El naixement de la nostra força

[Este artículo también está disponible en castellano.]

L’any 1916 va ser un any de lluites obreres, principalment vagues. Els preus dels queviures i altres bens necessaris havien augmentat considerablement i si bé els salaris dels treballadors qualificats havien millorat però sempre menys que els preus del consum. I, sobre tot, els treballadors menys qualificats i la gent gran vivien miserablement. En canvi la “burgesia”, com definien els sectors populars als benestants, i especialment als propietaris dels negocis, s’havien enriquit considerablement. Era un època de molt trasbals, el règim de la Restauració s’havia devaluat molt degut a la corrupció i que excloïa a les classes treballadores. Hi havia moviment dins les Forces Armades, las Juntas de Defensa (clandestines i reivindicatives). I el catalanisme polític ja s’havia fet present en el sì de les institucions monàrquiques amb la Assemblea de parlamentaris, la majoria gens favorables a republicans i socialistes. Els actors contraris a la Restauració no solament caminaven per vies diferents, també eren sovint antagònics entre ells.

Una crònica novel·lada de la Barcelona de 1916 i 1917 la va escriure Victor Serge: El naixement de la nostra força. Neix el sindicalisme modern que encapçala Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Aquets dos anys van ser intensos, dramàtics i un gran aprenentatge. Per primer cop CNT i UGT pacten un pacte d’unió per l’acció i convoquen una vaga general d’un dia que té èxit a les zones industrials de tot Espanya. Seguí emergeix con un líder indiscutible. Es solament un començament. Poc després es prepara una vaga general pel 1917 que forci a la “patronal” a negociar un augment general dels sous i altres reivindicacions. Seguí proposa que el Comitè nacional de vaga estigui a Madrid per facilitar la mobilització a tot arreu. Besteiro, que redacta la declaració conjunta de CNT i UGT, vol gestionar amb els militars la seva neutralitat, però no els sindicats no el segueixen. El comitè de vaga a Barcelona es buscat per la policia i passa a la clandestinitat (la policia es venja detenint a la companya de Seguí). La vaga es considerada pel govern i per la patronal com “vaga revolucionària” malgrat el caràcter pacífic de la convocatòria sindical. Les “T” que claven a les vies dels tramvies els vaguistes indigna a les autoritats. Les forces policials ataquen als piquets, gairebé un centenar de morts, molts ferits, dos mil detinguts, els dirigents empresonats (entre ells Largo Caballero i Besteiro). L’Assemblea de parlamentaris es posa al costat del govern de l’Estat. Seguí i Pestaña aprenen la lliçó. No és suficient tenir raó, cal mesurar la força i els possibles suports. Dos anys més tard la famosa vaga de La Canadiense van saber-la gestionar millor. Les vagues cal saber acabar-les. “La fem per obligar a la burgesia a negociar, no és la revolució” dirà el Noi del Sucre. Conquistar el poder polític és una altra cosa.

Serge, en El naixement de la nostra força, solament es mou en l’ambient dels sindicalistes i els anarquistes, cap referència al catalanisme i als sectors lliberals de la política institucional. Eren dos mons separats. El Noi del Sucre, segons Serge, li diu contemplant Barcelona des del Tibidabo “aquesta ciutat l’hem feta nosaltres, els treballadors, però en l’han arrabassat”. El catalanisme polític estava identificat aleshores amb la burgesia i el conservadorisme. L’actitud de l’Assemblea de parlamentaris (promoguda per la Lliga) va confirmar-ho. Salvador Seguí a la conferència a l’Ateneu de Madrid va ser prou clar: “Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana… En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por…”. ¿Independentista? Ho acceptava, però sobretot era internacionalista, somiava una Espanya de pobles lliures, de caràcter confederal. I, sobre tot, considerava prioritari unir les forces socials i polítiques de les esquerres del conjunt de l’Estat, en aquell moment els republicans i el PSOE. Sense suport polític d’àmbit estatal les lluites socials fracassen sovint i si guanyen més tard la lògica del sistema polític-econòmic els hi arrabassa allò que havien aconseguit.

Fa cent anys el catalanisme polític va donar l’esquena al sindicalisme obrer i aquest li va tornar la mateixa moneda. Però uns i altres van buscar suports o aliances en la política de l’Estat espanyol. Ara el independentisme català opta per anar sol, Espanya no interessa, com els nens petits que tanquen els ulls i pensen que ningú els veu. I a més a més va optar per prescindir de les esquerres quan hi havia una entesa sobre l’objectiu primer i indispensable: la consulta a tot el poble català. Fins i tot una part important del independentisme considera que ja no cal fer-la. No hi ha res més absurd que tirar-se a l’aigua quan no es sap nedar. O dit més clar: no s’avança quan en lloc de buscar camins es prefereixen els atzucacs.

La Vanguardia, 15 de febrero de 2016.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *