Les Transicions democràtiques: una conquesta ambigua (1977-1982)

Nota sobre el coeficient personal, o el subjectivisme inevitable de l’autor.

Quan es tracta d’analitzar críticament un període recent, breu però intens, contradictori i en el qual s’ha intervingut encara que no se n’hagi estat un actor principal, em sembla que cal indicar des de quina posició es parla: com em vaig situar en el món, en el meu país. Vaig entrar al PSUC el 1960, vaig viure set anys a París, a final de 1968 torno a Barcelona. Milito a Bandera Roja i retorno al PSUC al 1974. Em vinculo als moviments populars dels barris. Faig classes a la universitat i treballo de tècnic a l’Ajuntament però em cessen per publicar una crítica de l’urbanisme de Barcelona. M’integro a la direcció clandestina del PSUC, com a responsable dels Moviments populars i de la Política municipal. Formo part de l’Assemblea de Catalunya. Visc intensament el procés de transició de 1975 a 1982. La resta ara no compta. És suficient dir que al final dels 80 deixo la militància partidària i al començament dels 90 els càrrecs públics, és a dir des de fa 25 anys sóc políticament un “cane sciolto”, un gos sense collar.

Assumeixo que el meu record i la meva reflexió sobre el període de la transició està inevitablement condicionat per una forta subjectivitat. Es manifesta una irreprimible tendència a veure la part positiva del procés. Hi ha un fet objectiu: s’aconsegueixen els objectius bàsics, els mínims si es vol, però era el que es plantejava al anys 70: llibertats, amnistia, estatut d’autonomia. Ara ens sembla “normal” i “insuficient”, a mi també, esperàvem que sobre aquestes bases es progressaria tant en l’aspecte social com nacional, però en aquell moment ho vam viure com una victòria. El fet de tenir una quota de responsabilitat política en el procés em fa tendir a pensar que es va fer el que calia, la qual cosa és discutible, però mai no podrem saber si era o no possible fer uns plantejaments més radicals que imposessin uns canvis polítics i socials més avançats.

Per exemple, un cas que exposo més endavant i que vaig viure molt directament, i que per tant difícilment puc avaluar amb objectivitat. Les primeres eleccions (1977) van expressar la força de les esquerres, especialment a Catalunya. La majoria de les ciutats grans i mitjanes van donar majories de socialistes i comunistes. Els ajuntaments eren encara governats pels alcaldes i regidors nomenats per la dictadura. Hi havia comissions o coordinadores cíviques, on en general el PSUC era hegemònic. Jo n’era el responsable de Política Municipal i Moviment Popular. Hi havia condicions per ocupar els ajuntaments, crear governs municipals transitoris i forçar eleccions a curt termini. Vaig dubtar molt, en els òrgans directius del partit hi havia una opinió favorable a l’ocupació. Finalment, d’acord amb el secretari general, ens vam inclinar per substituir-ho per “comissions de control”. Encara ara tinc dubtes si era la millor opció. ¿Va ser una decisió prudent ja que era probable que acabés malament, com argumento en el text? ¿O va ser manca d’audàcia i una renúncia a imprimir un caràcter més rupturista al procés?

¿Era possible anar més enllà? No ho sé. ¿Cal donar una resposta de blanc o negre? No ho crec. El discurs habitual de les elits polítiques ha estat respondre “blanc”, ara sovint es manifesta un pensament crític que diu “negre”. La realitat és grisa. El que és segur és que no és, però, el canvi que volíem: pensàvem que tot just s’iniciava un procés transformador en tots el àmbits de la vida col·lectiva. I ens hem trobat amb una regressió de la democràcia que ens ha portat trenta anys enrere. Alguna cosa es va fer malament aleshores.

No renego de res del que es va fer des de la lluita democràtica en la dècada dels 70. Tampoc no vull especular sobre si la història podria haver estat diferent. Però sí que cal avaluar els costos i els beneficis que ens ha portat la transició fins avui. Hem de tenir present els beneficis, però ja els sabem: Constitució i Estatut, drets i llibertats, polítiques socials fins i tot però molt condicionades pels interessos econòmics d’un capitalisme financer especulatiu. Però també els costos, per acció i omissió. Dels costos és del que cal parlar per no continuar anant endarrere, per anar endavant. I també cal reflexionar sobre les ocasions perdudes.

El text que segueix es basa en la conferència inaugural del Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), celebrat del 10 al 12 de novembre de 2011 al Museu d’Història de Catalunya. El text que es publica és una versió ampliada per l’autor al mes d’abril de 2012

1. Quan i com va començar la transició.

A partir dels anys 50 i, més clarament, als anys 60 la dictadura va anar perdent el control de la societat. Però mantenia intacta la seva capacitat i la seva voluntat repressores. Les múltiples resistències es van anar desenvolupant molt lentament. Les lluites obreres, la progressiva ocupació per la base del “sindicalisme vertical”, els comitès d’empresa inicialment i sobre tot les Comissions Obreres (CCOO) van emergir en paral·lel amb els moviments universitaris. Al final de la dècada dels 60 apareixen a les grans ciutats els moviments de barris i cívics que sovint estableixen formes de relació amb sectors professionals i periodístics. Els moviments pedagògics i les escoles d’estiu es polititzen. Hi ha una ocupació gradual dels espais públics per part de la ciutadania i es multipliquen les iniciatives culturals que la censura i la policia no poden aturar. Es desenvolupa el “catalanisme cultural” mitjançant llibres i publicacions, la nova cançó, el teatre; les entitats legals o no-legals (relativament tolerades o molt discretes) com l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, Rosa Sensat, etc., van ser importants malgrat la seva precarietat.

Aquesta autonomia limitada que conquista gradualment la societat civil indica que el model inicial d’Estat feixista, amb vocació totalitària, ha fracassat. Però l’Estat manté una força i una vocació de control violent de l’escenari públic que no permeten que les escletxes que es van generant en la vida social el posin en qüestió. La progressiva autonomització dels treballadors i dels sectors culturals i universitaris i de classes mitjanes i professionals es veu reforçada per una part de la cúpula eclesiàstica, que poc a poc es distancia de la dictadura, i per alguns sectors patronals i del règim partidaris d’una certa evolució, amb l’acceptació del sindicalisme i de les organitzacions socials independents del govern i d’algunes formes d’expressió de la cultura catalana. La dicotomia Estat-Societat als primers anys 70 indicava un equilibri. L’Estat no podia controlar ni reprimir el conjunt de la societat, però sí els intents polítics de les forces que se li enfrontaven. I la Societat accentuava la seva relativa autonomia però ni podia, ni en part volia, un enfrontament directe amb l’aparell de l’Estat.

¿Què més calia per iniciar realment una transició cap a la democràcia? Malgrat els esforços dels sectors d’esquerres i nacionalistes (catalans i bascos), en especial del PCE i del PSUC, des de final dels 40, de promoure un aixecament popular a tot el país, aquest mai no es va arribar a produir. L’Estat franquista disposava d’una capacitat repressiva dissuasòria i la feia servir: llargues penes de presó i condemnes a mort fins al darrer moment. La guspira que va posar en moviment el canvi polític va ser, com és prou conegut, la mort del dictador.

En aquell moment es va fer evident que l’entramat de la dictadura no es podia mantenir. El país havia perdut la por, els hereus del franquisme no tenien ni projecte, ni lideratge, ni unitat. La societat modernitzada no es deixaria governar per una colla de dinosaures. I l’ingrés a la Unió Europea exigia un model polític formalment democràtic. Però també es va comprovar que no hi havia un projecte unificador de les forces polítiques democràtiques (com per exemple el programa del Consell Nacional de Resistència a la França de 1945). Amb prou feines les forces polítiques van acordar in extremis els punts de l’Assemblea de Catalunya (llibertat, amnistia i autonomia); a la resta d’Espanya ni aquests mínims estaven clars. L’esquerra o no estava disposada a promoure una “revolució política”, per molt pacífica que fos, com és el cas del PSOE, o bé no podia fer-ho aïlladament, com és el cas del PCE-PSUC, ja que no tenia prou poder de convocatòria i s’hauria posat en contra la resta de forces polítiques que aixecarien la bandera de l’“anticomunisme”. Era inevitable que es produís una negociació que fos tolerada pels poders fàctics, la qual cosa suposava pactar amb el Rei i amb el govern reformista que encapçalava Adolfo Súarez.

Per altra part els partits “democràtics”, excepte els comunistes, no tenien cap força present: més aviat era “expectant”, un potencial suport electoral encara no verificat. Per tant, aquests partits (o projectes de tal) havien d’aparèixer com a portaveus de les demandes democràtiques que s’expressaven o s’endevinaven en la societat. Però també comptaven amb la tutela i el suport de poders fàctics o poc visibles: grups econòmics i mediàtics, cúpules militar i de l’Església, governs occidentals, etc. Es va iniciar el procés democràtic que va permetre substituir el sistema dictatorial militar per una monarquia parlamentària. Però amb limitacions: autonomies per a tothom, tot i que es reconeixien les “nacionalitats”; constitucionalització de la unitat d’Espanya, garantida per les “Fuerzas Armadas”, monarquia, bandera i himne, símbols continuistes respecte del franquisme; un intent de Pacte Social (els Pactes de la Moncloa) que va contribuir a la desmobilització dels treballadors, ja afectats per la crisi industrial de l’època; amnistia per a tothom, que es va utilitzar per evitar jutjar els qui havien comès delictes vinculats a la repressió de la dictadura i per rebutjar la memòria democràtica i l’anul·lació dels judicis als condemnats per antifranquistes. Es va deixar fora qualsevol programa de transformació econòmica i social, es van mantenir els privilegis de l’Església catòlica, i es va legitimar, per omissió, el franquisme. El resultat va ser la Constitució i l’Estatut, un començament possible d’un procés democràtic que més de trenta anys després no ha avançat: al contrari, s’ha produït una regressió democràtica i autonòmica.

Malgrat aquestes limitacions, el canvi polític s’havia iniciat i el pacte de les cúpules es va fer com a resultat de la forta pressió social que es va expressar a tot el país, a les grans ciutats espanyoles i especialment a tot Catalunya. Recordeu els dos primers diumenges de febrer de 1976 quan milers de ciutadans de Barcelona van ocupar el centre de la ciutat reclamant el quatre punts de l’Assemblea de Catalunya. Certament era un inici, les limitacions o insuficiències del canvi eren evidents, però s’esperava que en un marc democràtic el procés avançaria. La transició va ser una conquesta popular gestionada per les forces polítiques. Es pot discutir si es podia haver aconseguit més o menys, encara que fóra un debat que no pot tenir conclusions. Sí que cal constatar críticament que no es posessin sobre la taula els temes pendents per desenvolupar la democràcia i que en els anys següents, després del fracassat cop d’Estat, amb circumstàncies més favorables, no es recuperés la voluntat rupturista respecte a l’herència del franquisme.

2. Les febleses relatives de les forces polítiques i socials democràtiques.

¿Va haver-hi un projecte de futur del conjunt de les forces polítiques i socials antifranquistes o d’un bloc d’esquerres a Espanya, com va succeir a França amb el programa del Consell Nacional de la Resistència ja citat i, en part, a Itàlia? No, de cap manera. El PSOE estava més pendent de fer acords amb els sectors centristes que no amb el PCE-PSUC ¿I a Catalunya es va construir un projecte polític de futur entre totes les forces catalanistes? El que més s’hi va assemblar va ser l’ideari difós que es podia considerar un avenç de democràcia política i social que es va perdre pel camí i van quedar-ne els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, importants, fins i tot decisius en el curt terme però que es limitaven a obrir el procés transitori, no a donar-li contingut. I malgrat aquesta reducció d’objectius el centredreta catalanista no s’hi va apuntar fins al darrer moment. Ens vam quedar a mig camí: ¿havíem cavat la nostra tomba, com va dir Saint-Just referint-se a la revolució francesa?

Si no hi ha un projecte polític que vagi més enllà de les regles de joc no es construeix un bloc popular, una “societat política”, un “demos” com a subjecte polític. El PSUC, com fins i tot ha reconegut el president Jordi Pujol, va jugar aquest rol constructor en els darrers anys de la dictadura però difícilment podia fer-ho sol en el procés iniciat de transició. Hi havia a l’escenari polític altres forces que tenien una influència important sobre la ciutadania com es va demostrar en les eleccions de 1977, 1979 i 1980. I el PSUC vivia una situació contradictòria. La seva influència en els col·lectius socials més mobilitzats generava desconfiança i fins i tot temor en les altres organitzacions polítiques que solament es movien en el àmbit institucional. Hi havia interès a aïllar-lo. Un exemple de la seva força va aparèixer en el moment de la seva legalització. A tot arreu, o gairebé, on hi havia moviments socials democràtics el PSUC era la força hegemònica o en formava part. Però aquesta força no era suficient ni per imprimir una orientació més avançada al procés de la transició, ni per hegemonitzar un bloc polític en el marc de les institucions. Massa fort per no ser temut i no prou fort per ser determinant.

Les organitzacions socials es van desenvolupar en els anys 70 com a moviments sociopolítics: CCOO, associacions de veïns i altres entitats ciutadanes, moviments universitaris, educatius i culturals, Unió de Pagesos, etc. Però la legalització de les organitzacions socials i el nou marc polític que facilitava el diàleg amb els diversos agents econòmics i amb les institucions va significar la progressiva sectorialització: la seva dimensió sociopolítica es va anar convertint en part de la història. Els partits polítics es van concentrar en les institucions i les organitzacions socials en la relació amb les institucions. Els conflictes socials es plantejaven per negociar sectorialment quan una decisió d’una administració pública o de l’empresariat creava un greuge o menystenia un dret adquirit. La dimensió política dels problemes, l’objectiu transformador de les relacions de poder i un horitzó de canvis profunds de la societat es van anar perdent durant la transició i els anys posteriors.

3. La transició i les seves ambigüitats.

Després de la mort del dictador, es va configurant una nebulosa superestructura política democràtica (conservadors i socialistes) que pretén representar la “nova societat” a la qual s’afegeixen parcialment els sectors que van lluitar contra la dictadura, els comunistes, i no tant els nacionalistes radicals bascos i catalans. Aquesta nebulosa pacta amb un sector important del règim anterior que opta per una democràcia monàrquica i vigilada. Resultat: la Constitució i l’Estatut. És un avenç important, però que no correspon a les expectatives socials i nacionals democràtiques. No es podia governar com abans, però tampoc no hi havia un projecte polític fort, unitari i arrelat en la societat, de democràcia avançada. És a dir que signifiqués una ruptura i una deslegitimació de la dictadura i de les forces socials i les ideologies que van fer-la possible i la van mantenir. Que proposés les transformacions socials i econòmiques per desenvolupar una “democràcia real”. I que facilités el reconeixement de les nacionalitats i el dret a l’autodeterminació. La transició va estar en gran part tutelada per l’Exèrcit, l’Església, l’alta burocràcia heretada del franquisme (inclosa la Judicatura), el gran capital, financer i industrial i els governs “occidentals”.

¿Es podia anar més lluny aleshores? És impossible donar-hi una resposta clara, de sí o de no. D’oportunitats de radicalitzar el procés, probablement va haver-n’hi. ¿La reacció protagonitzada pels treballadors als assassinats dels advocats de CCOO d’Atocha? Es va fer una extraordinària demostració de força, pacífica i silenciosa, per part del moviment obrer i del PCE. En aquell moment semblava encertat que l’esquerra social i política es fes protagonista de la legalitat democràtica.

Una altra teòrica oportunitat, que hem citat a l’inici, es va produir immediatament després de les primeres eleccions (1977). Els partits d’esquerres van guanyar a la majoria de les ciutats, especialment a Catalunya, i el govern “reformista” era reticent a convocar eleccions municipals a curt termini. Per tant subsistien els governs municipals designats pel franquisme. Una ocupació dels ajuntaments era possible, però solament la podien liderar els comunistes. Significaria una ruptura del procés cap a la democràcia i l’Estat de dret tàcitament pactat per les forces polítiques, hauria estat considerat probablement com un cop de força del PCE-PSUC encara que hi participessin altres forces polítiques que segurament farien marxa enrere i aïllarien els sectors situats a l’esquerra dels socialistes. Em sembla encara ara que els costos haurien probablement estat molt superiors als beneficis.

Per altra part els lideratges polítics democràtics d’esquerres (els comunistes inclosos) consideraven que radicalitzar el procés no solament els aïllaria de gran part de la societat i dels sectors moderats i centristes, també hi havia un risc real d’un cop contrari al procés democràtic per part de les “Fuerzas Armadas” i de la dreta neofranquista. Se’n van produir intents arran de la legalització del PCE i quan ETA va intensificar els atemptats mortals. Després del famós 23-F de 1981, un cop militar que va estar a punt de reeixir davant dels dubtes monàrquics i l’acceptació tàcita del govern nord-americà, els lideratges polítics van considerar que es confirmaven les seves anàlisis sobre la precarietat del procés democràtic i la força de les tendències involucionistes. Per tant es van “sacralitzar” els pactes, explícits i tàcits, de l’inici de la transició. El problema és que quan un procés democràtic s’interromp quan tot just ha començat, no solament no es progressa, es retrocedeix. El marc político-legal s’interpreta en clau restrictiva i regressiva i les forces més conservadores i vinculades al passat es legitimen només modificant lleugerament el seu llenguatge. I al cap del temps fins i tot recuperant el de les èpoques pitjors del passat, com ha estat el cas del PP “aznarista”, de la Conferència Episcopal i d’una part de les elits empresarials.

El cop d’Estat fallit i les posteriors eleccions de 1982 en què el PSOE va obtenir majories absolutes van cloure la “transició”. La democràcia havia guanyat i semblava que s’obria un ample i transitable camí pel desenvolupament democràtic. Era un miratge. La regressió comença, primer per omissió però també mitjançant actes.

4. L’oportunitat perduda

La situació creada pel cop d’Estat i el seu desenllaç (1981) s’hauria pogut interpretar com una oportunitat de desenvolupar el procés democràtic. Tot el que tenia que veure amb el règim anterior semblava derrotat, deslegitimat, rebutjat. El PSOE va obtenir una victòria aclaparadora a les eleccions generals, el partit centrista, la UCD (reformistes procedents del franquisme) es va desfer, Aliança Popular (després PP) no tenia credibilitat democràtica i es considerava un fantasma del passat. A la cúpula de l’Església hi havia una forta presència del sectors més oberts a la societat i menys doctrinaris. I a l’Exèrcit dominaven els comandaments que es van pronunciar pel respecte del marc constitucional, fos per convicció o per interès. Era el moment de realitzar la segona transició.

Motius i objectius no en faltaven. El sistema electoral discriminava les poblacions de les grans ciutats i els partits que no formaven part del bipartidisme volgut per la dreta i pels socialistes, en especial l’esquerra que havia lluitat contra el franquisme. El procés autonòmic, extraordinàriament confós com a marc legal, financer i administratiu, si no evolucionava cap al federalisme estava condemnat a crear conflictes i desigualtats i a degradar-se. El poder financer, cada cop més poderós i menys controlat, va expansionar-se ràpidament quan un Estat eficient exigia almenys una nacionalització parcial de la banca. Com calia fer també amb diversos grups empresarials, industrials i mediàtics, molt vinculats al franquisme i que havien gaudit dels privilegis que generaven competència deslleial. Res de tot això no es va fer, ni es va plantejar.

Era urgent replantejar les relacions amb els Estats Units, especialment les de caire militar que havien creat una situació de país colonitzat. En canvi es va entrar a l’OTAN. Calia denunciar el Concordat amb el Vaticà. Se’n va fer un de nou que mantenia i en alguns casos augmentava els privilegis i el finançament de l’Església catòlica i s’ignoraven tant les altres cultures religioses com el caràcter laic de l’Estat que proclamava la Constitució. La renovació gradual de l’Exèrcit es va anar fent “gràcies” a l’intent de cop militar, però es va pagar (i continua) un cost elevat en modernització tecnològica (és a dir, armament sofisticat) quan un país com Espanya en tindria prou amb uns Forces Armades simbòliques. I no es va abordar la renovació radical de la Judicatura, on les cúpules eren (i continuen) un refugi de dinosaures identificats amb el franquisme o ultraconservadors.

Una omissió significativa: la memòria històrica democràtica. És a dir l’anul·lació del “judicis” polítics del bàndol franquista durant la guerra i del tribunals militars i d’ordre públic al llarg de la dictadura dels quasi 40 anys. El reconeixement de drets de tots els depurats o condemnats. L’honor que es mereixen els que van lluitar o van expressar les seves idees o sentiments democràtics, catalanistes o socials i que van ser reprimits, inclosos els que van lluitar en defensa de la República (comptant-hi els estrangers). L’obertura de les fosses on eren enterrats, sense nom i sense cap referència, milers de víctimes de la repressió franquista. Les indemnitzacions degudes a les víctimes o a les seves famílies. El judici polític i moral als qui van cometre delictes que afecten els drets humans, als qui ho van ordenar i tolerar i als jutges que no ho van denunciar. La denúncia política i moral de les “autoritats” o dirigents polítics, religiosos, judicials, o de mitjans de comunicació que es van posar incondicionalment al costat dels qui es van alçar contra la República i que després van servir la dictadura. I honorar tot allò que es va fer i tots aquells que van fer contra la dictadura i per les llibertats. La llista podria ser més llarga.

Gairebé res del que acabem d’exposar es va fer. Si ho comparem amb el que s’ha fet a Xile o a l’Argentina, ens hauria de caure la cara de vergonya. En la primera transició era segurament més difícil desenvolupar una política recuperadora de la memòria històrica. Es pot entendre per la precarietat de la situació i l’equilibri de forces. Però a partir de final de 1982, quan comença el llarg període de govern del PSOE, aquesta omissió és injustificable, tot i que comprensible. El PSOE no s’havia distingit gaire en la lluita contra la dictadura i en canvi volia marginar els sectors polítics que ho van fer. Aquesta omissió l’hem pagada (i encara dura) molt cara tots plegats. Fins al punt que s’ha perseguit fins a les més altes instàncies de la Judicatura un jutge per pretendre que calia jutjar els crims comesos per la dictadura. En realitat s’ha pretès equiparar República i Alçament militar, terrorisme planificat del bàndol militar i actuacions violentes de grups incontrolats, autors de la repressió de la dictadura i lluitadors antifranquistes.

Una de les primeres iniciatives posteriors al cop d’Estat fracassat del 23-F, pactada entre la dreta i el PSOE, va ser la LOAPA. Afectava molt directament Catalunya i indicava que es pretenia fer marxa enrere en el procés autonòmic, tot recuperant el centralisme uniformista de l’espanyolisme ranci. La LOAPA, una llei que reduïa a mínims les competències i els recursos de les autonomies, era contrària a la Constitució i el Tribunal Constitucional va haver d’anul·lar-la. No es va abordar, quan era necessari i possible, en aquell període “constituent”, la reorganització política territorial de l’Estat. Si hi havia Comunitats autònomes, no tenien sentit les províncies com a departaments de l’Estat central. I tampoc com a ens locals, ja que el que calia era promoure l’agrupació dels municipis per superar el minifundisme existent. En canvi, es va produir una aberrant inflació institucional.

El PSOE, en guanyar les eleccions de 1982, va veure confirmada la viabilitat del seu projecte bipartidista, que a la pràctica suposava congelar el procés democràtic en el marc d’una Constitució interpretada amb criteris restrictius. El “centredreta” es recomponia a partir de la dreta dura (AP). L’alternança bipartidista excloïa qualsevol dinàmica transformadora. Paradoxalment en l’àmbit de l’esquerra aquest projecte va trobar un aliat objectiu en el PCUS (el PC de la Unió Soviètica) que va complotar obertament per trencar el PCE-PSUC. Cal dir que la mala gestió de les diferències internes en el si dels partits “eurocomunistes” ho va facilitar. La davallada electoral dels comunistes i la fragmentació de l’espai “esquerrà” van consolidar el bipartidisme. Cal dir que després del 23-F es va establir un pacte tàcit entre la dreta, els poders fàctics i mediàtics i el PSOE per aïllar el “comunisme”, precisament (i curiosament) quan el sistema comunista soviètic s’enfonsava i els PCs occidentals s’adherien absolutament a la democràcia, al pluralisme i al conjunt de llibertats hereves del millor liberalisme clàssic.

A la dreta i al PSOE solament li calia pactar quan era necessari amb el “centrisme” nacionalista català i basc, als quals se’ls concedia amb comptagotes les transferències que corresponien a les autonomies. Tot plegat creava un escenari conservador del qual no se’n podien esperar ni transformacions socials i econòmiques favorables a les classes populars ni transformacions polítiques que facilitessin la intervenció d’aquestes classes en la vida política. El bipartidisme va reduir la democràcia a les institucions, a les eleccions i als sondejos. I la relació del poder polític i econòmic amb les organitzacions socials es va limitar a la negociació sectorial i al clientelisme. La política era monopoli quasi exclusiu de les cúpules polítiques en funció dels seva presència institucional (mitjançant un sistema electoral favorable al bipartidisme).

Fóra inexacte considerar que aquest període (els anys 80) de transició fallida va ser globalment negatiu. Es va consolidar la “democràcia representativa” de matriu liberal-conservadora que era un avenç considerable respecte al passat. Els governs socialistes en un període de creixement econòmic van practicar polítiques socials redistributives. Es va crear un inici d’Estat del benestar en els àmbits de l’educació i la sanitat. Però no va ser suficient per reduir significativament les desigualtats existents. Es va reformar el sistema fiscal però no va afectar gaire els ingressos dels sectors mitjos i alts que no procedien dels salaris i s’ha demostrat insuficient fins i tot per mantenir els serveis públics establerts per complir les lleis. Es van ampliar els drets individuals i en relació a col·lectius discriminats, especialment les dones. Però en canvi es va regular de forma discriminatòria l’estatus de la població d’origen immigrant (llei d’estrangeria). Es van millorar conjunturalment la situació dels ajuntaments, descapitalitzats, mitjançant els pressupostos de liquidació de deutes, però no es va fer la reforma de l’organització territorial pendent, a què ja ens hem referit, ni un sistema definitiu de finançament adequat a les prestacions que assumien. Cal dir que els ajuntaments han estat la institució que ha desenvolupat polítiques més favorables en relació als sectors populars. Però aquest desajust entre demandes i recursos ha conduït a les pràctiques urbanitzadores especulatives i a l’endeutament que ens ha portat fins a la situació actual.

El període que hem qualificat d’oportunitat perduda (primer govern del PSOE) ens ha deixat una herència cultural nefasta. La cultura del diner i de la cobdícia, fossin quins fossin els resultats i les formes. Es van celebrar els èxits d’empresaris més que dubtosos, es va proclamar el principi “no importa que el gat sigui blanc o negre, si caça ratolins”, es van generar complicitats que amb el temps van generar corrupció. El lema “enrichissez-vous, enrichissez-vous” de Guizot, representant del capitalisme salvatge de mitjan segle XIX, es podria aplicar a la ideologia que van compartir els responsables polítics i els mitjans financers, empresarials i mediàtics.

5. Reflexions sobre el passat mirant cap al futur.

La transició es va quedar a mig camí, no solament degut al desfasament entre les realitats i les expectatives que havia generat l’esperança democràtica, també des d’un punt de vista més objectiu. La Monarquia imposada, el manteniment dels aparells de l’Estat procedents del règim anterior i la renúncia a intervenir sobre els poders fàctics que havien donat suport a la dictadura: tot plegat va generar una gran feblesa de les bases sobre les quals es va iniciar el procés democràtic i que, malgrat les aparences, ha acabat mostrant la seva precarietat. Ens hem referit a les oportunitats perdudes, a la falta d’audàcia primer, malgrat que la relació de forces permet dubtar sobre si era possible anar més enllà a finals dels 70. I posteriorment, en un marc més favorable a partir de les eleccions de 1982, els governs successius es van conformar, o satisfer, amb una democràcia formal.

Cal dir que el procés democràtic tenia una feblesa original. La resistència al franquisme no va poder, ni saber, ni voler (per part de gran part dels sectors polítics opositors, la majoria relativament passius) construir un bloc unitari i elaborar una alternativa política democràtica amb continguts polítics, socials, culturals i econòmics. Aquesta feblesa va facilitar que la dictadura durés fins a la mort del dictador i va caldre que es fragmentés el bloc de poder franquista i la pressió dispersa però relativament forta de diversos sectors socials per crear condicions per iniciar la transició que es va concretar en un pacte entre una part dels hereus del règim anterior i les forces polítiques opositores, amb una forta presència de les que escassament havien combatut la dictadura. No es va construir un “poble” com a actor polític. En part ho van fer, a Catalunya almenys, el PSUC i el catalanisme, però no va quallar com un sol bloc. I no era suficient per pesar en el procés de la transició.

El fet és que el procés democràtic iniciat a final dels anys 70 va resultar frustrant per a les classes populars. La coincidència amb la crisi industrial i l’augment de l’atur, el retraïment de la inversió privada i les limitacions dels recursos públics degut a una fiscalitat anacrònica, la inestabilitat política, el manteniment dels símbols del passat, l’emergència d’un embrió de “classe política” que es va distanciar gradualment de la societat per concentrar-se en les institucions i en les batalles d’aparell per anar a les llistes electorals, els pocs representants electes que procedissin de la lluita antifranquista… tot plegat multiplicava el malestar d’un important sector de la població treballadora a la qual s’havia “venut”, especialment entre la militància política o social, la idea que la democràcia tindria efectes immediats en la vida de les persones i que a més obriria un camí de transformacions socials molt favorables a les classes populars. Però ni una cosa ni l’altra.

Alguna cosa de semblant va succeir respecte a la relació Catalunya-Espanya. Les forces catalanistes i d’esquerres havien preconitzat el dret a l’autodeterminació, el reconeixement nacional i d’entrada el restabliment de l’Estatut d’Autonomia. Solament es va aconseguir un estatut limitat per una constitució bastant confosa en el cas de les autonomies, es va abandonar l’autodeterminació i el reconeixement nacional de fet va quedar per ús intern, ja que el terme nacionalitat va ser entès per part de l’Estat espanyol com una identitat cultural específica. És a dir, de l’autodeterminació es va anar a parar a l’autonomia, de la nació a ser equiparada com una regió més d’Espanya (“café para todos”), del federalisme com a possible alternativa a la independència a no tenir altra perspectiva que resistir per defensar el manteniment de l’autonomia relativa reflectida en l’Estatut. La precarietat politicojurídica de l’autonomia s’ha expressat al llarg de trenta anys per les reiterades interpretacions restrictives que n’han fet el Tribunal Constitucional i els governs espanyols (fossin PSOE o PP) tant a l’hora de fer lleis, decrets o altres imposicions legals, com quan han hagut de judicar les iniciatives normatives catalanes (com ha succeït amb l’actual Estatut, reformat unilateralment per les Corts i després pel TC).

La no deslegitimació de la “cultura franquista” i dels poders fàctics quan era més fàcil ha permès que ressuscités als anys 90: llibertinatge econòmic, manipulació mediàtica, nacional catolicisme, hipernacionalisme patrioter, menyspreu del debat polític, despolitització ciutadana, conservadorisme ancestral. No solament ha ressuscitat, també ha contaminat les forces polítiques, els aparells de l’Estat i el conjunt de la societat espanyola, en la qual subsisteix un pòsit de desconfiança cap a la política, d’individualisme primari i de passions elementals. Un exemple han estat les “campanyes anticatalanes”, promogudes per la caverna política i mediàtica, però que han trobat ressò en una part significativa de la intel·lectualitat espanyola i en amplis sectors de la població de la resta d’Espanya. S’han desenvolupat campanyes per desprestigiar el sindicalisme de classe i les lluites dels treballadors contra la regressió social i laboral. I més recentment s’ha satanitzat el pensament crític, els moviments catalogats d’antisistema, per part no solament de la dreta tradicional, sinó també de sectors considerats lliberals i catalanistes. O s’ha promogut la ideologia hipersecuritària i la consideració de col·lectius socials (joves, immigrants) potencialment crítics o reivindicatius com a “classes perilloses” que han justificat la deriva repressiva dels actuals governs de Catalunya i d’Espanya.

Si als anys 80 s’hagués desenvolupat el federalisme, el laïcisme, el control públic de l’economia financera, el reconeixement i la valorització de sindicats i d’organitzacions socials, s’hagués reconegut oficialment i públicament la lluita antifranquista i s’hagués promogut i exaltat la memòria democràtica, si s’hagués entès el procés democràtic com a mobilització i participació ciutadana, ara probablement no tindríem un dels governs més reaccionaris d’Europa. Les recents campanyes “anticatalanes” i l’actual discurs públic contra els sindicats i les resistències dels treballadors són exemples de la degradació de la convivència democràtica.

El resultat ha estat un bipartidisme que a la recerca d’un centre, per naturalesa inestable, cau sempre cap a la dreta. PP i PSOE no són el mateix, però les seves polítiques sovint són intercanviables: en economia, seguretat, autonomies, participació ciutadana, etc. Sota el parany “neoliberal” la democràcia s’ha convertit en un escenari on els actors són els partits majoritaris i els autors, directors, escenògrafs i apuntadors són els representants dels poders fàctics nacionals i europeus, disfressats de “mercats”. La democràcia, reduïda a la seva dimensió “procedimental”, per molt que se sacralitzi no és democràcia. I la democràcia real és aquella que correspon principalment a l’esquerra: fer efectius els drets de tots els ciutadans i els objectius de llibertat, igualtat i solidaritat. Si l’esquerra no és transformadora no és esquerra i si la democràcia no és real, material, no és democràcia.

La confrontació dreta-esquerra, que podria oferir alternatives clares i facilitaria una repolitització saludable de la ciutadania ha quedat diluïda tant a l’Estat espanyol com a Catalunya. En el primer cas per la imatge falsa dels actors. La dreta, extrema dreta inclosa, es presenta com a centre i fins i tot disputa el vot popular als socialistes. I el PSOE es proclama com l’esquerra real malgrat haver abandonat de fa temps qualsevol projecte de transformació social, i ha establert una relació estrictament electoralista amb les classes populars. A Catalunya la confusió és deguda a l’existència de dos eixos que no se superposen: catalanisme i dreta-esquerra. Una part important del catalanisme és conservador i una part important de la teòrica esquerra no és catalanista. L’Assemblea de Catalunya prefigurava un bloc sociopolític progressista i catalanista, però la involució conservadora d’una part del catalanisme i la submissió d’una part de l’esquerra al PSOE xxxxxxxxx (falta acabar la frase).

6. Conclusió sobre la Memòria democràtica

Per acabar volem fer una referència especial a la qüestió de la negació de la “memòria històrica”. És un factor causal de la regressió democràtica i un símbol i test d’aquesta regressió. El govern socialista dels anys 80 es va negar a desenvolupar una política de recuperació de la memòria democràtica i de deslegitimació de la ideologia feixista o reaccionària. Van caldre més de 25 anys perquè es votés una llei de “memòria històrica” més orientada al reconeixement dels morts i de les seves famílies que a la condemna de les idees i comportaments del franquisme. I ara, a Catalunya i probablement molt aviat a la resta de l’Estat, segurament es paralitzaran gran part de les activitats iniciades.

El silenci, l’oblit i la impunitat en relació a les idees i als crims del franquisme i dels seus còmplices (Judicatura, Església, patronal, etc.) ha representat un cost polític i sociocultural molt gran i que ara estem pagant. Un cost que posa en qüestió la democràcia, ja que el sistema polític actual apareix deslegitimat, els ciutadans no se senten ben representats i les polítiques públiques no són les esperades, no corresponen a les promeses de la democràcia. No s’ha deslegitimitat el franquisme i els seus successors, s’ha deslegitimitat la democràcia en la seves formes i continguts actuals.

A la transició es va establir un “règim d’excepció” per a la classe política del franquisme i per a tots aquells que van col·laborar-hi. El resultat el trobem ara a la judicatura, als mitjans de comunicació, a l’episcopat i a les sectes ultres de l’Església, a la cúpula empresarial i al PP, hereu directe del franquisme, que actualment és el més reaccionari dels governs posteriors a la dictadura i que disposa d’una majoria política que difícilment es podia imaginar als anys 80.

Cal fer memòria democràtica de la lluita popular antifranquista. Incorporava tres elements fonamentals: 1) la llibertat de les persones, és a dir els drets polítics i civils iguals per tots, 2) els drets socials i econòmics, que es fan efectius mitjançant polítiques públiques i 3) el dret d’autodeterminació dels pobles de l’Estat. Vegeu per exemple els punts de l’Assemblea de Catalunya i els programes i revindicacions dels partits i moviments socials. El primer s’ha complert solament a mitges, els segon i el tercer en gran part no s’ha complert. És a dir, un terç de democràcia no és una democràcia.

La resistència avui pot trobar una base de partida en la memòria democràtica com seria, entre altres temes: recuperar l’autodeterminació i afirmar la identitat cultural i lingüística, defensar els drets i llibertats que es neguen o es qüestionen (enfront de l’Església, el PP o la dreta social i cultural), oposar a les polítiques públiques al servei del capitalisme especulatiu les del control públic i de la participació social en front dels bancs i dels sectors parasitaris, etc.

La negació de la memòria històrica i democràtica no ha estat un oblit, ha estat una política dels governants de la transició fins ara. La no-memòria no és oblit, és negar la veritat. I la veritat és reconèixer que la societat està dividida, i que els diferents sectors socials, classes i pobles, poden tenir interessos i valors oposats. La por dels governants de després de 1981 i els seus interessos de “classe política”, els han portat interessadament a negar la memòria històrica i a renunciar a confrontar-se amb les idees i interessos que estaven vinculats amb el franquisme. Avui en podem comprovar el resultat. La realitat actual no és la veritat democràtica.

Fuente: Avenç, juny 2102

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *