Eleccions, eleccions i eleccions…

“Élections, piège à cons” (eleccions, trampa per idiotes) va escriure Sartre en un editorial de Temps Modernes (1971), com una reflexió post 1968. Thatcher, amb la seva barroeria habitual però amb una certa intel·ligència política perversa., va decretar que “la societat no existeix, solament existeixen els individus”. Però hem viscut dos anys de moviments socials i polítics, sense eleccions i amb un sistema de partits desacreditat, el sistema i cada partit en particular (especialment els governants passats i presents).La política del individu assegut davant de la tv ha estat superada per la mobilització col·lectiva als carrers, malgrat que no agradi a les institucions i als partits dominants. La societat civil s’ha fet política i el dissens passiu (abstenció) ha esdevingut consens actiu (manifestació).

Ara venen dos anys electorals i caldrà veure si les mobilitzacions passades tenen efectes sobre els resultats electorals o es confirmen les afirmacions de Sartre i Thatcher (perdonin l’amalgama) sobre el caràcter conservador de les eleccions. El 9 N va ser la culminació d’un etapa, ara comença un altre, determinat per les eleccions. Els partits vells reapareixen en el escenari i també altres forces noves o reforçades pel moviment popular català. I especialment un partit nou, Podem que apareix com un dels principals protagonistes. Cal afegir que el president de la Generalitat, és a dir la institucionalitat, ja no va a remolc de l’Assemblea nacional i la mobilització social, ara és ell qui té la iniciativa. La política torna a mostrar la seva dimensió institucional, representativa i mediàtica, ens agradi més, menys o gens. Cal esperar que les eleccions vinguin influïdes per la renovació política, la mobilització social i la força de les noves idees expressades principalment per les joves generacions.

Tenim per davant tres eleccions en un any i mig: les municipals, les generals i les autonòmiques. I una incògnita: la possible elecció plebiscitària a curt termini. Més val no fer previsions respecte a aquesta ja que hi han moltes incògnites: ¿es farà o no, hi haurà una candidatura “unitària” independentista (CiU, ERC, CUP) o candidatures de partit, és posarà en marxa un procés constituent o no? Un observador que s’ho mira amb una certa distància treu la conclusió que no hi haurà eleccions avançades. Qui té la paella pel mànec és el president. La llista única és una trampa intel·ligent destinada al seu aliat-adversari ERC. Esquerra vol llistes separades ja que considera que és el moment del “sorpasso”, avançar a CiU. Fora absurd que Mas li faci aquest regal, perdria la hegemonia del procés. I ERC, que hàbilment ha anat acumulant potencial electoral, ni confia en CiU ni pot ara posar-se a remolc del seu competidor. Els seus interessos son oposats. En resum la lògica racionalista ens diu que no hi hauran eleccions plebiscitàries immediates, però quan la política va molt influenciada per emocions ambientals tot pot passar. ¿Pot haver-hi un nou moment de mobilització (dret a decidir, independentisme) com els passats 11 S i 9 N?

El moviment popular català ha estat fins ara fonamentalment “expressiu”, és a dir ha manifestat el malestar social i el rebuig de les institucions de l’Estat i del bipartidisme. Ha estat un moviment pacífic, fins i tot lùdic, pràcticament majoritari, segons les xifres del carrer i de les enquestes, però relativament “extern” al sistema polític estatal, malgrat la participació de la Generalitat i d’un conjunt de partits que representaven una majoria parlamentària catalana. El 9 N va significar l’inici d’una segona etapa que és pot considerar “instrumental”, va aparèixer com un moviment articulat amb una representació política institucional plural integrada per les organitzacions socials i polítiques partidàries del “dret a decidir” i unes desenes de mils de persones disposades a donar estructura orgànica al moviment i fins i tot a oposar resistència activa a l’Estat (el 9 N va ser un acte de “desobediència civil”). Però el lideratge el va assumir la presidència de la Generalitat, sense comptar amb un full de ruta compartit per gran part de les organitzacions socials i polítiques. Aquesta etapa instrumental de moment no s’ha consolidat i no pot comptar amb una representació política que permeti anar cap a una etapa superior, transformadora, és a dir un moviment que forci el seu reconeixement mitjançant la confrontació i la negociació, la insurrecció (que pot ser pacífica) i el canvi democràtic institucional.

El resultat és, de moment, el retorn a un període polític centrat en eleccions, partits i aliances. És probable que hi hagin noves mobilitzacions puntuals que no vagin més enllà de on som. Però alguna de les habituals provocacions o amenaces de les institucions espanyoles (Govern, Judicatura) pot derivar en una confrontació d’alta tensió amb conseqüències imprevisibles. Per exemple si es condemna per la via penal o administrativa als responsables de 9 N o com resultat d’una nova iniciativa de desobediència civil. Però més val centrar-nos en el marc polític-electoral català tal com es presenta ara.

Ens trobem amb un bloc de caràcter centrista,CiU i ERC, que ha optat per l’independentisme i que s’ha esquerdat sobre com anar més o menys junts o separats a les eleccions. L’opció independentista ha fet guanyar vots a ERC i perdre’n a CiU. No és probable fins i tot que sumats no tinguin majoria, malgrat un sistema electoral que els hi és favorable. Tampoc poden sumar altres forces, excepte potser CUP i una part de l’Assemblea Nacional. Aquest bloc no es pot presentar com el bloc “nacional” i en canvi genera anticossos, pot aparèixer com excloent i també conservador. Si no hi ha eleccions plebiscitàries immediates cal tenir en compte que les municipals son favorables a les esquerres, a la regió metropolitana i en general a les grans ciutats, que ara compten a més amb la irrupció de Guanyem i de Podem. Crec que el bloc CiU i ERC han comès un error històric de no haver promogut un vertader bloc nacional amb les esquerres socials, sindicals i polítiques, fins i tot amb els socialistes, que hauria de basar-se en un programa social i econòmic avançat (com els Conseil National de la Résistance i del Consiglio Nazionale de Liberazione, de França i Italia del 1945). Com error és donar com un fet que la gran majoria s’apunta al independentisme quan el factor que uneix és l’autodeterminació. Fora més eficaç concentrar-se en les institucions i les competències que garanteixen un autogovern que permeti el desenvolupament del país i de la nacionalitat, que pot ser mitjançant la independència o per una nova relació amb l’Estat espanyol garantida constitucionalment i reconeguda per Europa.

¿I les esquerres què faran, a banda la contemplació teatral del joc dels dos partits fins ara protagonistes que acabem d’esmentar? Del Partit Socialista hom pot dubtar a la vegada del seu catalanisme per submissió al PSOE i del seu esquerranisme per complicitat amb les polítiques favorables a les minories privilegiades i causants de desigualtats i exclusions a gran escala. Però malgrat tot la majoria dels seus militants i electors es situen a l’esquerra i se’ls ha de tenir en compte. Es probable que la seva davallada s’accentuï però potser no tant com molts es pensen, els grans partits no es dissolen fàcilment. A curt termini difícilment poden formar part d’un bloc progressista i és possible que estableixin acords amb CiU per mantenir l’actual govern català fins les eleccions de 2016. Tampoc és pot excloure una aliança similar a l’Ajuntament de Barcelona, encara que fora més llògic amb Guanyem-ICV/EUiA-Podem.

El bloc natural d’esquerres fora el de les tres forces citades que si bé és previsible que vagin units a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i no hi vagin a les eleccions generals i catalanes. La tendència a mig plaç fora que s’iniciés un procés cap un partit o federació de partits i s’hi afegeixissin altres forces com CUP, Procés Constituent, etc. A curt termini ja fora possible consolidar a partir de les eleccions municipals el bloc Podem, Guanyem, ICV/EUiA com una força independent a Catalunya però aliada a Podemos en el marc estatal espanyol. Una operació similar a la que va donar lloc al PSUC. I per la seva banda el bloc CUP i aliats podrien constituir un bloc amb ERC o atreure a sectors d’aquest partit si persevera a fer costat a CiU. Sigui en el marc de l’Estat espanyol o amb independència completa, aquests dos blocs s’hauran d’entendre malgrat les contradiccions actuals. L’independentisme es el principal factor mobilitzador a Catalunya però exclou a una part de la ciutadania i dificulta la coincidència amb les forces polítiques democràtiques espanyoles, fins i tot Podemos. Una qüestió clau.

Tot plegat però és el conte de la lletera si primer no acabem amb el Govern espanyol del PP. I també cal una derrota d’un PSOE corromput, espanyolista i sense projecte d’esquerres que necessita un trauma considerable per regenerar-se. Les eleccions municipals que poden guanyar les esquerres, la pressió catalana i la irrupció de Podemos pot acabar amb el règim podrit que personifica principalment el PP.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *