Jaume Curbet, amic, company d’idees i col·lega de feina

Ens vam conèixer quan la dictadura s’acabava, és a dir fa gairebé 40 anys. Ell militava en la corrent socialista que encapçalava Josep Pallach, el Reagrupament, i jo en el PSUC. Dos organitzacions polítiques d’esquerres, catalanistes i democràtiques que per dir-ho amablement es tenien una explícita desconfiança mútua. El Reagrupament s’identificava amb la socialdemocràcia clàssica, no compartia el discurs amb brots esquerranistes de l’altre sector, el que lideraven Raventós i Obiols (origen de l’actual PSC). El seu nucli dirigent no dissimulava el seu anticomunisme i no es refiaven de la trajectòria i de l’orientació eurocomunista del PSUC. Entre els militants nostres predominava la visió del Reagrupament com partit més orientat a pactar amb la dreta o el centre lliberals que amb l’esquerra. Fins i tot, molts companys del PSUC els consideraven un instrument de la burocràcia de la Internacional Socialista i del Departament d’Estat nordamericà. És a dir, encara estàvem en un ambient sectari més propi de guerra freda que d’unitat o entesa entre partits que s’enfrontaven, no entre ells, sinó amb la dictadura. Des del PSUC ens semblava injust i sospitós l’anticomunisme del Reagrupament. I el nucli dur d’aquest, els dirigents veterans, uns procedents de l’Unió Socialista, altres del POUM, havien patit o conegut de molt a prop les pràctiques stalinistes de la guerra i de la primera dècada de la postguerra. Personalment jo tenia relacions cordials però superficials amb Pallach a la Universitat Autònoma i havia conegut a altres membres del Reagrupament que em semblaven raonables, potser una mica massa assenyats. A diferència dels de l’altre sector del socialisme que sovint em semblaven més retòrics que pragmàtics, però cal reconèixer que finalment es van emportar el conill a la paella (electoral).

Vaig conèixer a Jaume Curbet en unes Jornades sobre Seguretat i Ciutat que es van celebrar a Girona, no recordo si abans o després de la mort del dictador. Cadascú representava de facto al seu partit. I ens vam entendre immediatament: parlàvem el mateix llenguatge. Compartíem unes idees que no eren freqüents en la cultura de les esquerres de l’època. La seguretat era un repte polític fonamental per l’esquerra. No menysteníem la importància dels factors socials, econòmics o culturals generadors d’inseguretat, però no era suficient. Calia donar respostes eficients a les situacions concretes d’inseguretat. Calia desenvolupar les polítiques preventives, però també aplicar mesures sancionadores que havien de complementar-se amb programes rehabilitadors. Tot plegat ens portava, des d’orígens i camins polítics i professionals diferents, a espais comuns. La ciutat i el urbanisme que facilita la integració ciutadana o provoca l’exclusió, l’espai públic i la participació ciutadana en la seva regulació, la policia de proximitat i la seva relació amb els col·lectius socials, etc. Aquesta visió “ciutadana” no ens feia oblidar les dimensions estructurals que incideixen en la demanda de seguretat o sentiment d’inseguretat: la precarietat, l’atur o les condicions de treball; l’accés o el pagament de l’habitatge, l’escola i l’assistència sanitària; la jubilació, el futur dels fills, etc. I sobretot la consciència de la desigualtat social i dels privilegis de diversos sectors minoritaris. Però aquesta anàlisi comportava un plantejament polític a un altre nivell.

Ni la referència a l’entorn, al marc de la vida quotidiana, ni les condicions socials i econòmiques generals eren però una resposta adequada a la demanda de seguretat que reclamaven precisament les classes populars i mitges. Els rics, els més benestants, ja estaven prou protegits tant pel sector públic com per mitjans privats. La demanda de seguretat era un repte al qual devia respondre l’esquerra a tots nivells, també al que es derivava de la delinqüència urbana, de les tensions en la convivència entre col·lectius diferents, de l’ús de l’espai públic, de la violència de gènere, etc.

Des d’aleshores no vam perdre contacte. Ens invitàvem mútuament a jornades o seminaris fossin a Catalunya o als llocs més diversos, d’Espanya o d’Amèrica llatina. Col·laboràvem a vegades en les mateixes publicacions. Quan vaig tornar a la Universitat, cap a l’any 2000 per dirigir un master sobre Gestió de la Ciutat i Urbanisme vaig pensar immediatament amb en Jaume. Primer en els cursos presencials a la Universitat de Barcelona i després a la UOC, la universitat catalana virtual. Al començament, Jaume Curbet es va fer càrrec de la part de Seguretat ciutadana com un mòdul dins el master general. Després vam pensar que la matèria donava per molt més, per un curs de postgrau o fins i tot per un màster. Va coincidir que l’Escola de Policia de la Generalitat de Catalunya ens va proposar si podíem oferir un ensenyament qualificat als Mossos d’Esquadra, és a dir de nivell master. Aquesta proposta es va concretar en un conveni UOC-Escola de Policia, després Institut de Seguretat Pública de Catalunya.

Jaume tenia altres activitats, cursos, consultories, publicacions, etc. però portava molts anys de “professional autònom”. Alguna vegada li havia dit en broma que ja que érem els dos “cani sciolti” (gossos solts) de la política, més valia estabilitzar la situació professional. El conveni amb l’ISPC oferia aquesta possibilitat, doncs calia una dedicació continuada, gairebé un full time si teníem en compte que ell preparava gran part dels materials i s’encarregava d’un mòdul que tenia molts alumnes. I a més preveiem que era viable oferir un master similar per altres “públics” i cursos especialitzats. Jaume Curbet no solament era reconegut per tothom com un excel·lent professional, també com una persona d’un encant i una bondat indiscutibles. Jaume es va integrar en el nostre equip el 2007 i tothom el va estimar immediatament. Abans de que se li acumulessin les dues malalties va fer una feina fantàstica. Va escriure gran part dels materials, va obrir portes a Amèrica llatina i amb el PNUD, va dirigir i seguir de molt a prop els cursos de l’ISPC i va consolidar un master sobre Seguretat ciutadana prestigiat. Vull destacar dos llibres seus recents, que els va fer treballant amb nosaltres i que va veure abans de deixar-nos: “El rey desnudo. La gobernabilidad de la seguridad ciudadana” i “Un mundo inseguro. La seguridad en la sociedad de riesgo” (Editorial UOC, Col·lecció Gestió de la Ciutat”).

En aquests anys Jaume i jo treballàvem a pocs metres de distància. Òbviament comentàvem els continguts i la marxa dels cursos però era tan fàcil posar-se d’acord que sempre teníem temps per parlar de la vida i dels amors, en especial dels seus amb una colombiana, bella, intel·ligent, solidària, Victoria Eugenia, que li ha proporcionat una gran felicitat i serenor. I parlàvem de política. Tornem a l’inici. Cap dels dos havia canviat d’idees i d’actitud vital, però ambdós havíem deixat de militar en el respectiu partit. ¿L’havíem deixat? Fora més exacte dir que el partit ens havia deixat a nosaltres. No era el que era o el que esperàvem que seria. Mig en serio mig en broma comentàvem que quan ens vam conèixer els dos en el àmbit de les esquerres, tan ell com jo, érem considerats uns “moderats” o “reformistes” i altres qualificatius en aquell moment no eren precisament afalagadors. I ara, conscients com érem de no haver canviat com a resultat d’una encara improbable demència senil, se’ns considerava que ens havíem convertit en “radicals” o “esquerrans”. Simplement, tant abans com ara, ni enteníem la seguretat com resultat d’una política repressiva, per exemple les “normes de civisme” de l’Ajuntament de Barcelona que consideràvem pròpies de l’extrema dreta. I tampoc identificàvem una política socialista o simplement democràtica, com l’aplicació vergonyosa de les polítiques neoliberals més grotesques i reaccionàries que s’ha aplicat a Europa des de la segona guerra mundial.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *