La música s’imposa

El moviment popular català s’ha enlairat del carrer cap al cel, és a dir a la independència. Una utopia o una il·lusió mobilitzadores és indiscutible. Un camí sense sortida o una gran frustració potser també. Certament “la realitat objectiva” no porta cap a l’optimisme. Catalunya no és ”nacionalment” homogènia. Els indicis ens diuen que l’independentisme és ara gairebé majoritari, però per uns és un objectiu gairebé innegociable i per altres és considera un mitjà per modificar radicalment la relació amb l’Estat espanyol i per altres no suporten l’estil i les polítiques dels governs espanyols. És també cert que ara per ara no hi ha un bloc equivalent en contra, però la precipitació independentista pot acabar forjant-lo. Es pot suposar que plantejar ara la independència es pot interpretar com una manera de forçar una negociació.

La via del pacte és la única possible. No sembla que els catalans manifestin una vocació insurreccional revolucionària. I el Govern espanyol, amb el suport dels governs europeus, té mitjans per avortar qualsevol intent d’aquesta mena. Fins ara l’anomenada casta político-burocràtica-econòmica que encapçala el PP manté una posició entre fonamentalista d’Espanya i propietària exclusiva del latifundi Estat. Aparentment no hi sortida i si els camins estan tancats ara es busca una drecera. Com deia Ignasi de Loyola, busca sempre la vía més difícil. ¿És recomanable? ¿No fora més pràctic buscar aliats o al menys comprensió en àmbits polítics, socials i culturals espanyols? ¿No tenim capacitat per oferir vies de diàleg que culminin en una consulta pactada? Hi ha unes eleccions generals al desembre. Radicalitzar ara el independentisme donarà vots a la dreta espanyolista i no facilita el diàleg amb les forces polítiques espanyoles obertes a les reformes i al diàleg. ¿A canvi de què? Unes eleccions plebiscitàries que confirmaran el que ja sabem. Hi haurà una majoria heterogènia i probablement majoritària favorable al independentisme. ¿I al dia següent què? La ruta curta i pacífica que en un any o any i mig ens portarà a la independència es una promesa simfònica però molt poc realista. Es una música que sona fort mentre que la lletra, com en molts contractes bancaris, s’escriu amb caràcters molt petits.

Ja sabem que la raó realista té raons que la raó no entén. I que “Alló que és real no és la veritat”, va escriure Ernest Bloch. Per molts catalans la Constitució, Espanya amb Catalunya dintre, la història més imposada que compartida és real però no és veritat, no és el que avui volem i necessitem. I menys encara la seva interpretació esbiaixada i les lleis i pràctiques públiques derivades (governs, judicatura). No cal menystenir a un poble, una part gran de qual manté una gran capacitat de resistir. Sempre que tingui esperança. Avui l’esperança es concreta en les properes eleccions. No són un referèndum però la música plebiscitària toca independència, Sí o No. En un xoc d’emocions la raó freda, una lletra sense música, no s’escolta, o ben poc. Però l’endemà de les eleccions serà dilluns i la vida real continuarà. I aleshores començarem a adonar-nos que la independència estarà en l’horitzó com utopia, ajuda a caminar. Però l’esperança promesa a curt termini no hi serà. La frustració col·lectiva pot ser fatal.

En les properes setmanes hi haurà una gran efervescència i fins i tot hi ha el risc que la tensió a Catalunya i a Espanya s’aguditzi. No crec gaire que el desbordament a Catalunya, o serà retòric. En una crisi aguda de l’Estat, un govern espanyol dimitit o derrotat i unes alternatives més comprensives com a l’abril de 1931 fora possible una declaració com la de Macià i Companys, la república catalana. Ara és impensable i intentar-ho fora una caricatura de l’octubre de 1934. Cal també tenir en compte la ràbia concentrada de l’espanyolisme ranci, autoritari i intolerant que governa a la capital de l’Estat, que fa del anticatalanisme una arma electoralista i que pot donar un cop de força i generar un “estat d’excepció” i potser aplaçar les eleccions generals. Val més baixar la tensió fins el desembre i aleshores hi haurà un escenari poc o molt diferent.

Les esquerres que no han enlairat la bandera independentista, corren el risc d’aparèixer marginals respecte al moviment popular català. Són racionals com correspon al seu adn, pragmàtiques a força de patir derrotes i represàlies, incòmodes en front d’un lideratge conservador amb vocació continuista. Però no poden permetre’s obtenir un mal resultat electoral. Han d’acostar-se a les esquerres independentistes i afirmar la seva autonomia respecte a l’independentisme conservador. I sobretot oferir una proposta pròpia a les classes treballadores. La campanya electoral ha de ser molt intensa, que doni molta presència al discurs catalanista, en favor de l’autodeterminació i de la proposta futura de república catalana. Però també imposar la seva música, la de les polítiques socials i regeneradores. El seu vot no s’ha de confondre amb el No. Les esquerres tenen el deure, ara com ha estat històricament, d’unir a les classes populars de Catalunya, siguin independentistes o no.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *