El militant i l’aventurer

[Este artículo está disponible en català]

Ara fa 10 anys de la mort del Guti, Antoni Gutiérrez Díaz. Un polític moralista, un militant imbatible, un home d’Estat malgrat no va haver governat mai, un pediatre que els del seu ram el consideraven excepcional, un personatge especial. Uns l’estimaven, altres l’admiraven, altres els irritava. Tots el respectaven, per la seva dedicació personal i la seva intel·ligència política. Una personalitat rígida, rigorosa, distant i solemne, al menys a mitja distància. Una persona dotada de compassió amb els altres, de discreció respecte ell mateix. Estimava els plaers de la vida i al mateix temps feia una vida ascètica. Un polític flexible, que buscava els acords i no les confrontacions, quan s’equivocava ho reconeixia i convertia l’error en una superació. Amb principis molt arrelats, però declarava “no farem una política de principis, farem política amb principis”. Podia semblar de manual però al mateix temps ho era fins a tal punt que el feia molt original. Va ser un indiscutible gran dirigent polític. Però també un militant polític, l’altra cara de l’aventurer.

“El que pensen sobre la ciutat (és a dir la civilització) necessita la soletat del desert, és on troben el verb viu” T.E. Lawrence. Més a prop de la política i de la ciutat, entesa com societat organitzada, Malraux declara “No estimo els pobres però lluito per ells, opto per ells perque són els vençuts”. Breton dirà poc abans o després “estic al costat del treballadors no per pietat dels seus patiments sino per la força que veig en ells capacitat per acabar amb els seus mals i injustícies”. Sartre, des d’una posició similar a Breton, oposarà l’aventurer o individu d’acció i el militant (de partit comunista). Aquest lluita per uns objectius col·lectius i l’acció en forma part. Ll’aventurer busca una causa per justificar la seva acció individual, per “realitzar-se”. A partir d’aquestes referències perfilem alguns aspectes del Guti militant.

El Guti militant correspon al perfil del que se sent part no tant del partit abstracte, sinó del col·lectiu humà. El militant no correspon al estereotip, uns iguals als altres, fet per un motllo. És el contrari, accentua la seva individualitat en tant que membre del partit. És reconegut pels altres i tots han de confiar de tots. No és l’aventurer, personatge d’acció que pot esdevenir heroi, però l’acció és pròpia també del militant. La seva iniciativa, i fins i tot la seva audàcia, forma part d’una acció col·lectiva i d’uns objectius compartits. L’aventurer necessita l’acció per comunicar i ser reconegut pels altres. El militant l’acció forma par de la seva feina i l’èxit o el fracàs és de tots. El Guti rarament parlava de la presó, dels pesats dies interrogat i maltractat per la sinistre Brigada político-social franquista, de la seva vida clandestina durant bastants anys. També formava part de la feina. Com un altre militant que havia estat torturat i vaig preguntar-li com ho havia suportat sense donar cap informació em va contestar “oh, no podia fer altre cosa”. El militant no és un heroi, no pretén ser-ho, no és un aventurer. Si pot evitar el perill o el maltracte l’evita. Però assumeix responsabilitats per ell i pels altres i si cal fer quelcom per molt arriscat que sigui es fa com una tasca més. Simplement és coherent amb el seu compromís. No està vinculat amb una abstracció, la seva personalitat és ell i tots els seus companys i les seves esperances.

El militant no pretén fer carrera personal ni protagonisme que vagi més enllà del indispensable. El Guti podia haver estat segurament líder del PCE o una personalitat de primera línea Espanya o en l’àmbit internacional. Però va optar per no anar més enllà de Catalunya. Com a secretari general del PSUC i com fundador, orientador i ànima de l’Assemblea de Catalunya, li corresponia un lideratge indiscutible a Catalunya. Va considerar que calia mantenir la unitat política de Catalunya per dialogar amb l’Estat espanyol i per tant calia establir lligams amb altres forces polítiques i socials. Els socialistes i els convergents van optar per competir per obtenir la presidència de la Generalitat, uns contra els altres. El Guti va impulsar una candidatura liderada per Josep Benet, militant històric d’Unió Democràtica, personalitat intel·lectual molt respectada i esprit obert i progressista. El company Antoni va quedar en segon plà. Encara ara no sé si va ser un encert o no però la proposta que va fer ell era coherent amb la política del PSUC i no va voler ni tan sol plantejar una opció personal que era per altra part ben merescuda. Un personatge aventurer, amb ànsia de ”realitzar-se” hauria fet el contrari.

Els personatges polítics, i els partits, han de ser previsibles, han de donar seguretat i mantenir la seva coherència. No cal dir que el Guti va ser-ho sempre i en cada situació. Els líders personalistes, és a dir aventurers, son perillosos. I en alguns casos molt perillosos. Recordem a personatges d’esquerres com Von Salomon, renovador del Partit Socialdemocrata alemany després de la primera guerra mondial i els anys 30 es va posar al servei de Hitler. A França Doriot era el número 2, o 1 bis, del PC als anys 20. Uns anys després va fundar un partit feixista i va col·laborar activament amb els nazis. Mussolini era a inicis del segle el líder de la tendència esquerrana del socialisme italià per esdevenir el fundador del feixisme italià. Ningú pot imaginar al Guti, amb la seva personalitat tant forta i fins i tot especial, un comportament coherent amb tota la seva historia. O dit d’una altra manera, els liders polítics no poden ser cínics i inoperants com Rajoy ni tampoc aventurers de westerns que arriben al poble i liquiden a tot que belluga.

La Vanguardia, Jordi Borja. Septiembre 2016

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *