«Escraches” i seguretat ciutadana

Publicado en Carrer de la Ciutat, mayo 2013 con el título «Deret, legalitat i oportunitat».

Els escraches promoguts per la Plataforma de desnonats es l’exercici d’un dret, es a dir una acció legal? Segurament si que ho és, al menys es l’opinió majoritària de jutges i juristes i, sobre tot, ho demostra la voluntat del govern espanyol de reprimir-ho i busca subterfugis per fer-ho. Evidentment que si es una acció permesa per la llei es pot exigir no sols que no es reprimeixi, fins i tot si es un dret s’ha de protegir el seu exercici.

Però encara que no es pugui considerar un dret, encara que es modifiqui el codi penal per especificar que practicar-lo es un delicte s’ha de considerar que es un acte social legítim. Malgrat el que diguin les lleis d’un Estat de Dret que protegeix als rics contra els pobres, els especuladors contra el treballadors, als banquers contra els desnonats. Es legítim escrachar als responsables de la misèria i el patiment de desenes de mils de famílies que han perdut l’habitatge, un dret reconegut per la Constitució, de centenars de mils de persones endeutades per vida per el comportament delictiu del responsables del sistema financer, de milions de persones sense feina i sense recursos per les polítiques que han afavorit als especuladors y han provocat la indefensió dels treballadors, com per exemple mitjançant la reforma laboral.

Denunciar a banquers i als seus sicaris com a “criminals” quan fins i tot provoquen al suïcidi de ciutadans decents es un dret bàsic, diguin el que diguin les lleis. Denunciar als polítics còmplices que aproven les lleis que facilita conductes delictives i que donen suport al govern que pren mesures contra la majoria dels ciutadans i en favor de minories privilegiades i inimputables no solament es un dret, es una obligació cívica. Les accions criminals i la complicitat necessària son actes de persones, no d’entitats abstractes, es diguin parlaments, governs o consells d’administració. Cal denunciar als “delinqüents”, avui ningú nega que els banquers han comès frau, engany, comportament indigne, abùs de confiança, apropiació indeguda i altres delictes i faltes. I els polítics han aprovat lleis que ara els tribunals europeus han considerat contràries al Dret, han aplicat mesures favorables als delinqüents i en molts casos s’han beneficiat personalment de la seva complicitat amb els banquers i grans empresaris afavorits per ells mateixos.

La Plataforma de desnonats i en general els ciutadans tenen el dret de denunciar als criminals que ens han portat a aquesta situació. No es tracta de polítiques equivocades que han demostrat ser nefastes, es tracta d’un comportament clarament culpable, en contra dels drets de la majoria i en contra de les lleis, han abusat del poder i de la confiança de la ciutadania. Governants i diputats, responsables d’organismes públics (com el Banc d’Espanya) i de les entitats financeres s’han beneficiat del probablement robatori més enorme que s’ha produït mai en el nostre país. ¿I ara es queixen que se’ls denuncii quan haurien d’estat tots empresonats?

Els escraches son una acció ciutadana que reclama justícia i per això cal denunciar als que han provocat tantes injustícies i han actuat individualment i mitjançant xarxes de complicitat. Els que han promogut els escraches han denunciat per tots els mitjans pacífics, al Congrés de diputats i al carrer, en els mitjans de comunicació i en multitud d’actes pùblics. Actuen a la llum pública i no es poden conformar en denùncies abstractes. Els seus greuges son molt concrets i les accions que els han provocat tenen noms i cognoms. Es just i necessari senyalar públicament als responsables, es una mesura higiènica per fer possible la convivència, com ho és l’exigència de mantenir permanentment la memòria històrica. Ara es tracta del present, hi han víctimes i criminals, i gent que lluita per que hi hagi justícia, es repari el mal i no torni a passar. Es hora de fer justícia. El govern i la casta política governant estan amb l’injustícia.

Sobre els escraches solament tinc un dubte, el de la seva eficàcia segons com es practiqui, es pot tornar fins i tot contra les víctimes. El precedent dels escraches que es van practicar a Argentina especialment per part dels “Hijos”, va ser rotundament un èxit, va tenir un gran suport social i una neutralitat sovint positiva de governs i fins i tot de molts mitjans de comunicació. No va generar rebuig pràcticament en lloc, ningú es volia posar a favor de criminals i torturadors que havien fet “desaparèixer” a més de 30 000 persones en poc més de 5 anys. He defensat sempre el “dret a la il·legalitat” quan es reclamen drets legítims més encara defensaria els escraches que no son il·legals i son justos. Però aquesta mena d’accions per tenir eficàcia requereix un alt nivell de suport social. Cal que els denunciats siguin realment considerats socialment “criminals”, es a dir directament responsables, del mal que han provocat a centenars de milers de persones. Tinc la impressió que hi ha en la nostra societat consciència del mal que han fet però no ho acaben de personalitzar-ho en noms i cognoms. Sembla més oportú potser denunciar-los a les portes de les institucions polítiques i de les entitats bancàries o patronals i no en el seu entorn familiar que es presta a una utilització demagògica per part de la casta governant i de la gran majoria dels mitjans de comunicació.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *