El PSUC, més que un partit. Nous Horitzons

[versión extendida]

Introducció

Ara, quan miro en darrera i veig una nebulosa de 60 anys m’adono que als 15 anys estava interessat per la política, amb una certa consciència de classe treballadora, una evident identitat catalanista i una ràbia en front de la dictadura franquista i les injustícies socials. Sentia empatia per totes les revolucions, la francesa i la russa, la mexicana i la nord-americana, la resistència republicana i qualsevol insurrecció popular. Ara fa 60 anys també que va haver-hi la revolta hongaresa. La repressió soviètica em va fer veure que no tot es blanc o negre. La meva intuïció em portava cap als comunistes però em va indignar malgrat que deien que era per salvar el socialisme. Més endavant vaig entendre que la realitat és contradictòria, que la dialèctica ens permet entendre i superar les contradiccions i que per progressar cal sovint passar per camins pedregosos. Segurament és així però sovint la dialèctica serveix per justificar qualsevol cosa. De totes maneres els comunistes eren dels meus, però com ho eren Macià i Companys, el Noi del Sucre i Rovira i Virgili, Joan Peiró i el CADCI. I a Europa l’esquerra del Labour Party de Bevan, Mendes France i la CGT francesa, els comunistes italians, i tots aquells que eren reprimits pel maccarthisme a Estats Units. M’interessava Amèrica llatina i m’indignava el cop militar promogut pel govern nordamericà contra el govern progressista de Guatemala

Arribo a la Universitat, Facultat de Dret.1958. Aviat em troben alguns estudiants de cursos superiors. Participo en la activitat antifranquista. Rebo informacions disperses sobre els partits polítics. Hi ha alguns militants del FLP (després a Catalunya serà FOC), algun altre del MSC (socialista però no PSOE), Unió Democràtica i Front Nacional (entre ERC i Estat Català). Ningú del PSUC, malgrat que anys anteriors hi havia hagut una cèl·lula potent (Octavi Pellissa, Jordi Solé Tura, August Gil Matamala, Joaquim Jordà, Francesc Vallverdú, Salvador Giner, Luis Goytisolo). Isidre Molas i Pasqual Maragall em parlen de la NEU, agrupació d’estudiants d’esquerres que es presentava com una mena de pedrera abans d’optar per un partit i haver adquirit una certa experiència de l’activitat antifranquista. Ingresso però, coses de la clandestinitat la NEU, desconeixia que s’havia convertit en la branca del FLP. M’envien un dirigent del partit i em fa un discurs anticomunista i al mateix temps planteja que la lluita universitària no interessa i cal enviar estudiants a formar i donar suport als obrers i potser caldrà preparar-se per formes d’acció violenta. Tot plegat un disbarat, al meu parer, gairebé per sentit comú. El meu pas per la NEU no es formalitza i dura tres o quatre mesos, malgrat l’amistat i l’afecte que sentia especialment per Molas. Aquest em proposa i accepto que el substitueixi en el Comité d’interfacultats per coordinar l’activitat antifranquista on hi estan de fet representants de la majoria dels partits polítics, però amb una evident hegemonia del PSUC. Els representants de Ingeniers, Isidor Boix i el de Medecina, Jordi Sales comproven que actuo com si fos del PSUC. Conec a un estudiant d’Econòmiques, Guillem Sánchez, em dona a llegir el Programa del PSUC i el text sobre La Reconciliació nacional de Santiago Carrillo. També un informe detallat sobre la detenció i la tortura de Miguel Nuñez. Ingresso al PSUC. Immediatament em donen feines, és milita per actuar, no per constar en una nòmina simbòlica. Preparar una pintada nocturna a la Universitat, promoure una campanya per crear una càtedra de Llengua catalana, organitzar activitats político-culturals a la Facultat i quan plantejo que estic fent seminaris i debats amb alguns grups no universitaris (treballadors i professionals) em diuen que endavant però com feina extra, els caps de setmana. Tot es va fer a curt termini i altres més com la mobilització contra l’Opus Dei que havia agredit a un grup d’estudiants de Dret. Aleshores aquell estudiant de segon de Dret encara no sabia que la seva Universitat sería molt més que qualsevol altre el PSUC.

El PSUC, més que un partit o una cultura política que ha estat i és un valor moral i intel·lectual necessari.

Les meves universitats van ser el PSUC.

¿Perquè vaig ingressar sense cap dubte en el PSUC? Els meus amics eren del FLP-NEU, Isidre Molas em deia que entrar en un partit comunista és tancar-se en un món del qual és difícil sortir-ne, Miquel Roca (aleshores d’Unió Democràtica) em recomanava qualsevol partit antifranquista menys el PSUC. Jo tenia una mínima informació sobre l’estalinisme i em semblava inacceptable. A la primera reunió de partit, amb una certa ingenuïtat i sense cap pretensió provocadora, portava el llibre que estava llegint, el Zero i l’Infinit, de Arthur Koestler, sobre els processos de Moscou dels anys 30. Cap problema. El responsable és va sorprendre una mica però es va limitar a comentar amb certa ironia que potser hi havien lectures més interessants. Malgrat les meves lectures les raons per ingressar en el PSUC eren per mi tan evidents com ho són o serien vàlides avui i no tenien res a veure amb la URSS.

Les idees polítiques. Es resumien en pocs punts i molt clars. El Partit lluita per la democràcia, per les llibertats, per la República. La política unitària i de reconciliació nacional suposa construir al·liances o coincidències amb tots aquells, partits, organitzacions i forces socials que acceptin la democràcia més elemental, inclosos sectors del franquisme que se’n separin. El Partit rebutja la violència i promou la lluita pacífica i de masses, malgrat les dificultats que suposa en el marc d’una dictadura. El PSUC és prioritàriament el partit dels treballadors i de les classes populars, però també del món de la cultura, dels professionals i de la Universitat. El PSUC és un partit nacional català i defensa el principi d’autodeterminació com correspon a una nació. El Partit té com objectiu futur la transformació social i econòmica, el socialisme, per construir una societat justa i igualitària, però per vies democràtiques. L’internacionalisme solidari també forma part del cultura del PSUC, els valors de la democràcia i el republicanisme, de la llibertat dels pobles i la igualtat de drets de tothom, la causa dels treballadors i classes populars i de tots els que pateixen opressió és també la nostra. Cal dir que la cultura democràtica i l’internacionalisme van tenir moltes ambivalències com ens hi referirem després. Però l’origen del PSUC, unió de 4 partits d’esquerres, socialistes, comunistes i catalanistes, va generar un adn menys marcat pel comunisme doctrinari del marxisme-leninisme stalinià que la gran majoria dels partits comunistes. La cultura política catalanista republicana i socialista de l’Unió Socialista, el Partit Proletari i el PSOE-UGT han contribuït a la matriu històrica del PSUC encara que el va hegemonitzar (excessivament) una part de les corrents comunistes. Altres van quedar fora el Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista, que van unificar-se com a POUM i els sectors comunistes de la CNT, que inicialment es va adherir a la Internacional Comunista a l’inici de la revolució russa de 1917.

L’acció i l’organització. El PSUC es va desenvolupar durant la guerra civil per la seva capacitat de mobilitzar al poble resistent en el marc institucional republicà. Va mantenir aquest esprit resistencial en la dècada dels anys 40. A partir dels anys 50 va orientar-se en la lluita antifranquista esforçant-se en arrelar-se en una població que començava a expressar-se sobre bases socials o culturals. El PSUC oferia lluita difícil però possible. I noves generacions van ingressar-hi. El partit era un instrument d’acció diària, obria molts fronts possibles, reclutava sobre la base de l’activitat, formava als militants per intervenir en la vida social i construïa organització per l’acció. Els objectius clars i les reivindicacions concretes dels nuclis de base o locals es confrontaven amb la dictadura mitjançant formes de lluita entenedores i que pogués assumir sectors importants de la ciutadania. Lo qual suposava combinar activitats legals i il·legals, sortir a la superficie com va escriure Santiago Carrillo, el mateix any que vaig ingressar, 1960. No era l’organització que emergia a la vida pública però sí els militants i quadres, barrejats amb altres persones, sovint més o menys polititzades i també d’altres organitzacions polítiques, culturals, professionals o religioses. Aquesta orientació cap a l’acció i de forma oberta feia als militants més vulnerables per la repressió policial (o militar) i judicial. I els comunistes no solament eren més penalitzats que la majoria d’altres col·lectius polítics, socials o culturals, degut a la ideología furiosament anticomunista del franquisme. També hi havia una altra raó: el PSUC apareixia com una organització molt més estructurada i estesa que qualsevol altre organització antifranquista. La repressió no solament volia trencar a les persones, també es pretenia trencar a l’organització. I sovint ho aconseguía. En aquells anys de finals dels 50 i inicis dels 60 una part de l’organització de Barcelona, inclosos alguns dels principals dirigents, eren detinguts, maltractats i condemats a molts anys de presó. Però l’organització i la direcció es refeien immediatament o en poques setmanes.

Moral dels militants i arrelament social.

Sovint he escoltat o he llegit “els militants del PSUC són gent entregada, valenta, seriosos, realistes, honestos, etc”. Un excomunista i molt crític amb els partits comunistes, Jorge Semprún, ha escrit (vegeu el seu interessant llibre “Quin diumenge magnífic!”) i ho ha dit en diverses entreviste entrevistes el que més valora dels seus anys de partir va ser les idees de Marx i la qualitat humana dels militants. Però no es tracta de personatges heroics, encara que hi ha molts casos que es poden considerar així, sinó de gent normal, que no pretenien passar a la historia ni ser considerats com heroics. Treballadors/es que eren creaven confiança en el seu entorn i parlaven un una assemblea reivindicativa conscients que els podrien acomiadar o la brigada social probablement els detindria. Dones o homes que encapçalaven una manifestació per protestar la situació del seu barri i acaben apallissats per la policia. Estudiants o intel·lectuals que organitzaven activitats culturals de contingut democràtic o revolucionari i acabaven a la “jefatura de policía”. Militants, els més sacrificats, en tasques obscures i imprescindibles, organtizar reunions o que deixaven la seva casa per reunions orgàniques de partit o acollien a dirigents buscats per la policía, que feien d’estafeta o d’arxiu, que s’ocupaven de l’impressió i de la distribució de la propaganda i les publicacions il·legals. Uns vivien en total clandestinitat, altres tenian una vida aparentment normal per com a militants eren clandestins per tothom. Són els que tenien menys gratificació, no podien viure la companyonia que es creava en les célules i els fronts de lluita oberta.

No vull menystenir el mèrit de les desenes de dirigents clandestins, alguns d’ells sense poder viure amb la família, conscients que tenien moltes possibilitats de ser detinguts, torturats i condemnats a molts anys de presó. I així era. El PSUC tenia la seva força i el seu reconeixement no es basava ùnicament en les seves idees i els seus lideratges. També i sobretot son i van ser els milers de militants que van fer del PSUC el que va ser. Uns militants que eren a la vegada combatents i gent normal, arrelada en el seu barri, empresa o àmbit social o cultural. I quan “queien” (detinguts) gairebé tots tenien comportaments exemplars. Lo qual no era gens fàcil, a vegades calia una resistència quasi sobrehumana. La moral personal, afany de formació, esperit de lluita, coratge davant de la repressió, honestedat, realisme i esperança, era i és també cultura política col·lectiva.

El PSUC no va ser quelcom més que un partit. Va ser la expressió més avançada, més nombrosa, més eficaç i més unitària del poble català confrontat amb la dictadura i protagonista principal de les conquestes democràtiques. Però avui, si volem aportar la cultura política del PSUC hem de destriar el que val avui i el que està superat. I reconèixer també les limitacions i els errors. El PSUC va ser més pràctic que teòric, va comptar més la iniciativa de la base que el centralisme propi dels PCs. Els objectius polítics eren difícils d’aconseguir però no complexes: lluitar per la democràcia, construir organització i promoure mobilització, obrir espais de llibertat i procurar unir o coincidir amb tots els sectors de la societat que volien acabar amb la dictadura. Però la matriu “comunista” va ser a la vegada llast i força, model soviètic real i esperança revolucionària possible.

Sobre ideologia i revolució russa, les ambivalències dels partits comunistes.

El marxisme sense dubte es un element clau per l’anàlisi de la societat industrial-capitalista que avui encara és vàlida però no suficient. Marx molt lúcidament va dir “jo no sóc marxista”. Però la interpretació escatològica considerava com un fet la inevitable la “crisi general del capitalisme” i la construcció del socialisme com un model gairebé “prêt à porter”. Aquesta visió, comú a la socialdemocràcia i als comunistes, era la dimensió religiosa del marxisme i com a tal se li pot aplicar les fórmules de Marx sobre la religió: “el sospir o consol del oprimit” i “l’opi del poble”. S’entén la seva utilitat: per resistir cal tenir esperança. Però també pot derivar cap errors històrics. La socialdemocràcia ha respectat les regles del capitalisme esperant la crisi general que faci possible el socialisme. I el comunisme soviètic ha intentat construir el socialisme sobre la base d’un Estat dictatorial. El PCs, adherits a la Internacional Comunista dirigida pel PC soviètic stalinista, van mitificar la revolució dirigida i monopolitzada pels “bolxevics”. Com deia la 57 tesis de la IC(1921) “els obrers tenen dos pàtries, la seva i la República dels soviets russos”. L’Estat soviètic va esdevenir model i modèlic i reclamava una submissió solidària. Però en la majoria dels països europeus la democràcia política (més o menys limitada i sempre relativament excloent) era una realitat o una aspiració de les majories socials. Lo qual va ser un dilema pels PC europeus.

Una revolució, com qualsevol aconteixement polític i social, és sempre específic, no és pot considerar un model i menys encara a imitar. El marxisme-leninisme marcat per la revolució russa i codificat pel stalinisme va dotar als PCs d’una interpretació de la historia i la política simplista però eficaç per homogeneïtzar els quadres i militants i va crear una esperança d’assalt al cel. Una expressió lírica de Marx respecte a la Commune, per cert d’orientació anarquista) pervertida per l’ús esbiaixat que es va fer de texts de Lenin, especialment l’Estat i la Revolució. Segurament l’audàcia de Lenin al 1917 era la millor iniciativa: conquistar la cùpula de l’Estat per acabar la guerra i donar la terra als camperols, la gran majoria. Però suposava una dictadura política d’una avantguardia minoritaria i iniciar un llarg i lent procés de desenvolupament social i econòmic. Lenin era conscient que no era el socialisme ni aleshores ni a curt termini. Però un cop en el poder els bolxevics van legitimar-se com protagonistes de la gesta revolucionària. Amb Stalin el poder va esdevenir una maquinaria centralitzadora, organitzadora i repressora, ni democràtica ni socialista. Gramsci amb molta perspicàcia va plantejar construir la hegemonia social i cultural, el poder després. I un contmporani, Bujarin, el lider desitjat per Lenin, va intentar promoure un procés basat en un “capitalisme popular”, especialment en el camp. I Martov, el líder dels menxevics, va preveure en el 1917 la degeneració d’un poder autoritari i burocràtic que esdevindria no el poder del proletariat sino sobre el proletariat. Els PCs van neíxer i van créixer com a fills de la revolució soviètica. No podien trencar lligams materials i polítics, també compartien ideals i la seva militància no ho hauria entès ni acceptat. La URSS volia PCs que no trenquessin l’equilibri europeu però tampoc podien acceptar un socialisme amb democràcia. Els PCs europeus, el PCE i el PSUC també, van assumir incondicionalment totes les posicions internacionals dels anys 40 i 50. Com el pacte amb Hitler (1939-41), els camps de concentració, la campanya contra el “titisme” (el comunisme nacional que va contribuir a l’expulsió i persecució de Comorera) o la brutal intervenció a Hungria. S’ha de tenir en compte el prestigi de la URSS al acabar la guerra, la seva clara voluntat de pau, la persistència de la idealització del socialisme soviètic i un cert suport politic i material als PCs. Els PCs europeus inicialment van pretendre imitar als bolxevics russos, especialment a Alemania. Es va demostrar que Europa central i occidental no podia repetir la revolució de 1917 i tampoc era acceptat el model de l’Estat soviètic basat en el Partit ùnic. Els PCs assumien la democràcia política, uns per convenciment i altres per necessitat. Però no es podia renunciar a la presa del poder segons el model rus per construir el socialisme. Es va optar per un pensament dual.

La matriu comunista i el PSUC.

La matriu originaria del PSUC 1936 va ser la fusió de 4 partits d’esquerres, d’orientació propera al socialisme genèric i també sindicalisme obrer i el marxisme. Però els 4 partits eren molt diferents. L’Unió Socialista, el més important en dirigents i en militants, anava del socialisme lliberal o humanista al marxisme revolucionari. Els seus dirigents eren professionals prestigiosos i la gran majoria eren profundament catalanistes. La figura ascendent era Joan Comorera, amb un perfil més polític que els intel·lectuals més reconeguts com Serra i Moret i Campalans. La Federació del PSOE era socialdemocrata, amb orientació esquerrana, articulats amb la UGT, minoritaria respecte a la CNT. El Partit Proletari Català estava arrelat en un Sindicat de dependents de la industria i el comerç, el CADCI, combatiu i catalanista. El PC de Catalunya, era molt minoritari, inicialment molt inspirat per la doctrina de la Internacional Comunista (I.Co.), molt sectari en els seus inicis (1931), però reconvertit segons les orientacions de la IC, promotora dels “fronts populars”. Aquesta fusió, quan ja era el PSUC, va ser hegemonitzada per les corrents més “comunistes” i el seu secretari general, Comorera, va contribuir-hi. El suport de la URSS, la prioritat absoluta de defensa de la República en front del cop militars, la capacitat organitzativa del partit i el manteniment de l’ordre en contra dels sectors “incontrolats” tot plegat va fer créixer ràpidament el nombre de militants i la influència del PSUC al llarg de la guerra civil. Potser hauria convingut una fusió més equilibrada de les diverses cultures polítiques dels altres partits i sumar les virtuts de tots plegats. Fora de la fusió van quedar forces que s’havien adherit a la I.Co. com Bloc Obrer i Camperol (Joaquín Maurin) y Esquerra Comunista (Andreu Nin) que van fusionar com a POUM o s’ho van plantejar, com la CNT.

El PSUC va assumir la doctrina comunista staliniana però en un moment històric que exigia la unitat de forces d’esquerres i democràtiques. A Catalunya i Espanya i a tot Europa en front de l’avenç del feixisme i l’amenaça de la guerra i el risc d’aïllament de la URSS. Tot plegat va generar un adn més obert malgrat que les condicions de la guerra i la pressió dels agents de la I.Co. van endurir els procediments, l’intolerància i el llenguatge que va derivar cap a considerar les posicions crítiques o diferents com enemics que calia eliminar. Acabades la guerra civil i la segona guerra mondial el prestigi de la URSS era molt gran. Representava l’esperança revolucionària per la majoria de militants i quadres i admiraven la força soviètica que había vençut als nazis. La I.Co. poc després de la revolució russa va aprovar les tesis que havien d’assumir els PCs. La nº 57 deia “L’obrer té dues patries, la seva i la República dels Soviets russos”. Aquest sentiment es va reforçar encara més quan es va iniciar la amenaçadora “guerra freda” i l’intent d’aïllar a l’URSS. Un sentiment que feia difícil analitzar críticament la realitat soviètica. La matriu comunista a l’Europa occidental va desenvolupar una cultura política dual.

Les ambigüetats o la dualitat sobre la democràcia.

Els PCs europeus molt aviat es van adonar que el model de la revolució del 1917 difícilment es podia repetir a Europa occidental i central. O bé eren paísos amb democràcia política, lliberal amb elements socials. O bé eren dictadures que aspiraven a la democràcia. La URSS no podia transferir el seu model i un dels factors que ho impedia es la por que va provocar la revolució russa als governs “capitalistes” lo qual va promoure avenços de l’Estat del benestar garantint mínims socials. Els PCs van assumir la democràcia representativa i les llibertats individuals. Fins i tot van recuperar el “patriotisme nacional”. Com el PCF “mon parti m’a rendu les couleurs de la France”. Però no es podia trencar el cordó umbilical, eren els fills de la revolució russa. Els soviètics necessitaven PCs no que fessin cap revolució, però si que els defensessin de les amenaces dels governs occidentals mitjançant l’opinió pública, per exemple el Moviment per la pau. I no oblidem que fins els anys 50 la URSS tenia un prestigi molt més enllà dels PCs. Cal afegir que els PCs en els paísos sotmesos a dictadures feixistes (la França ocupada, Italia) i les reaccionàries (Portugal, Grècia, Espanya) van ser els principals protagonistes de la lluita per la democràcia. Però al mateix temps es defensava a la URSS fins i tot quan exercia brutalment una dictadura sobre els pobles de la URSS i de la seva òrbita. Com els processos dels anys 30 a Moscou, els camps de concentració d’abans i de després de la guerra, el cop d’Estat a Praga (1948) i l’intervenció a Hungria (1956). Gradualment els PCs van distanciar-se de les polítiques russes especialment quan l’ocupació de Txecoeslovaquia (1968) i el cop militar a Polonia (1980). ¿Com combinar l’adehesió al democràcia amb la defensa del model soviètic?

Es va distingir la democràcia “burgesa” o formal que permetia l’exercici de llibertats i drets polítics en un marc capitalista i la democràcia futura vinculada a la construcció del socialisme. Per una part s’acceptava el marc democràtic existent però per l’altre s’anunciava un futur canvi que trencaria aquest marc. Els filòsofs del partit mantenien el concepte de “dictadura del proletariat” com l’alternativa de la “dictadura del capital”. Entesos com mons contradictoris. La dialèctica pot fer miracles però el resultat no sempre resulta entenedor i ùtil. Els PCs europeus van assumir la democràcia política de la ciutadania pel present i procuraven en aquest marc promoure canvis socials en favor dels treballadors. Però mantenien l’esperança revolucionaria dels militants pel futur, una esperança més o menys inspirada per la revolució del 1917 i la “crisis del capitalisme”. Per una part els PCs van acceptar les limitacions del marc politic-jurídic de l’Estat de dret existent. Però no eren “confiables”, per els altres sectors polítics, ja que mantenien conceptes com “la presa del poder” i se’ls vinculava al model soviètic.

El PSUC: com va intentar superar la contradicció de la matriu comunista. L’eurocomunisme.
El PSUC no va ser aliè a l’influència staliniana però sempre les decisions marcades per la brutalitat soviètica va deixar una petjada contrària. L’assassinat de Nin i l’expulsió i persecució de Comorera eren ferides en un partit en el que el debat i la tolerància formaven part de la cultura política predominant a Catalunya. Però la revolució russa, el suport a la República i la resistència finalment victoriosa en front del nazis va donar un enorme prestigi de la URSS era molt gran. Representava l’esperança revolucionària per la majoria de militants i quadres i admiraven la força soviètica que había vençut als nazis. La Internacional comunista va aprovar les tesis que havien d’assumir els PCs. La nº 57 deia “L’obrer té dues patries, la seva i la República dels Soviets russos”(1921) i per molts militants dels paísos europeus ho vivien així.

El PSUC va donar suport incondicional a les polítiques soviètiques fins els anys 60, encara que es caracteritzava més pels silencis que per els aplaudiments. La reactivació de les lluites democràtiques que es van desenvolupar els anys 60 i 70 van consolidar una cultura democràtica que en teoría no entrava en conflicte amb processos socialitzants, entesos com democratització a tots nivells de la societat. Però la vella matriu comunista estava present com un mite històric esperançador i una realitat alternativa encara que fos imperfecte degut a la societat retardada de la Rússia del 1917. Una ruptura amb la URSS per una part dels militants i quadres era molt dolorosa i ho consideraven innecessari. Cal dir que molts d’aquests militants si s’haguessin anat a viure a la URSS estaven predestinats a ser crítics i reprimits. L’eurocomunisme era un intent d’assumir la democràcia política i pluralista com garantia de llibertats existents i la millor via per avançar cap al benestar i a la reducció de les desigualtats. Semblava la solució però el que era una fisura latent es va convertir en una trencadissa sorollosa. Precisament la transició democràtica podria ser viscuda com un gran avenç la conquesta de llibertats i drets pels quals s’havia lluitat durant 40 anys. Però la transició es va viure per gran part de la militància i dels electors com una decepció.

La democràcia pactada i limitada amb importants sectors i aparells de l’Estat franquista i la coincidència amb crisi econòmica industrial i la conseqüent desmobilització van frustrar les expectatives d’una democràcia hegemonitzada per les classes popular com sovint prometien els dirigents o quadres (no tots ni molt menys). El partit es va orientar cap a les institucions i les eleccions per influir en el procés de la transició. Lo qual suposava assumir i respectar el nou marc polític i jurídic. Gran part de la militància va quedar decebuda i amb molt poc protagonisme en el procés. Calia trobar un responsable i va ser l’eurocomunisme. El que era un concepte estructural i a llarg termini es va identificar amb una conjuntura política i un viratge necessari, però no suficient, cap a les institucions. L’eurocomunisme abandonava la referència de la revolució de 1917 i el model soviètic si afegia el simplisme del eurocomunisme que es percebia com reduït a la democràcia representativa i l’acceptació de l’economia de mercat. Molts militants patien un dèficit de futur i d’esperança. Cal també tenir en compte també les pressions dels governs occidentals i de les altres forces polítiques espanyoles que volien afeblir a PCE i PSUC forçant que abandonessin signes d’identitat i al mateix temps procuraven la seva marginació del poder. I per la seva part els soviètics conspiraven per trencar el partit. Tots plegats volien el fracàs de l’eurocomunisme i acabar amb un PCE i un PSUC arrelats en els sectors socials i culturals amb més capacitat de democratitzar l’Estat, el conjunt de les institucions i l’organització social i econòmica. No ens van liquidar però si debilitar. Mai més van ser el que havien estat. Però la cultura política generada pel PSUC subsisteix i pot contribuir molt positivament a les forces democratitzadores.

Velles i noves cultures polítiques.
El PSUC va generar una cultura més empírica que teòrica, una combinació de resistència i de realisme, de vocació cap a l’acció i de cohesió de la militància. S’ingressava al partit per la via de la pràctica que es completava per una formació més o menys històrica, elements de marxisme i regles d’actuar en el seu àmbit social i de protegir l’organització clandestina. El PSUC es “protegia” per l’entorn en el que actuava, companys de viatge, activistes socials, simpatitzants, bona gent que ajudadava quan calia, participants en activitats públiques o no, reunions o assemblees, etc. Ser peixos en el aigua. L’objectiu era doble: construir organització i enfrontar-se de forma oberta o en les escletxes de la dictadura. Ara els nous moviments socials, interessants, positius, renovadors i simpàtics, identifiquen “la vella política”, tot allò que vé del passat ho identifiquen com casta instal·lada en les institucions i sovint corruptes. La nova política pateix d’adanisme, desconeixement del passat i sense destriar el que és vàlid i el que no ho és.

Cal reconèixer alguns deficits i algunes perversions, en uns casos per la herència staliniana i en altres degut a la dureça de la transició. Citarem alguns casos. Primer, el centralisme del partit generava alguns vicis com la direcció sempre tenia raó, no es toleraven gaire les posicions crítiques o molt diferenciades respecte a la posició oficial. Es confonia la unitat respecte a la línea política concreta amb els anàlisis de la realitat que no es podia resoldre mitjançant administrativament sinó amb l’estudi, el dìaleg i l’experimentació de diverses formes d’acció. El cas “Claudín-Sánchez” s’hauria pogut evitar com es va comprovar molt aviat i ho va tenir en compte la direcció després de la seva expulsió. Els opositors tenien raó respecte la anàlisi del canvi socio-econòmic i generacional. Si bé la dictadura era repressora com en el passat no tenia la capacitat de controlar la societat com abans. En canvi no tenien raó quan consideraven que calia acumular forces per passar de la dictadura a un procés cap el socialisme. Hi ha qüestions analítiques no es poden decidir per majoria en un òrgan directiu amb coneixements parcials. Segon tema, el plantejament eurocomunista sense una base suficientment elaborada i es va barrejar amb la transició. Es va eliminar el leninisme dels estatuts, era suficient admetre altres fonts intel·lectuals, com Gramsci, els teòrics de la democràcia radical, l’autogestió, el republicanisme, Rosa Luxenburg, etc. Les concessions que es van fer, es pot discutir si era inevitable per estar legalitzat, en tot cas calia explicar als militants que ens posaven entre l’espasa i la paret. Es va mitificar la Constitució quan era un pacte amb sectors que no eren de cultura democràtica. Es probable que no s’hauria pogut incloure el dret d’autodeterminació de les nacions com és el cas de Catalunya, però si en el programa del partit, com el nacionalisme basc. És va donar la imatge de que el partit acceptava la democràcia tal com expressava la Constitució. Calia explicar que la democràcia és un procés, no un model estàtic i amb el temps la democràcia es confronta amb el marc polític-jurídic. És van participar en els pactes socio-econòmics de la Moncloa però la segona part dels pactes, els socials, pràcticament no es van aplicar i no es van denunciar. I el tercer cas és la crisi interna que va implosionar el PSUC. Un sector important del partit es va manifestar contra el eurocomunisme que ho vinculaven a la desmobilització, les concessións polítiques i simbòliques i la prioritat electoralista o “institucionalista”. El eurocomunisme es va convertir en el “bouc émissaire”. Els eurocomunistes no van entendre que el malestar era una suma de factors i una gestió de la direcció confosa. L’eurocomunisme no es va presentar com un projecte històric que proporcionés una esperança de futur. La territorialització del partit va suposar abandonar els fronts de lluita concreta i les agrupacions van servir d’espais internalitzats i marc idoni per expressar les frustracions de la transició. Es va recuperar la visió escatològica que es el punt més feble del marxisme pervertit per la versió staliniana Els opositors van confondre un fantasma abstracte, el eurocomunisme, que era l’expressió d’una vocació de democràcia multidimensioanal que tot just s’iniciava i el que calia era debatre com incidir en el procés democràtic que amb moltes limitacions s’havia iniciat. Els eurocomunistes no van entendre la relativa frustració de la transició i no podien acceptar que es posés en qüestió la adhesió als principis democràtics de llibertats i drets iguals per a tots. Cadascú es va confondre respecte a l’altre. Els debats ideològics es presten a les confusions, son sovint estèrils i accentuen les contradiccions, calen debats polítics.

S’aprenen molt de els experiències positives, com va ser la historia del PSUC com ens hem referit des dels anys 50 fins a la transició. L’opció eurocomunista era, en teoría, el que corresponia si es volia influir en el procés democratitzador. No es van poder gestionar les contradiccions entre posicions ideològiques massa simples i entre posicions polítiques massa complexes. Però també s’aprenen, i molt, dels errors i dels obstacles. Les noves forces polítiques sorgides dels moviments socials i de les mobilitzacions especialment del joves aporten les iniciatives i les protestes d’una política més fresca, menys respectuosa respecte a unes institucions anquilosades i allunyades de la ciutadania, poc jerarquitzada i molt assembleistica, amb propostes més entenedores i atractives per molts sectors de la població cansada dels aparells partidaris més o menys autistes.

La cultura política del PSUC la tenen acumulada, en part Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa. Però no són els ùnics. Hi ha milers de persones, de col·lectius de tota mena, de sindicalistes i de professionals, exmilitants o simpatitzants , són també depositaris d’aquesta cultura. Una cultura basada en el compromís en els valors de justícia, llibertat i igualtat; de voluntat de transformació social, econòmica i ambiental; de coratge i de honestedat personal i de partidària, confiable i previsible; un sentit de la organització, de la disciplina i de la cohesió, que va desenvolupar un fort sentit de respectar les opinions de tots els militants però també el deure d’acceptar els acords aprovats; la cultura militant comportava limitar els afanys personalistes. La cultura política del PSUC pretenia sempre construir espais d’entesa amb tota mena de forces polítiques, socials o cultuals, conscients que les iniciatives reeixides son aquelles que es recolzen en majories de composició diversa, una herència de la política unitària del llarg període de la dictadura. Cal sempre posar-se en la posició de l’altre. La cultura política s’aprenia en la pràctica pero també amb la formació; històrica especialment, s’estimulava la curiositat intel·lectual, el pensament crític i s’aprenia establir comunicació amb gent de tots els sectors socials. El PSUC pretenia ser un partit de “classe”, del treballadors, però també de tot el poble i fins i tot pretenia incloure o coincidir en sectors de l’alta cultura, de càrrecs directius dels aparells de l’Estat i dels sectors emprenedors productius. Un diumenge de manifestació de 1976 com resposta al ministre Fraga que va proclamar “la calles es mía” un dirigent intel·lectual del PC italià em va dir “el PSUC està arrelat a la societat civil, és la societat civil al carrer”.

Nota bibliográfica

Aquest text té una base autobiogràfica. Des de finals dels anys 50 fins a finals dels 80 he estat en el àmbit del PSUC (inclòs els anys de Bandera Roja 1968-1973). I des de la dècada dels 90 fins ara he estat un « company de viatge » del PSUC i Iniciativa i ara de la confluència (amb ICV-EUiA, En Comù i Podem. Les lectures han estat nombroses i païdes, però les reflexions personals i els debats amb companys/es han estat determinants. Els meus articles sobre el PSUC tenen la marca subjectiva de l’autor. En consecuència he evitat les cites peu de pàgina. Però tot seguit indico algunes referències bibliogràfiques.

Cal destacar que joves, o no tant joves, historiadors han fet contribucions importants com Ricard Vinyes, J.L.Martin Ramos, A.Mayayo, J.Puigsech, M.Risques, G.Pala, Borja de Riquer, etc. El llibre de Carme Molinero y Pere Ysàs “Els anys del PSUC,1956-1981” cobreix el periòde més significatiu del PSUC. Va ser un privilegi viure intensament aquesta etapa del PSUC que va coincidir amb els anys de més dedicació militant. Una referència obligada es “Estimat PSUC” de Carme Cebrián (1997). La revista cultural del PSUC és indispensable. És va iniciar al 1969 i continua sortint, és segurament la revista en català més antiga i encara es manté. Calen destacar especialment els articles sobre el PSUC en els anys que va dirigir la revista J.Sempere (1977-80) i també alguns llibres col·lectius elaborats i editats per Nous Horitzons: “Nuestra Utopía PSUC” (1986) i “Nous Horitzons, l’optimisme de la voluntat” (2011), coordinat per Carme Cebrián i Marià Hispano. Cal destacar l’obra important de J.L.Martín Ramos que ha dedicat alguns llibres al PSUC, com “Rojos contra Franco, historia del PSUC 1939-1947” (2002) i les més recents “La rereguarda en guerra” (2012) i “Territori Capital” (2015), editades per L’Avenç. Dos historiadors relativament joves, Josep Puigsech i Giaime Pala han dedicat gran part de la seva obra al PSUC. Puigsech és autor de “El PSU de Catalunya, 70 anys de lluita pel socialisme”, “Nosaltres, els comunistes catalans” i “Entre Franco y Stalin”. I Pala ha publicat “El PSUC, L’antifranquisme i la política d’aliances” i “La cultura clandestina”. Alguns destacats historiadors, com Borja de Riquer, s’han especialitzat en la historia del segle XX i han dedicat lògicament atenció al PSUC. Veure també la contribució de F.Fernández Buey al llibre “Nosotros los comunistas”, M.Bueno i S.Galvez, eds, FIM-Atrapa Sueños (2009). Les biografies i les autobiografies son sempre especialment interessants malgrat el subjectivisme, o potser gràcies per expressar el món viscut. Entre altres cal destacar “La veu del PSUC, Josep Solé Barberà” de A.Mayayo, les biografies de Sebastià Piera i de Maria Salvo de Ricard Vinyes, els tres volums dedicats a Joan Comorera de Miquel Caminal, també l’obra col·lectiva a cura de Carme Cebrián “Joan Comorera torna a casa”. Les memories de Gregori López Raimundo, de Miguel Nuñez i de Jordi Solé Tura son òbviament molt interessants. I dos llibres curiosos de dos personatges molt especials i atractius. Josep Gros va escriure els seus “Relatos de un guerrillero comunista espanyol” i els “Apunts sobre la clandestinitat”, una mena de diari de molta agudesa d’Octavi Pellissa.

L’article que ara publica L’Avenç complementa dos articles anteriors de l’autor. Un publicat per Taula de Canvi (nº 2, 1976): “Comunistes i socialistes davant la democràcia”. Forma part d’un dossier sobre Socialisme i Democràcia en el que hi ha articles de López Raimundo, Pallach i Isidre Molas. L’article de JB va donar lloc a una crítica de F.Fernández Buey “Los comunistas y la democracia, respuesta a Borja”, publicat a Materiales (nº 3, 1977). L’altra publicat al Viejo Topo “Los comunistas y la democracia o os costesde no asumir las contradicciones (nº 277, 2011), publicat també a Nous Horitzons (op.citat, 2011), conjuntament amb l’article de J.Sempere “Ideari comunista i marxisme a Nous Horitzons”. No dono referències bibliogràfiques sobre les relacions del PSUC i del PCE amb la URSS o la Internacional Comunista. Allargaria la nota. Hi ha un altre article en procés que permetrà incloure una bibliografia sobre la qüestió de la democràcia i la matriu comunista soviètica.

L’Avenç, juliol 2016.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *