DESC, Declaració Dret Habitatge

Caritas substitueix a l’Estat? Els drets dels ciutadans depenen de la caritat pública? La vida de les persones, el tenir garantit un mínim vital o el disposar d’un habitatge, pot dependre de le bona voluntat d’entitats privades? Un Estat democràtic i laic pot dimitir de les seves responsabilitats i transferir l’atenció a necessitats vitals a una Església que per altra part nega drets bàsics de les persones i imposa la seva religió a l’ensenyament públic? Les politiques públiques han d’accentuar la divisió de la societat en dos blocs, els que poden pagar els habitatges i l’escola i la sanitat privades i els que han de recórrer a les entitats caritatives que solament podran atendre a una minoria?

No vivim en un Estat de Dret. L’Estat de Dret es Estat del benestar, es a dir o promou polítiques públiques que redueixen les desigualtats i garanteix els drets de tots, o no es de Dret. No neguem la utilitat de les diferents formes de solidaritat social que son especialment necessàries en períodes de crisi. Però han de ser complementàries, atendre a casos específics, mobilitzar-se en situacions d’urgència, desenvolupar accions de proximitat. Però l’Estat ha de garantir sempre, en situacions normals i moments de crisi, els drets bàsics de les persones. Es la seva justificació. Si no es aixi no té legitimitat democràtica. I si no compleix no estem tampoc obligats a obeir-lo. La desobediència civil es aleshores no solament un dret, es també una necessitat.

El dret a l’habitatge es òbviament un dret bàsic, reconegut per la Constitució. Però les polítiques públiques dels governs de l’Estat espanyol no solament no l’han garantir, ans el contrari, han provocat la despossessió i l’endeutament de per vida de “centenars de mils” de famílies ???). Els desnonaments (xifres) son una enorme tragèdia col·lectiva i individual. Es però el cas extrem i la punta del iceberg d’una situació crítica generada per unes polítiques públiques irresponsables, al servei dels capitals financers especulatius i generadores de corrupció. Ens referim a les polítiques hipotecàries, a la desregulació i descontrol de les activitats bancàries, a la legislació urbanística permissiva, a la manca d’una política fiscal que evités l’especulació del sòl i en l’acceptació d’uns processos d’urbanització insostenibles ambientalment, excloents socialment, improductius econòmicament i miserables culturalment.

El dret a l’Alimentació s’ha de garantir mitjançant una política de redistribució d’ingressos. En canvi en els darrers anys els salaris i les pensions han tendit a la baixa en relació al cost de la vida. Dependre dels ajuts en espècies es una solució molt insuficient del problema, doncs arriba discrecionalment a una part de la població afectada i afecta a la llibertat i segons com dignitat de les persones. La malversació de productes de consum es pot redistribuir mitjançant vendes a preus simbòlics o molt reduïts a mercats o supermercats o en locals ad hoc.
Però que la distribució d’aliments per col·lectius ciutadans però sovint finançats per les mateixes entitats financeres que han causat o agreujat el problema social actual es paradoxal. Es pot justificar per situacions crítiques però es també una demostració de la manca de polítiques públiques al servei dels ciutadans.

Exigim responsabilitats públiques a tots els governants que han promogut i assumit aquestes polítiques. Som conscients de la responsabilitat d’un capitalisme financer global i d’uns actors econòmics (propietaris de sòl i promotors immobiliaris) locals i de la complicitat necessària dels governs locals i de sectors professionals. I també de la febre especulativa que es va generar en la societat. Però no volem diluir la responsabilitat principal en una miríade de responsabilitats múltiples, diverses i desiguals. Son els governs que han presidit a partir de 1996 un cicle polític i econòmic que ens han portat fins ací degut a una actuació pròpia d’especuladors objectivament criminals.

Defensarem amb tots els nostres mitjans l’exercici del dret a l’habitatge, cap família ha de quedar-se sense una llar adequada, cap persona ha de exiliar-se del seu entorn no té lligams socials i professionals degut a la pèrdua de l’habitatge, en cap cas ha d’assumir a la vegada de la pérdua del habitatge i el manteniment d’una part del deute. Les institucions i les administracions públiques han d’evitar qualsevol desnonament que signifiqui deixar a una família sense la seva residència habitual. Per tant han d’actuar en relació als bancs més per via coactiva que mediadora, han de mobilitzar els habitatges buits, han de modificar la legislació actual per procediments d’urgència.

Proposem a les organitzacions polítiques i socials democràtiques que acordin uns punts bàsics per reorientar les polítiques malmeses pels mals governs passats i presents. Cal un sector financer públic potent que faciliti la compra de sòl per part de les Administracions públiques i financi l’activitat immobiliària. Cal per tant una legislació fiscal i urbanística que eviti l’especulació i faci viable l’acció pública.. El sistema bancari públic ha de garantir els crèdits hipotecaris i també els ajuts socials per facilitar l’accés al lloguer. S’han d’articular un conjunt de mesures com les citades per reduir a menys dels 50% el cost dels habitatges nous i els mitjans urbanístics i financers per promoure polítiques actives de rehabilitació. En els propers 5 anys s’ha d’aconseguir que qualsevol família pugui accedir a un habitatge digne que no li costi més del 20% dels seus ingressos.

El dret a l’habitatge no es pot desvincular del dret a la ciutat. La legislació urbanística ha de limitar radicalment les formes d’urbanització difusa i fragmentada i potenciar el creixement compacte de les ciutats i viles. L’urbanisme ha de promoure zones que integrin residència i serveis amb activitats econòmiques, ha de facilitar la convivència entre sectors socials diversos, ha de garantir espais públics vius i equipaments accessibles a tothom. El dret a la ciutat vol dir que tots els ciutadans poden obtenir un salari indirecta en forma de bens i serveis col·lectius. Avui l’urbanització i la gestió de la ciutat està al servei de l’acumulació de capital. La ciutat ha d’estar al servei de la reproducció social, es a dir al servei de la qualitat de vida dels ciutadans.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *