Jorge Semprún (1923-2011)

Jorge Semprún (1923-2011)
Breu nota de J.Borja, gener 2012

Nascut a Madrid, net d’Antonio Maura per part de la seva mare, Susana, i fill de José Mª de Semprún i Gurrea, un cristià vinculat a Esprit i favorable a la República. A finals de setembre de 1936, la família està al País Basc i abans de que arribi l’Exèrcit sollevat marxen a França i s’instal·len a Holanda. El pare es nomenat cap de la delegació espanyola en aquest país. El 1939, un cop enderrocada la República, van a viure a Paris. Jorge Semprún (JS) acaba el Batxillerat, inicia després estudis a la Sorbonne de literatura i filosofia i participa en las activitats universitàries (incloses contra els ocupants nazis). Aquest període JS el descriu en un dels seus millors llibre, interessant com procés iniciàtic personal en un entorn històric convulsionat i especialment brillant com peça literària: Adieu, vive clarté… (1998).

Entra a la Resistència (armada) a inicis de 1943, es detingut per la Gestapo a la tardor, torturat i enviat a Buchenwald al gener de 1944. Participa en la resistència organitzada pels comunistes de diferents països i en l’alliberament del camp a la primavera de 1945. Torna a Paris. Ingressa formalment en el PCF i progressivament passa a formar part dels quadres del PCE amb la voluntat de tornar a Espanya per combatre la dictadura.

JS no escriurà l’experiència del camp de concentració fins més tard: Le grand voyage (1963) i posteriorment en altres llibres, especialment en dos obres excepcionals: Quel beau dimanche! (1980), que tracta també els camps del stalinisme i L’écriture ou la vie (1994), una dels texts europeus de referència (comparable a Primo Levi) sobre el totalitarisme, el univers concentracionari o camps de la mort i la impossibilitat de transmetre la memòria.

A partir de 1953 JS passa llargues temporades “a l’interior”, amb diversos noms (el seu nom oficial de Partit, Federico Sánchez, no es el dels seus documents o el que coneixen les persones que tracta: Larrea, Artigas, Bustamente, etc). Viu principalment a Madrid, on es conjuntament amb Simón Sánchez Montero , el principal dirigent del PCE. El 1962 a la direcció del PCE s’inicia una discussió sobre la realitat espanyola (desenvolupament econòmic o “olla a punt d’explotar”) i que s’estendrà a altres qüestions: critica més o menys profunda al stalinisme, possibilitat de debatre en el partit “interior, etc. JS i Fernando Claudín (FC) son els que plantegen revisar els anàlisis econòmics i polítics. A partir de 1963 JS no farà més estades a Espanya com a dirigent del PCE.

La discussió va continuar el 1964 malgrat era evident que, Santiago Carrillo amb la majoria veterana de la direcció s’havia imposat. A inicis de 1965 JS i FC van ser expulsats de la direcció i del partit. A l’interior malgrat la receptivitat positiva i del prestigi de FC i JS solament alguns nuclis dels sectors universitaris i intel·lectuals els hi van donar suport actiu. SC no va tardar en recuperar gran part dels anàlisis dels expulsats…

JS s’ha referit a la seva experiència en el PCE i sobre el comunisme en gran part de les seves obres. En especial a Autobiografía de Federico Sánchez (1977) i en les pel·lícules La guerre est finie (1966) i Las rutas del sur (1977). En una obra posterior, centrada en el seu retorn a Espanya com ministre, Federico Sánchez se despide de ustedes (1977) retorna sobre la política espanyola. Si en la Autobiografía de FS la crítica més àcida correspon a Carrillo en la segona obra la “víctima” es Guerra. Cal citar també Las dos memorias (1972) sobre la memoria de la guerra civil vista per vencedors i vençuts. FS va continua ocupant-se d’Espanya des de la codirecció de la revista Ruedo Ibérico (fins 1969).

A partir dels anys 70 va prioritzar la seva activitat com escriptor (en francès) i guionista de pel·lícules de fort contingut polític: Z, La confesión, El atentado, Sección especial, etc Ha esdevingut un intel·lectual europeu de referència. Vegeu els texts darrers inclosos a Une tombe au creux des nuages (2010).

FS ha estat sempre fascinat pel comunisme. Una adhesió al límit primer a la Resistència a França i als “camps de la mort”, després en el PCE i gairebé 10 anys de clandestinitat a Espanya (altres dirigents en condicions similars van passar més de 15 anys a la presó: Simón Sánchez Montero o Miguel Nuñez, o van ser afusellats: Grimau). Després una reacció crítica radical, al stalinisme primer, a la direcció del PCE (Carrillo) i finalment a la mateixa concepció del “partit leninista”. La fascinació-repulsió contrasta amb la fascinació admirativa per Marx i el marxisme (obert, herètic) i pels militants comunistes, espanyols i de la resta d’Europa. JS no ha deixat mai de ser un intel·lectual engagé de l’esquerra moral. Sobre el seu ministeri: “un intel·lectual polític es primer i sempre un intel·lectual”.

Obres més recomanables: L’ecriture ou la vie i Quel beau dimanche! Sense cap dubte. Dues joies a més petita escala Le grand voyage i Adieu vive clarté… I Une tombe au creux des nuages (inclou el discurs del premi de la Pau (1994). Gairebé totes les seves obres estan publicades en castellà per Tusquets

Biografíes: La deuxième vie de Jorge Semprún. Une écriture tressée aux spirales de l’histoire de Françoise Nicoladzé (1997) i Lealtad y traición. Jorge Semprún y su siglo (2008 en alemany, 2010 en castellà). El títol es absurd, però dona molta informació. Després de la seva mort vegeu articles biogràfics de dos amics: de Javier Pradera: La extraterritorialidad de Jorge Semprún, Claves nº 214, julio-agosto 2011 i de Xavier Folch un text més breu Elogi de Jorge Semprún i nostàlgia de Federico Sánchez , Via nº 16, setembre 2011.

Notes per un debat. J.Borja 17.1.12

1. Jorge S i Federico S: 1) Résistance i el camp de la mort; 2) Rouge espagnol i dirigent clandestí a Madrid; 3) Intel·lectual europeu/francés/FS 2. Una obra triple: Memòria de la mort, Comunisme i l’esquerra. Responsabilitat de l’intel·lectual.

2. L’écriture ou la vie. Sempre serà un rouge espagnol. Fins Le grand voyage, Quel beau dimanche! L’écriture ou la vie… L’art, la literatura… solament poden transmetre la realitat del camp. Vegeu P. Levi, El silenci de Klara, Paul Steinberg (el que vol viure i la dificultat de reviure després de la mort, la culpa, l’estranyesa del món exterior).

3. Qui era FS fa 50 anys(1962-65). Dirigent del PCE “diferent” (M.Abril i els intel·lectuals, Duquesa MSidonia, St Germain…).
Però clandestí des de 1953 fins finals 1962. Reunió partits (abril 62). Els dirigents clandestins queien (SMontero, Grimau, Miguel Nuñez, Gregori LR, Sandoval). Calle Mayor i La guerre est finie.
El debat 62-65 (FC, FS). Anàlisi socio-econ i final Dictadura (explosió o procés). Forçar pactes per dalt amb demostració de força o Conquistar hegemonia i reconeixement en el procés. Un debat que no hauria de generar crisis. Però stalinisme, culte a la personalitat, concepció “militar” del partit jeràrquic. No s’admet la diferència. Cel “Universitaria”.

4. JS: intel·lectual crític stalinisme/leninisme, considerat com una mena de “blanquisme”, opció democràtica des del marxisme (Gramsci). Elogi dels PCs i revol. (les pelis)com resistents, no del poder. Fascinació pels militants comunistes (la repressió post 45).

5. Literatura. Adieu, vive clarté i altres…

Carmen Claudin: Moscú i Paris. Crisi 64. Estudiant a la Sorbonne. A Barcelona a finals dels 70. CIDOB. Europa de l’Est.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *