ùnic, començant per Lluis Hernández o Jaume Sayrach i altres. Però Santa Coloma si que se’l mereixia. Malgrat les dificultats de l’època i la “no-ciutat” que heretava la democràcia estic convençut que Xavi si hagués estat alcalde durant dos o tres mandats hauria deixat una impressionant petjada transformadora a Santa Coloma, als seus barris i al seu centre, comparable al que va fer Toni Farrés a Sabadell. Sense menystenir els governants dels primers mandats que van fer una tasca positiva com exposa el llibre que presentem. En dos moments Xavier Valls va poder ser alcalde, sense pretendre-ho. Primer al desembre de 1974, és a dir quan la dictadura agonitzava però encara reprimia, prohibia i matava. El governador “aperturista” Martín Villa, va proposar-li, discretament i per intermediaris, l’alcaldia. Xavi va telefonar-me, calia que ens veiéssim urgentment. Recordo molt bé la trobada, en un carrer fosc, gairebé desert, la nit era freda i vaig tenir la sensació que Xavi suava. ¿Què fer? Calia decidir ràpidament. Jo era aleshores responsable de Moviment popular i política municipal del PSUC. Vaig preferir no consultar als òrgans de direcció. I hauria hagut divisió d’opinions, tenien menys elements que Xavi i jo i provocaria més confusió interna que altra cosa. Si ens equivocàvem més valia que fossím nosaltres que no el “partit”. Era una situació nova i en darrer terme la decisió corresponia al teòric alcaldable. No era fàcil. Podríem aparèixer com “col·laboracionistes” i malbaratar la figura de Xavier Valls. O que el cessessin abans de poder fer res positiu i li apliquessin represàlies. Però també es tractava d’una oportunitat, de fer actuacions immediates, necessàries i visibles i promoure impugnacions, modificacions i avantatges derivades del Pla general que s’acabava d’aprovar inicialment. I era una cunya en el sistema polític local de la dictadura. Els dos dubtàvem, Xavi volia que l’ajudéssim a decidir. Vaig proposar-li que acceptés però que no jurés els “principios del Movimiento” ni assumís la “jefatura local”, un cadàver polític d’origen feixista. Si les “autoritats” acceptaven, per feblesa o per voluntat política “reformista”, tindríem un cert marge per actuar en un sentit social i democràtic, com dos anys més tard va succeïr amb Socias a Barcelona, també per iniciativa de Martin Villa. I si no acceptaven, o després de que corregués la notícia i es fessin en darrera, es confirmaria la rigidesa opressora i la mobilització social és faria més política. Malgrat els possibles costos polítics i personals de l’operació ens va semblar que teníem més a guanyar que perdre, fos quin fos el que passés. Xavier apareixeria com “alcaldable” per gran part de la població. Calia però que els companys/es més propers a Xavi compartissin una decisió delicada. Així va ser. Ara potser sembla que era gairebé una evidència. Aleshores era assumir un risc important. Especialment per Xavi, es podia “cremar” per tots costats, reprimit per uns i desqualificat per altres. I n’era conscient. Em consta que va patir aquells dies, però també que va demostrar un gran valor.

L’altre ocasió va ser quan es van convocar les primeres eleccions municipals, a inicis de 1979. Si 5 anys abans em semblava una evidència que Xavier Valls era l’alcaldable indiscutible des de les esquerres amb la legalització dels partits polítics la situació era diferent. Cada partit volia tenir candidatures pròpies. Xavier Valls estava vinculat de facto al PSUC, a Barcelona, amb la gent procedent de BR i del CEUMT especialment. També a Santa Coloma mantenia lligams múltiples amb la gent del PSUC i del seu entorn, independents però propers al partit com Jaume Sayrach i la gent de Grama. Però Xavi no prioritzava, per dir-ho delicadament, la vida interna de partit. Es va moure sempre molt bé entre les comissions clandestines i les associacions legals, en les reunions de militants/amics que organitzaven activitats com en els sectors professionals o socials que calia mobilitzar. No era afeccionat a les discussions político-ideològiques i menys encara a les confrontacions internes, especialment si és personalitzaven. Per la seva feina i el seu tarannà volia anar formalment per lliure, com “independent”, lo qual facilitava mantenir relacions amb entorns socials i polítics diversos. I corresponia més a la seva personalitat.

A cada partit hi havien candidats possibles o que ells o els seus companys així ho veien, inclòs en el PSUC. Els que feien “vida orgànica” activa, meritòria però més fosca en general no pretenien ser els liders de les llistes però si que preferien candidats que tinguessin en compte la funció directiva del Partit. Xavi respectava les posicions del “partit” però tenia una capacitat d’iniciativa que desbordava als comités interns. Com explica Odei els dirigents locals del PSUC de Santa Coloma li van proposar formalment que fos el cap de llista i per tant candidat a alcalde a les primeres eleccions municipals (1979). En el meu record em va quedar la impressió que no se li va proposar amb molt entusiasme, però puc estar equivocat. He de reconèixer que ell no es sentia del tot còmode amb els aparells polític i em va comentar més d’una vegada que preferia treballar com a professional amb els companys que assumissin les responsabilitats polítiques. Però es prou conegut va donar suport a Lluis Hernández, capellà, militant del PSUC i primer alcalde democràtic. I des de l’inici es va comprometre a col·laborar molt activament amb Jaume Sayrach que va esdevenir tinent d’alcalde d’urbanisme.

Crec que Xavier no tenia una especial vocació de ser alcalde, es veia més com impulsor del Pla popular i en general com un dels protagonistes o portaveus de les demandes socials populars. En tot cas no va fer res per encapçalar cap llista, fins i tot va voler dissuadir-nos als que el consideràvem el millor candidat. No volia participar en els debats interns sovint més o menys conflictius i sempre llargs i pesats. El seu objectiu era dotar al moviment popular i si era possible a l’Ajuntament d’un instrument per orientar unes polítiques urbanes transformadores de la ciutat en un sentit de justícia social, de drets ciutadans per tots. Com va dir el mateix Xavier al 1978 al presentar el Pla, uns mesos abans de les primeres eleccions municipals, “les associacions de veins i ciutadanes han de ser vigilants del compliment del Pla per part dels Ajuntments democràtics” O dit d’una altra manera, en Xavier era conscient que les institucions, sense la pressió popular, i amb independència de les seves intencions, troben moltes resistències per promoure les actuacions que reclamen els sectors socials més necessitats i sovint generen decepció, frustració i fins i tot rebuig respecte als governants als que han estat votats. Quan s’acabava el primer mandat de l’Ajuntament, liderat pel PSUC, a les Jornades d’urbanisme (1983) va tornar-hi: “Cal mantenir l’esprit del Pla”. Qui avisa no es traïdor.

3. El Pla Popular, els precedents. Molta pràctica i una mica de teoría.

El Pla Popular no s’entén sense la ciutat i els seus habitants. No menysvalorem els seus protagonistes, Xavier Valls, Grama i el seu fundador, Jaume Sayrach, els companys professionals de Valls, els dirigents socials que van emergir. Però el sustrat va ser una ciutat injusta i uns milers de persones que van aixecar-se per fer justícia i esdevenir ciutadans de plè dret. “Conèixer per actuar” diu Odei en el capítol segon el llibre. Certament, però també val dir “Actuar per conèixer”. Es coneix intervenint, reaccionant, resistint en front de una realitat adversa. Es resisteix per que hi ha esperança, es reacciona per indignació, s’intervé per que trobes companyia, solidaritat, altres com tu.

Els tres primers capítols del llibre son una síntesi excel·lent del entorn físic i social i d’una urbanització especulativa criminal i s’analitzen els actors en presència.[2] S’exposa la progressiva presa de consciència dels habitants explotats en el treball, sous baixos i drets gairebé nuls i hores de caminar i d’utilitzar dos transports per anar i dos per tornar de la feina o anar a l’escola. Es viu en barris sense urbanitzar, ni equipaments ni serveis. El centre d’un poble de pocs milers d’habitants queda submergit per un allau procedent de la immigració. El 1950 ja son 15.000 habitants, la població ha duplicat en una dècada. Es multiplica per quatre en els deu anys següents: 60.000 habitants al 1960. I a començaments dels anys 70, quan comença aquesta historia, gairebé la població s’acosta als 120.000. El 80% de la població viu en habitatges petits, sovint d’accés difícil. Anar a comprar pot ser esgotador, tot és lluny. El transport un alt cost de temps i diners. El únic ambulatori es tanca a inicis de 1971. No és sorprenent que els primers conflictes amb milers de persones mobilitzades estiguin motivades pels transports i per la manca d’assistència sanitària. Els habitants han iniciat la seva conquesta, lluitant per fer ciutat i esdevenir ciutadans. No solament protesten. També es reuneixen i posen en comú les seves necessitats i s’organitzen per millorar el seu entorn immediat. Més endavant ocuparan i netejaran solars per preservar-los de la especulació i destinar-los a equipaments i serveis. Els habitants dels barris es faran ciutadans fent ciutat. Mentre que el poder polític i els interessos econòmics especulatius feien una pèsima urbanització que era la no-ciutat [3].

Santa Coloma esdevé un referent del moviment popular, com ho és a la mateixa època Nou Barris [4]. Les mobilitzacions pel transport i per la manca d’un ambulatori o hospital als inicis dels anys setanta van ser el punt de partida d’una mobilització popular que va durar tota la dècada. La revista Grama publica el 1972 un extens resum basat en un Estudi dels deficits d’equipaments i infraestructures promogut pels Centres socials. La publicació amb una portada protagonitzada per un King Kong que destruía el patrimoni de Santa Coloma va causar sensació. La combinació centres socials, estudis profesionals i una brillant publicació es va demostrar d’una eficàcia extraordinària. Els centres socials, vinculats a les parròquies i a joves capellans compromesos, son una de les primeres formes d’organització al·legals als barris. Les Associacions de veïns es van desenvolupar els anys següents. Hi han també entitats culturals o cíviques diverses van anar adquirint presència pública en la vida ciutadana com les Associacions de pares i el Consell de l’Ensenyament, el Centre Excursionista,etc. La Casa de la Cultura acollirà més endavant el Pla Popular.

Però existía un altre món, menys públic, de gent activa i compromesa políticament, connectat amb els centres i associacions, que procurava “polititzar” (o millor dit lluitar pels drets socials i polítics) el moviment ciutadà i que va anar adquirint un important protagonisme. S’havia desenvolupat un teixit clandestí però que llurs membres actuaven obertament, son les ”Comissions de barri”, inspirades nominalment per les Comissions obreres [5], composades per gent polititzada, sovint jove, que formaven part o eren de l’entorn d’organitzacions polítiques esquerranes, el PSUC principalment, però també Bandera Roja i altres grups més radicals. Les Comissions de barri (il·legals) van promoure o recolzar les AA de barri o de veïns i finalment la majoria dels seus membres van integrar a les Associacions legals. El treball de barri no es presta a la clandestinitat i la mobilització ciutadana havia adquirit una legitimitat que no es podia liquidar amb la repressió policial.

Cal destacar la multiplicitat d’actors i de formes d’organització que es van desenvolupar en pocs anys, des de finals dels 60 fins l’inici de la transició. Els habitants de Santa Coloma van generar o utilitzar diverses maneres, poc formals, d’organitzar-se. Ja ens hi hem referit, les associacions legals, els centres socials semilegals, les comissions il·legals, els grups polítics clandestins. Però probablement haurien tingut moltes més dificultats i limitacions si no haguessin hagut diversos actors que per la seva implantació, vocació professional i solidària i motivació política no haguessin contribuït a crear xarxes, a promoure iniciatives i a consolidar formes d’organització i d’acció. Entre altres cal les ja citades parròquies de la majoria dels barris, les treballadores socials (que sovint injustament no s’acostuma a citar), els col·lectius professionals i culturals, els periodistes de Grama, dels butlletins i els periodistes de la premsa quotidiana que tractaven els temes “locals”. També van trobar suport en els Col·legis professionals i les seves publicacions (CAU dels Aparelladors i Quaderns d’arquitectura i urbanisme dels Arquitectes) i en col·lectius político-professionals com el CEU, Centre d’Estudis Urbanístics. I evidentment els militants de Comissions Obreres i dels partits d’esquerres, uns colomencs, sovint procedents d’altres contrades i altres que venien a donar suport.

El llibre exposa un interessant tema de reflexió teòrica sobre el territori i els moviments populars urbans. Cal dir que al autor d’aquesta introducció va participar d’aquesta reflexió i és “part interessada”. Va ser una reflexió compartida amb Xavier Valls i els companys/es del CEU [6]. En els barris els militants polítics sovint utilitzaven les reivindicacions socials més elementals per fer agitació política antifranquista i per fer proselitisme i “formació ideològica” de militants. Xavi i els seus amics de Santa Coloma, Mª José Olivé, el que escriu i altres companys/es vinculats al CEU, a BR i al PSUC vam plantejar la lluita dels barris com un altra dimensió de la lluita de classes. La sobrexplotació directa mitjançant el cost de l’habitatge i l’especulació del sòl i el nivell del salari indirecta per sota de la reproducció social o dit d’una altre manera el cost dels serveis urbans esdevenen mercaderies i es genera una plusvalúa que beneficia als poders polítics i a les empreses que se’n beneficien a costa dels treballadors.

En resum en la ciutat industrial i encara més en la ciutat postindustrial és un àmbit d’acumulació de capital i d’explotació dels treballadors assalariats i altres capes baixes i mitjanes urbanes. Les conquestes ciutadanes les promuen les classes treballadores però beneficien a tots.

4. El Pla Popular, valor que valia aleshores i val avui també

El Pla Popular no va néixer en els laboratoris o centres d’estudis i de recerca, ni és va inspirar en exemples d’altres ciutats o paísos, ni va ser una proposta pensada pels tècnics o professionals, ni tampoc de les llargues reunions i pesades discussions político-ideològiques dels grups polítics esquerrans. Va néixer de la pràctica social, de la resistència popular, de l’acció col·lectiva colomenca. Però va haver-hi un pare que també va fer de ginecòleg o de comadrona, que va formalitzar la idea, la va desenvolupar i va fer créixer: l’arquitecte del poble, Xavier Valls.

El substrat era la lluita i l’organització populars especialment actives a l’inici de la dècada dels 70. Manifestacions, assemblees, protestes, reivindicacions, ocupació de solars, diversitat de formes d’organització (cercles, comissions, associacions de barris i entitats ciutadanes, grups polítics, etc), elaboració d’estudis socials i urbanístics (com el del Patrimoni). Però l’espurna que va fer néixer la idea del Pla va ser el Pla Comarcal aprovat inicialmente al 1974. Els sectors ciutadans actius, tot reconeixent aspectes positius del Pla, no van sentir que no era el seu Pla. Prioritzava les infraestructures sense protegir o crear entorns ciutadans, no és garantitzaven els equipaments malgrat les reserves de sòl i no se’n deduïa una política activa d’habitatge. Es van debatre al·legacions col·lectivament barri per barri i l’Ajuntament no les va acceptar.

De la indignació en va sortir l’alternativa: calia “un Pla del Poble de Santat Coloma”, elaborat pel poble, d’abaix a dalt. Xavier Valls va saber concretar la idea, establir una metodología que recollís les demandes populars i un equip del qual ell era motor i guía que anava donant-li forma i coherència. Era l’any 1975: naixia el Pla Popular i moria el dictador. El Pla es va desenvolupar amb un alt nivell de participació dels col·lectius ciutadans i anava concretant propostes i accions, com l’ocupació i neteja de solars destinats a espais públics i equipaments. Xavier Valls va aconseguir una subvenció del Banc de Sabadell per fer un “Estudio sobre la situación social y urbana de Santa Coloma de Gramanet y propuestas para un plan-programa de alternativas”. A finals de 1977 el treball de base estava fet i el 1978 és va presentar a la Casa de Cultura la base va ser el seu moment de glòria. El nostre entusiasme envers el Pla de totes maneres no arriba a considerar que Franco va morir del disgust quan li van comunicar que hi havia un Pla Popular en marxa (no consta que se n’assabentés).

El Pla Popular, en aquells moments, tenia un mèrit extraordinari. No hi havia precedents i elaborar un pla amb una ciutadania mobilitzada però que no havia encara desenvolupat una cultura política elemental era un repte considerable. La dictadura havia perdut el control de la vida social però mantenia i exercia una forta repressió polític i controlava encara las institucions incloses les locals. Per exemple els principals dirigents de CC.OO. estaven detinguts i processats i se’ls hi demanaven condemnes de 30 anys de presidi. Malgrat que es van agregar i limitar els objectius i les accions en tres grans àmbits urbanisme (amb habitatge, equipaments,serveis públics), ensenyament i sanitat, les demandes ciutadanes estaven molt fragmentades. Calia fer assemblees als barris amb nivells molt diferents de coneixement i respectar les opinions i demandes de tothom.

El llibre que ara es presenta ho explica amb molt detall. Va ser una experiència que avui encara seria una novetat quan ja han passat 40 anys més tard i 35 d’ajuntaments democràtics. O potser no tan democràtics com ens pensàvem que serien, malgrat les bones intencions i las nombroses accions positives dels càrrecs públics del anys 80. Després els governs socialistes van tendir a monopolitzar la política local tot i mantenint una part de les polítiques anteriors. A partir de finals de segle es va desenvolupar una fúria urbanística especulativa acompanyada per la corrupció político-econòmica que va tenir com acte emblemàtic l’empresonament de l’alcalde, curiosament fill del darrer alcalde franquista.

5. Moviment popular i Ajuntaments democràtics.

Acabada la dictadura, iniciada la transició a partir de mitjans del 1976, els partits polítics van adquirir gradualment el protagonisme polític. Van ocupar l’espai públic. Si les associacions legals havien substituit els anys anteriors a les comissions il·legals, els partits van tendir a substituir i sovint a menystenir als moviments i organitzacions socials. Amb una diferència: els nuclis polítics actius estaven presents i sovint lideraven les associacions i les mobilitzacions. En la transició van emergir partits de recent creació o reaparició, els “centristes” convertits a la democràcia , convergents que van passar de “fer país” a fer política o els socialistes del PSOE [7]. El PSUC va voler lligar els dos caps, anar a les institucions i estar en els moviments socials. Però prioritzava la construcció d’una democràcia com les europees, és a dir sobre bases estrictament “representatives”, en la qual pogués ser una força política relativament influent. EL PSUC, i encara més el PCE, consideraven que si la transició es quedava a mig camí o es produïa una regressió cap una nova dictadura més o menys disfressada “el partit”en seria la principal víctima [8]. Les organitzacions més esquerranes van quedar fora del joc polític formal malgrat la seva presència activa en diversos moviments i organitzacions socials.

El resultat va ser un cert distanciament entre els partits i les institucions gradualment reformades i les organitzacions socials legals o alegals. EL Pla Popular presentat al 1978 va donar lloc a un Pla d’urgències, derivades del Pla, que les Associacions van presentar als partits considerats com els que semblaven destinats a governar: PSUC, PSC i CDC (Convergència). Els partits no van voler comprometre’s. Consideraven que fora precipitar-se ja que no sabien si tindrien els mitjans per fer-ho malgrat compartir les intencions del Pla. Cal tenir en compte que els partits més influents pensaven ja en termes “institucionals” i temien tant el marc legal i financer com la força dels grups econòmics. Per altra part les organitzacions socials era el medi en el que es movien el grups més esquerrans. Eren conscients que el medi on podien era el “social” no l’“institucional” per lo qual procuraven radicalitzar les demandes, principalment al quedar fora del recentment elegit ajuntament degut a no obtenir regidors el nombres suficient de vots.

Les primeres eleccions municipals democràtiques es van celebrar el 1979. L’alcaldia va correspondre al PSUC, el partit més votat però havia de comptar amb el bloc de partits democràtics i es va trobar molt limitat per la manca de recursos econòmics i d’instruments administratius. S’assumeix el Pla com una orientació a tenir en compte. En els anys següents la Coordinadora d’Associacions presenta en diverses ocasions el Pla d’Urgències (1979, 1980, 1982) sense que s’estableixi un acord formal i concret per aplicar-ho [9]. L’alcaldia i el grup municipal del PSUC procuren que sigui el seu full de ruta en urbanisme però les exigències dels grups més radicals de les organitzacions socials plantegen una confrontació sistemàtica que crea un cert distanciament entre moviments socials i institucions locals. El resultat és negatiu per tothom: les xarxes socials és debiliten ja que no obtenen resultats positius i per altra l’ajuntament ha d’anar endavant sense un suport social actiu i permanent fort.

En els anys següents i especialment en el segon mandat (1983-87), amb una situació econòmica i administrativa més favorable el govern municipal encarrega a Xavier Valls posar en marxa diversos projectes que es derivaven de les propostes del Pla. Però pel camí s’anava perdent, o al menys afeblint considerablement, el moviment popular de la dècada anterior. L’Ajuntament havia assumit el protagonisme total de la política local.

¿Hauria estat més fort el desenvolupament del Pla amb un Ajuntament més vinculat a un potent moviment social que pressionés, competís o substituís a l’administració local i als partits institucionals, és a dir els càrrecs electes? Segurament que si, les institucions tendeixen al conservadorisme i les institucions locals pateixen del desfasament entre allò que la ciutadania reclama i allò que “pot fer” un ajuntament tenint en compte les seves competències i els seus recursos. Però aquest moviment social potent s’havia afeblit no enfortit amb la democràcia representativa recentment estrenada. Un moviment popular fort articulat amb el govern municipal pot anar més enllà de les competències formals, de les inèrcies administratives, de les pressions econòmiques i de les pors o complicitats del polítics que no procedien de les lluites socials. Els governs populars necessiten no solament els vots, també les xarxes i organitzacions socials i la gent al carrer.

No vull atribuir a Xavi respostes que no pot donar, per tant les interpretacions son pròpies del prologuista que pensa pel seu compte però que intenta raonar a partir de criteris que compartíem. El 1987 Xavier Valls va morir tràgicament. Potser amb ell les coses haurien estat diferents. Em limito a donar la meva opinió amb l’esperança que la família i els amics/es de Xavi pensin que si no les compartiria del tot al menys les entendria.. Ens enteníem sovint amb poques paraules i en molts aspectes raonàvem de manera molt semblant. Érem conscients que cadascú actuava en contexts diferents. Em permeto exposar tres arguments, discutibles òbviament, però que crec contribueixen a entendre com van engegar els ajuntaments amb governs d’esquerres com el de Sant Coloma i que es poden aplicar a molts altres municipis, al menys de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Primer. Els governs municipals elegits al 1979 van entrar a l’Ajuntament amb un suport social important i actiu. Amb programes teòricament transformadors que expressaven les aspiracions populars. Però ben aviat la mobilització que s’havia desenvolupar-se en la dècada dels 70 es va anar dissolent en els anys 80. Molts ciutadans es sentien representats i esperançats pels nous governs i no veien la necessitat de pressionar ni reivindicar. Nombroses associacions es van acomodar en la nova situació, van rebre subvencions i van tenir la possibilitat de ser escoltades pels ajuntaments sobre temes concrets del seu barri. Molt ràpidament regidors i càrrecs tècnics, en nom de l’eficiència es van tancar en els seus despatxos i consideraven que no era necessari estar pendent de les organitzacions socials especialment les que mantenien posicions crítiques i radicals que “pertorbaven la feina”. [10] Cal dir que Xavier Valls va advertir al 1983 que les organitzacions ciutadanes, amb l’arma pacífica però forta que era el Pla Popular, entès com text i debat en procés permanent, haurien d’estar vigilants per evitar que el govern municipal s’oblidés o arraconés les aspiracions dels colomencs i les propostes del Pla..

Segon. En el conjunt del país es va instal·lar una cultura política basada en els acords de cùpula entre liders dels partits i poders fàctics. El resultat va ser el “consens passiu” [11]. La democràcia queda limitada a votar llistes tancades establertes pels aparells polítics, la majoria dels quals tenien complicitats o febleses en les seves relacions amb els poders econòmics i mediàtics. La lògica d’aquest procés va ser excloure gradualment a la ciutadanía de la política i considerar el conflicte social com una patologia perillosa pel conjunt de la societat. Recordo alguns comentaris de Xavier Valls que més o menys venien a dir que el “consens” de la transició pretenia acabar amb la mobilització social. Els de dalt no volen que els d’abaix es facin sentir.

Tercer. Les esquerres urbanes, els Ceumts i els seus equivalents per exemple, no vam reaccionar a temps. En els darrers anys unes noves generacions , la dels “indignats”, han pres el testimoni, però sense continuïtat històrica, sense cultura política acumulada. És una reflexió que potser compartiria amb Xavi, malgrat situacions i rols diferents vam tenir activitats en part similars, ell a Sta Coloma i jo a Barcelona en els anys 80. Vam intentar articular les pràctiques més positives dels governs municipals amb els moviments socials. Ell amb un peu en el Pla Popular i un altre col·laborant amb els responsables més positius del govern municipal. Jo mitjançant la creació dels districtes, la decentralització, els instruments de participació, el suport a les associacions dels barris, els arxius per no oblidar la història de cada barri, etc. Els dos volíem contribuir a crear un pol popular que plantés cara si calia al poder polític (encara que fos favorable) i sobre tot als poders fàctics. Però no era suficient el voluntarisme individual, calia un subjecte polític col·lectiu. Ni va haver-hi prou força política fora del marc institucional, ni tampoc la majoria dels governs locals dels anys noranta fins ara no han deixat espai per reconèixer els subjectes col·lectius com actors que representaven molt sovint interessos populars. El Pla Popular en gran part ho era als anys 80. A Barcelona el subjecte es va refugiar a la FAVB i a la seva publicació. El Carrer, o més exactament La Veu del Carrer.[12]

Però no es tractava d’una mancança estrictament política i organitzativa. També hi ha hagut un déficit de reflexió teòrica, sobre la representació política i la ciutadania activa, la globabalització financiera i l’urbanització especulativa, la qüestió clau del control del sòl i la crisi del boom immobiliari que ens venia a sobre, sobre la dissolució de les ciutats plantejat com el futur desitjable (el model Hiper-Catalunya dels ideòlegs d’urbanització sense ciutat), etc. Les polítiques progressistes tendeixen gairebé sempre actuar sobre els deficits socials i procuren atraure inversions, de la mena que siguin, per obtenir excedents per financiar les polítiques ciutadanes (equipaments, espais públics, programes socials, cultura, seguretat, mobilitat i si es pot infraestructures i habitatge). Però no s’intervé en els processos d’acumulació de capital especialment sobre el control del sòl i el funcionament del sistema financer. No s’intervé sobre els factors causals. No ens vam adonar a temps a treure conseqüències de la globalització del capitalisme financer, dels costos econòmico-socials i ambientals de l’urbanització sense ciutat, de la força de l’economia especulativa i la seva tendència corruptora, de la feblesa política i moral dels governs locals, dels processos excloents dels sectors més vulnerables.

Hauríem d’haver après del Pla Popular. Les seves propostes que se’n derivaran van confrontar-se amb obstacles legals i econòmics que és van accentuar amb els governs del PP però que ja estaven presents en èpoques socialistes: la desregulació bancària, la desindustrialització, el boom immobiliari, la permisivitat urbanística, la no recuperació pel sector públic de les plusvalues urbanes generades pel sòl urbà i urbanitzable, etc. Precisament per la capacitat del Pla Popular de plantejar les qüestions bàsiques es confrontava amb les dinàmiques perverses que es patien a nivell local pero procedien dels mercats globals i del governs de l’Estat. Amb còmplices locals. Santa Coloma de Gramanet ha estat una realitat concreta i simbòlica. La ciutat del Pla Popular i de l’Ajuntament que el va assumir als anys 80 va evolucionar 20 anys amb un govern local liderat per un alcalde que va acabar empresonat per delictes urbanístics, és a dir, per corrupció.

Breu Comentari final

La historia que conta aquest llibre és pot llegir com una metàfora del que ha succeït a Catalunya i a Espanya. Uns van lluitar i van contribuir a acabar amb la dictadura. Els que van acabar ocupant el poder polític van ser uns altres, uns nou vinguts que s’han instal·lat i s’han reproduït en les institucions. Des del àmbit local es van crear les bases de la democràcia, des de les institucions de l’Estat les van pervertir. Unes institucions que no representa día a dia als ciutadans, que no estableixen mecanismes per que la veu del carrer és faci sentir en els governs, que no impulsen polítiques públiques en favor de les majories, que siguin còmplices dels poders econòmics corporatius, financers i d’empreses que assumeixen serveis de caràcter públic, no és una democràcia. O és una democràcia degenerada, o que va néixer mancada de gran part dels atributs d’un país democràtic.

Però no és pot dir que estiguem igual que durant la dictadura, ni que la repressió sigui igual a la d’avui, encara que a vegades si assembli molt. Com les normes de “civisme” de molts ajuntaments o el projecte de llei de “seguridad ciudadana” que ha elaborat el Ministeri del Interior. El que és va fer no va estar en va. Els marges de llibertats i els drets reconeguts son molt insuficients però han estat un avenç. Avui, però, estem vivint una regressió, la política oficial simbolitzada pels dos partits que s’han alternat en l’Estat espanyol en son responsables.

També les ciutats i la democràcia a nivell local estan en regressió. Els anys 80 i 90 cal reconèixer que les ciutats catalanes, i també de la resta de l’Estat, van viure transformacions importants i positives. Però el mateix temps es generaven processos d’urbanització sense ciutat. I les àrees centrals regenerades tendien a excloure sectors socials de baixos ingressos. El boom immobiliari primer a partir de mitjans dels 90 i la crisi deu anys després ha accentuat molt fortament les desigualtat en el territori, la degradació dels barris populars, la reducció de les polítiques de protecció social, etc, Estem vivint un procés de degradació de les ciutats, dels serveis a les persones i de les condicions de vida de la població.

Peró hem après o hem recuperat idees, valors i actuacions públiques i col·lectives.

Primer, que hi han responsables polítics i privats, dels mals que afecten a la majoria dels ciutadans. Ho sap tothom i és profecia: governants, banquers, promotors i constructors, intermediaris, etc.

Segon: Sabem més concretament que abans que hi ha causes estructurals, la desregulació financera, el boom irresponsable dels crèdits (especialment dels bancs i de les empreses més que dels privats), la permisivitat urbanística legal i política en front de l’especulació especialment del sòl, la complicitat de molts governs legals, etc. Si no s’actua sobre les causes, els marcs legals i econòmics i el règim de la propietat, difícilment es reveritirà la situació actual.

Tercer: el disfuncionament del sistema de representació institucional oligàrquica, reforma electoral, manca de mecanismes facilitadors de la intervenció de la ciutadania en la vida pública, reconeixement de les organitzacions i moviments socials com subjectes conflictuals als que cal informar, acceptar les crítiques i dialogar. Drets que no estan reconeguts o que en la pràctica son inoperants: consultes ciutadanes, iniciativa popular normativa, participació en els processos deliberants, dret a revocar càrrecs electes que traeixen el seu programa, gestió ciutadana de serveis i equipaments, transparència de les administracions i rendiment de comptes dels responsables polítics, comités de seguiment dels projectes, retc.

En resum es tracta de socialitzar la política i acabar amb les oligarquies. Cal democratitzar la democràcia, si volem que la que tenim ho sigui.

Notas

1 Grama , fundada el 1969 per iniciativa de Jaume Sayrach, va ser un moment especialment difícil,, marcat per ul’accentuació de la repressió social, cultural i política sobre el moviment popular i democràtic. Va ser un acte audaç que va perdurar fins el 1983. Grama va ser quelcom més qu’una revista excel·lent, per la seva presentació formal i per un contingut informatiu i crític que molt pocs mitjans de comunicació equivalents se li podien comparar. Però va saber ser l’expressió col·lectiva d’una ciutadania en marxa. Grama i Jaume Sayrach van ser protagonistes principals d’aquesta historia. Una revista i un personatge inoblidables.
2 Per situar al lector del llibre els tres primers capítols exposa la història recent de Santa Coloma, la situació social i urbana anterior al Pla, els ectors col·lectius que intervenen en el conflicte que emergeix a finals dels 60 i la figura de Xavier Valls. Els dos capítols següents exposen els procés que porta a elaborar el Pla Popular a partir de 1974 i com es va anar construint amb la ciutadania organitzada. El capítol sisè i el darrer exposa la relació, confrontació i col·laboració a mitges, entre els movimentso socials que promuen el Pla la progressiva presència en l’escenari públic dels partits polítics i l’Ajuntament elegit a 1979. El llibre pràcticament acaba cal a 1990. Xavier Valls mora el 1987, el llibre del Pla no s’havia acabat, l’Ajuntament intenta promoure un procés anomenat Pla Estratègic 2000 que en certa mesura podria haver estat la continuació del Pla Popular però les eleccions de 1991 donen l’alcaldia al PSC i gradualment la política concertada amb la ciutadania es va dissolent, Ja sé sap que el que és solid es dissolt en el aire.
3 Per aquells anys vaig guiar a David Harvey per Nou Barris i Santa Coloma. Malgrat les seves set lectures de El Capital va quedar esparverat quan vam arribar a Singuerlin i Les Oliveres. No s’avenia que a Europa i en una ciutat com Barcelona poguessin haver-hi barris com aquells.
4 La mobilització en aquestes dues zones proletàries es va desenvolupar a partir d’unes reivindicacions urbanes i estudis i propostes alternativas amb intervenció de joves professionals que a la mateixa època van crear el CEU. A Santa Coloma va ser l’Estudi promgut pels Centrs Socials, Grama, mobilitzacions i va culminar amb el Pla Popular. A Nou Barris l’origen va ser la reacció dels barris afectats en front d’una proposta de reordenació promoguda pel Ajuntament , la elaboració d’una proposta de Pla elaborada amb els nuclis actius dels barris per part del grup que va crear poc després el CEU (Brau, Teixidó, Rodriguez Bayraguet, Tarragó, Verrié, etc i l’autor d’aquest text) i el principal resultat va ser la constitució de l’Associació de Veïns de Nou Barris, que ha estat probablement el principal moviment popular de barri, en aquest cas conjunt de barris de Barcelona.
5 El PSUC i nuclis obrers que van esdevenir CCOO es van arrelar a la zona del nord i nordest Barcelonés; Badalona, Santa Coloma, Sant Andreu i els barris que encara no es deien Nou Barris, Bon Pastor, etc a partir de finals dels anys 50. A l’any 1961 van ser detinguts 135 militants de la zona, la gran majoria, obrers. Uns 40 eren de Santa Coloma i van contribuir força a crear algunes Comissions de barri.
6 A finals dels 70 CEU és va convertir en CEUMT, s’hi va afegir Municipals i Territorials, va publicar una revista mensual i una col·lecció de llibres i va preparar els programes municipals de les candidatures del PSUC i de les d’Entesa Municipal.
7 Quan el 1988 el PSOE va celebrar el seu centenari , “100 años de socialismo”, el aleshores dirigent comunista de Madrid Ramón Tamales va replicar: “pero 40 de vacaciones”. A Catalunya certament van haver-hi organitzacions socialistas més esquerranes i fins la transició es situaven al marge i molt críticament del PSOE.
8 No anaven errats. La majoria dels partits de centre i el PSOE acceptaven inicialment deixar sense legalitzar al PCE i al PSUC. I després del Cop d’Estat de febrer de 1961, malgrat que va ser “fallit” (no del tot) va haver-hi un pacte tàcit de la dreta, centristes i socialistes per marginar als comunistes excepte en el àmbit local i en els sindicats per impossibilitat manifesta.
9 Es tracta d’una discussió, en la que probablement tots tenien raons legítimes uns i altres. A Santa Coloma com a molts pobles i ciutats de Catalunya i especialment a la perifèria de Barcelona i a la mateixa ciutat calia un Pla d’urgències sobre la base del diàleg amb la ciutadanía. Però al mateix temps calia definir els timings, evaluar els recursos i establir la coherència entre les actuacions immediates i els objectius a mig termini.
10 Fora injust generalitzar aquest comportament per igual a tots els partits. A Santa Coloma el PSUC tenía una tradició de lluita contra el franquisme de més de 30 anys i uns centenars de militants combatius i algunes desenes detinguts, torturats i empresonats. Però la crisi latent des de la seva legalització va explotar poc després de les eleccions municipals i va culminar en una divisió i un afebliment considerables. Els socialistas malgrat la presència de personatges procedents del antifranquisme va assumir des del inici a la majoria de ciutats on governava que assemblees, alternatives reivindicatives, intervenció en els processos deliberants i executius, etc era una perturbació. Consideraven que el monopoli del govern i gestió de la ciutat corresponia exclusivament a l’Ajuntament i més concretament als alcaldes i regidors. Aquest camí ja sabem a on porta. En el cas de Santa Coloma a la corrupció i un alcalde empresonat.
11 Gramsci es referia a una forma clàssica d’alienació política: la ciutadania accepta el tipus d’Estat i l’acció dels governs com quelcom de “natural”, que no pot ser d’altra manera i que més val anar tirant sense protestas ni lamentacions, ja se sap que “qui gemega ja ha rebut”.
12 El Carrer, la revista de la Federació de les Associacions de Veins de Barcelona, ha estat sense dubte la millor publicació “político-ciutadana” de les darreres dècades. Una revista expressió d’un moviment polític amb passat i ptser amb futur. Hem viscut una anys en els que evocàvem el temps passat quan estàvem convençuts que teniém futur. En els darrers 20 o 25 anys hem sentit que no hi havia futur, encara que no acceptéssim “el fì de la historia”. Ara potser s’ha arribat a un límit. Bé o malament la història s’està accelerant.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *