Nous Horitzons. El PSUC més que un partir

[VERSIÓ REDUIDA]

Les meves universitats van ser el PSUC.

¿Perquè vaig ingressar sense cap dubte en el PSUC? Els meus amics eren del FLP-NEU, Isidre Molas em deia que entrar en un partit comunista és tancar-se en un món del qual és difícil sortir-ne, Miquel Roca (aleshores d’Unió Democràtica) em recomanava qualsevol partit antifranquista menys el PSUC. Jo tenia una mínima informació sobre l’estalinisme i em semblava inacceptable. A la primera reunió de partit, amb una certa ingenuïtat i sense cap pretensió provocadora, portava el llibre que estava llegint, el Zero i l’Infinit, de Arthur Koestler, sobre els processos de Moscou dels anys 30. Cap problema. El responsable és va sorprendre una mica però es va limitar a comentar amb certa ironia que potser hi havien lectures més interessants. Les raons per ingressar en el PSUC eren per mi tan evidents com ho són o serien vàlides avui i no tenien res a veure amb la URSS.

Les idees polítiques. La política del PSUC era clara, valenta i oberta a gent diversa. I òbviament arriscada. Lluita per la democràcia, per les llibertats, per la República. La política unitària i de reconciliació nacional suposa construir al·liances o coincidències amb tots aquells, partits, organitzacions i forces socials que acceptin la democràcia més elemental, inclosos sectors del franquisme que se’n separin. El Partit rebutja la violència i promou la lluita pacífica i de masses, malgrat les dificultats que suposa en el marc d’una dictadura. El PSUC és prioritàriament el partit dels treballadors i de les classes populars, però també del món de la cultura, dels professionals i de la Universitat. El PSUC és un partit nacional català i defensa el principi d’autodeterminació com correspon a una nació. El Partit té com objectiu futur la transformació social i econòmica, el socialisme, per construir una societat justa i igualitària, però per vies democràtiques.

L’internacionalisme solidari també forma part del cultura del PSUC, els valors de la democràcia i el republicanisme, de la llibertat dels pobles i la igualtat de drets de tothom, la causa dels treballadors i classes populars i de tots els que pateixen opressió és també la nostra. Cal dir que la cultura democràtica i l’internacionalisme van tenir moltes ambivalències com ens hi referirem després. L’origen del PSUC, unió de 4 partits d’esquerres, socialistes, comunistes i catalanistes, va generar un adn menys marcat pel comunisme doctrinari del marxisme-leninisme stalinià que la gran majoria dels partits comunistes. La cultura política catalanista republicana i socialista de l’Unió Socialista, el Partit Proletari i el PSOE-UGT han contribuït a la matriu històrica del PSUC però va ser el PC de Catalunya i les corrents comunistes els que van hegemonitzar (excessivament) el nou partit.

L’acció i l’organització. El PSUC es va desenvolupar durant la guerra civil per la seva capacitat de mobilitzar al poble resistent en el marc institucional republicà. Va mantenir aquest esprit resistencial en la dècada dels anys 40. A partir dels anys 50 va orientar-se en la lluita antifranquista esforçant-se en arrelar-se en una població que començava a expressar-se sobre bases socials o culturals. El PSUC oferia lluita difícil però possible. I noves generacions van ingressar-hi. El partit era un instrument d’acció diària, obria molts fronts possibles, reclutava sobre la base de l’activitat, formava als militants per intervenir en la vida social i construïa organització per l’acció. Els objectius clars i les reivindicacions concretes dels nuclis de base o locals es confrontaven amb la dictadura mitjançant formes de lluita entenedores i que pogués assumir sectors importants de la ciutadania. Lo qual suposava combinar activitats legals i il·legals, “sortir a la superfície” com va escriure Santiago Carrillo, el mateix any que vaig ingressar, 1960. No era l’organització que emergia a la vida pública però sí els militants i quadres, barrejats amb altres persones, sovint més o menys polititzades i també d’altres organitzacions polítiques, culturals, professionals o religioses. Aquesta orientació cap a l’acció i de forma oberta feia als militants més vulnerables per la repressió policial (o militar) i judicial. I els comunistes no solament eren més penalitzats que la majoria d’altres col·lectius polítics, socials o culturals, degut a la ideología furiosament anticomunista del franquisme. També hi havia una altra raó: el PSUC apareixia com una organització molt més estructurada i estesa que qualsevol altre organització antifranquista. La repressió no solament volia trencar a les persones, també es pretenia trencar a l’organització. I sovint ho aconseguia. En aquells anys de finals dels 50 i inicis dels 60 una part de l’organització de Barcelona, inclosos alguns dels principals dirigents, eren detinguts, maltractats i condemats a molts anys de presó. Però l’organització i la direcció es refeien immediatament o en poques setmanes.

Moral dels militants i arrelament social.

Sovint he escoltat o he llegit “els militants del PSUC són gent entregada, valenta, seriosos, realistes, honestos, etc”. Un excomunista i molt crític amb els partits comunistes, Jorge Semprún, ha escrit (vegeu el seu interessant llibre “Quin diumenge magnífic!”) que el que més valora dels seus anys de partit va ser les idees de Marx i la qualitat humana dels militants. No es tracta de personatges aventurers o màrtirs sinó de gent normal, que no pretenien passar a la historia ni ser considerats com herois, però sovint ho eren. Treballadors/es que creaven confiança en el seu entorn i intervenien donant iniciatives en les assemblees conscients que aviat els acomiadarien o els detindria la brigada social. Dones o homes que encapçalaven una manifestació per protestar la situació del seu barri i acaben apallissats per la policia. Estudiants o intel·lectuals que organitzaven activitats culturals de contingut democràtic o revolucionari i acabaven a la “jefatura de policía”. Militants, els més sacrificats, en tasques obscures i imprescindibles, organtizar reunions o que deixaven la seva casa per reunions orgàniques de partit o acollien a dirigents buscats per la policía, que feien d’estafeta o d’arxiu, que s’ocupaven de l’impressió i de la distribució de la propaganda i les publicacions il·legals. Uns vivien en total clandestinitat, altres tenien una vida aparentment normal, eren clandestins inclús pels seus companys més propers. Són els que tenien menys gratificació, no podien participar de les activitats obertes ni de les reunions de cèl·lula amb els militants que estaven en els diversos fronts de lluita. No vull menystenir el mèrit de les desenes de dirigents clandestins, molts d’ells sense poder viure amb la família, conscients que tenien moltes possibilitats de ser detinguts, torturats i condemnats a molts anys de presó. El PSUC tenia la seva força i el seu reconeixement no es basava ùnicament en les seves idees i els seus lideratges. També i sobretot son i van ser els milers de militants que van fer del PSUC el que va ser. Uns militants que eren a la vegada combatents i gent normal, arrelada en el seu barri, empresa o àmbit social o cultural. I quan “queien” (detinguts) gairebé tots tenien comportaments exemplars. Lo qual no era gens fàcil, a vegades calia una resistència quasi sobrehumana.

La moral personal, afany de formació, esperit de lluita, coratge davant de la repressió, honestedat, realisme i esperança, era i és també una cultura política col·lectiva. El PSUC va ser quelcom més que un partit. Va ser la expressió més avançada, més nombrosa, més eficaç i més unitària del poble català confrontat amb la dictadura i protagonista principal de les conquestes democràtiques El PSUC va ser més pràctic que teòric, va comptar més la iniciativa de la base que el centralisme propi dels PCs. Va ser “el partit de l’antifranquisme”. Amb errors de “subjectivisme”, de forçar la realitat per convertir-la en desig, però fins i tot en aquests casos reforçaven el seu protagonisme. Però la matriu “comunista” va ser a la vegada llast i força, model soviètic real i esperança revolucionària possible.

El PSUC: com va intentar superar la contradicció de la matriu comunista.

El PSUC no va ser aliè a l’influència staliniana i les decisions marcades per la brutalitat soviètica va deixar una petjada negativa en el seu imatge i a l’interior del partit. L’assassinat de Nin i l’expulsió i persecució de Comorera fins a l’expulsió precipitada de Claudin, Sánchez (Semprún) i Solé Tura eren ferides en un partit i en un país en el que predomina la cultura política del debat i la tolerància. Però la revolució russa, la solidaritat amb la República i la resistència finalment victoriosa en front del nazis va donar un enorme prestigi a la URSS. Representava l’esperança revolucionària per la majoria de militants i quadres que admiraven una gran potència que ens donava suport. La Internacional comunista va aprovar les tesis que havien d’assumir els PCs. La nº 57 deia “L’obrer té dues patries, la seva i la República dels Soviets russos”(1921) i per molts militants dels paísos europeus ho vivien així.

El PSUC va assumir incondicionalment les polítiques soviètiques fins els anys 60, primer amb entusiasme (persecució del titisme) més tard més discretament o amb silencis. La invasió a Txecoeslovaquia (1968) va donar lloc a un crítica pública i un distanciament que no es va superar mai més. La reactivació de les lluites democràtiques que es van desenvolupar els anys 60 i 70 van consolidar una cultura democràtica en el PSUC. La vella matriu comunista estava encara present en sectors del partit com un mite històric esperançador i una realitat alternativa, la russa, encara que fos imperfecte degut al seu retard. El PSUC com el PCE i els Partits europeus no podien mantenir indefinidament l’adhesió a la democràcia que era també la voluntat de la immensa majoria de la població i el mateix temps mantenir una adhesió a la URSS i al bloc soviètic. S’acceptaven les regles del marc polític-jurídic democràtic en el present i es somiava el mític moment de la revolució estil 1917. Els PC occidentals assumien i respectaven les limitacions de la democràcia existent i per altra part no eren prou “confiables” per les altres forces polítiques i gran part de l’opinió publica degut al cordò umbilical simbòlic que es suposava que els unia als models soviètics. Hi havia una cultura política real pel present i per altra part la esperança revolucionaria per un futur incert.

L’eurocomunisme va ser un intent de superar aquesta dualitat paralitzadora. S’assumia la democràcia política i pluralista com garantia de llibertats conquistades. Però també la millor via per avançar a una societat més justa i igualitària. S’entenia la democràcia com un procés democratitzador constant. Semblava la solució però el que era una fisura latent es va convertir en una trencadissa sorollosa. Precisament la transició democràtica podria haver estat viscuda com un gran avenç però els pactes i la por del sistema polític bipartidista aviat ho van frenar. La transició es va viure per uns part important de la militància i dels electors com una frustració. Es mantenien importants sectors i aparells de l’Estat franquista i la coincidència amb crisi econòmica industrial amb la conseqüent desmobilització van frustrar les expectatives de les classes populars com sovint havien promès molts dirigents o quadres (no tots ni molt menys). El partit es va orientar cap a les institucions i les eleccions per influir en el procés de la transició. Lo qual suposava assumir i respectar el nou marc polític i jurídic. Gran part de la militància va quedar decebuda i amb molt poc protagonisme en el procés. Molts militants patien un dèficit de futur i d’esperança. Les pressions dels governs occidentals i de les altres forces polítiques espanyoles volien afeblir a PCE i PSUC forçant que abandonessin signes d’identitat i al mateix temps procuraven la seva marginació del poder. I per la seva part els soviètics conspiraven per trencar el partit. Tots plegats volien el fracàs de l’eurocomunisme i acabar amb un PCE i un PSUC arrelats en els sectors socials i culturals amb més capacitat de democratitzar l’Estat, el conjunt de les institucions i l’organització social i econòmica. No els van liquidar però si debilitar. Mai més van ser el que havien estat. Però la cultura política generada pel PSUC subsisteix i pot contribuir molt positivament a les forces democratitzadores.

Velles i noves cultures polítiques.

El PSUC genèticament va néixer i es va desenvolupar com ara diríem de “nova política”, una combinació de resistència i de realisme, de vocació cap a l’acció i de cohesió de la militància. S’ingressava al partit per la via de la pràctica que es completava per una formació més o menys històrica, elements de marxisme i regles d’actuar en el seu àmbit social i de protegir l’organització clandestina. El PSUC es “protegia” per l’entorn en el que actuava, companys de viatge, activistes socials, simpatitzants, bona gent que ajudadava quan calia, participants en activitats públiques o no, reunions o assemblees, etc. Ser peixos en el aigua. Ara els nous moviments socials, interessants, positius, renovadors i simpàtics, identifiquen “la vella política” com tot allò que vé del passat, ho identifiquen sovint com una casta instal·lada en les institucions, amb privilegis i sovint corrupció. La nova política pateix sovint d’adanisme, desconeixement del passat i tendeix a no destriar el que és vàlid i el que no ho és. El PSUC va cometre errors i va implosionar per les enormes i diverses forces citades que van voler liquidar-lo.

Al plantejament eurocomunista li mancava una base suficientment elaborada i es va barrejar amb la transició. Es va eliminar el leninisme dels estatuts quan era suficient afegir altres fonts intel·lectuals, com Gramsci, els teòrics de la democràcia radical, l’autogestió, el republicanisme, Rosa Luxenburg, l’ecologisme, etc. Les concessions que es van fer potser eren inevitables per estar legalitzat (Monarquia, bandera i himne, cap sanció encara que fos moral als crims de la dictadura, etc) però calia explicar-ho als militants, ens posaven entre l’espasa i la paret. Es va mitificar la Constitució quan era un pacte amb sectors que no eren de cultura democràtica. Es probable que no s’hauria pogut incloure el dret d’autodeterminació de les nacions, però si mantenir-ho en el programa del partit. Calia explicar que la democràcia és un procés, no un model estàtic i amb el temps la democràcia es confronta amb el marc polític-jurídic. El malestar de gran part de la militància denunciava la desmobilització, les concessións polítiques i simbòliques i la prioritat electoralista o “institucionalista”. L’eurocomunisme no tenia el valor de projecte històric que proporcionés una esperança de futur. La territorialització del partit va suposar abandonar els fronts de lluita concreta i les agrupacions van servir d’espais internalitzats i marc idoni per expressar les frustracions de la transició. A la perspectiva democràtica els “crítics” oposaven la visió escatològica de la crisi general i de la revolució futures, el punt més feble del marxisme, Els debats ideològics accentuen les contradiccions, calen debats polítics reals No es van poder gestionar les contradiccions entre posicions ideològiques massa simples i entre posicions polítiques massa complexes. Les noves forces polítiques sorgides dels moviments socials i de les mobilitzacions especialment del joves aporten les iniciatives i les protestes d’una política més fresca, menys respectuosa respecte a unes institucions anquilosades i allunyades de la ciutadania, poc jerarquitzada i molt assembleistica, amb propostes més entenedores i atractives per molts sectors de la població cansada dels aparells partidaris més o menys autistes. Però la cultura dels moviments socials es insuficient per incidir en les eleccions, a les institucions i a convertir les accions polítiques en procediments operatius. La cultura del PSUC pot ser ùtil. Aquesta cultura en part la tenen Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa. Però no són els ùnics. Hi ha milers de persones, de col·lectius de tota mena, de sindicalistes i de professionals, exmilitants o simpatitzants, també són depositaris d’aquesta cultura. Una cultura basada en els valors que ja s’han exposat. I altres no citats com el sentit de la organització, de la disciplina i de la cohesió, el respecte de les opinions de tots els militants però també el deure d’acceptar els acords aprovats; la cultura militant comporta limitar els afanys personalistes. La cultura política del PSUC pretenia sempre construir espais d’entesa per garantir que les iniciatives es recolzin en majories de composició diversa. Cal sempre posar-se en la posició de l’altre. La cultura política s’aprèn en la pràctica i també amb la formació intel·lectual, històrica especialment. S’aprenia a establir comunicació amb gent de tots els sectors socials. El PSUC pretenia ser un partit de “classe”, del treballadors, però també de tot el poble i fins i tot sectors allunyats de les esquerres. Un diumenge de manifestació de 1976 com resposta al ministre Fraga que va proclamar “la calles es mía” un intel·lectual del PC italià em va dir “no sabía gaire bé que entenia Gramsci per societat civil, ara ho veig, el PSUC és la societat civil al carrer”.

Nota als editors.
Aquest text evita les cites a peu de pàgina o referències bibliogràfiques. Tampoc citem les obres, ja bastant nombroses, dels historiadors (A.Mayayo, R.Vinyes, Martin Ramos, G.Pala, J.Puigsech, B de Riquer, M.Risques, etc), la majoria bastant recents. Solament citem el llibre de C.Molinero i P.Ysàs Els anys el PSUC, el partit de l’antifranquisme (2010). Fora útil que es cités una bibliografia no gaire extensa a NH. Un referència obligada és de Carme Cebriàn, Estimat PSUC (1997). També articles a Nous Horitzons de Joaquim Sempere especialment dels anys 1977 a 1980. I els articles sobre Socialisme i Democràcia a Taula de Canvi nº2 (1976) amb articles de López Raimundo, Pallach, Molas i Borja i la resposta Los comunistas y las democracias, respuesta a Borja, de F.Fernández Buey a Materiales nº 3 (1977). Un llibre relativament recent Nous Horitzons, l’optimisme de la voluntat (2011) coordinat per C.Cebriàn i Marià Hispano. L’article de JB que ara es publica complementa l’article publicat a El Viejo Topo (2011) Los comunistas y la democracia o los costes de no asumir las contradicciones.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *