Gaziel a La Vanguardia

De llavors ençà (1940) “La Vanguardia española” em té esborrat del registre civil. Per ella, sistemàticament, jo no existeixo. He publicat 7 o 8 llibres, tots en català, que han fet un cert soroll i obtingut un bon acolliment. Premsa nostra i de fora ha tingut la bondat de parlar-ne. Però “La Vanguarda espanyola” no n’ha dit mai ni un mot. Alguns dels seus col·laboradors més eminents, de parla castellana, vells i bons amics meus, han provat insistentment de dir quelcom d’aquests llibres que els han interessat, i volen fer-ho en el diari més difós de Catalunya –el que jo vaig dirigir durant tants anys i amb tants afanys (1919-1936). Sempre els articles els han estat retornats peró direcció –fos la de Galinsoga, la de Aznar, o la d’Echarri- significant-los que, en aquella casa, i per ordre del senyor comte de Godó, Carles Godó, el segon que porta corona, a mi em donen per mort. Santa innocència!” Gaziel, Història de La Vanguardia, Edicions catalnes de Paris, 1971.

Anys després Gaziel es pot citar a La Vanguardia, com ha succeït recentment Cutura/s (19-3-2014). Un dossier interessant, amb col·laboracions de gent competent (Jordi Amat, Manuel Llanas, etc).

Però sorprenen les omissions. Especialment la no referència a la seva història del diari. Un conjunt de 6 articles i una bibliografia del que anomenen “un clàssic del periodisme i del catalanisme” i ni un comentari ni tan sols una mínima cita a “La historia de la Vanguardia”, un llibre indispensable, encara que no sigui el de més valor literari. I es citen marginalment dos obres cimeres de les lletres catalanes del segle XX: “Meditacions en el desert” (escrits entre 1946-1953) i les memòries “Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí 1893-1914”), probablement els seus dos millors llibres.

Es prou conegut l’animadversió dels Godó a Gaziel. Va dirigir el diari en un període ben complicat i va saber navegar amb dignitat entre la monarquía i la dictadura dels anys 20 i en els convulsos anys republicans després. Molt crític amb el “radicalisme” de les esquerres i amb el reaccionarisme de les dretes espanyoles va intentar mantenir un difícil equilibri propi d’un lliberal moderat. Quan l’amo del diari, Carles Godó fuig Gaziel es queda sol al front de La Vanguardia. Es manté algunes setmanes com director formal per garantir la seva continuïtat. Finalment les amenaces de mort l’obliguen a marxar per pressions que li fa el mateix govern català. Com s’entén l’odi de la família Godó? No li perdonen la seva defensa del diari mentre el propietari ha estat el primer a abandonar el vaixell.

Tampoc es fa molt poc esment de la seva gran obra, Meditacions en el desert, on es troben les seves crítiques més dures a les burgesies espanyoles i catalanes, que s’acomoden en el franquisme. Gaziel per un costa somia en una burgesia ideal que històricament ha de ser la constructora de la democràcia per l’altra menysprea la burgesia real i miserable.

En les Meditacions fa una reflexió curiosa sobre el comunisme. Considera que la repressió que practiquen les dretes arreu i el franquisme encara amb més duresa el reforça en lloc d’afeblir-lo. I afegeix “No hi ha remei? Si. Només prendre-li la davantera i realitzar millor… el mateix que vol fer catastròficament i apocalípticament”. I acaba la meditació “Si, el bolxevisme és indesitjable, ho és igualment, per a mi –o més-, aquest conservadorisme estantís.

Jordi Borja, 25 de març 2014-03-25

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *