Democratitzar la democràcia

Diplomatura UAB.
Conferència de Jordi Borja. CCOO, 10-1-17

Amb col·laboració de la Fundació Nous Horitzons i Fundació Cipriano García/CC.OO de Catalunya

En nom de la democràcia…

Es el poder del poble. El poder polític, però per participar en el poder polític calen unes condicions bàsiques, llibertat i igualtat.

La democràcia es caracteritza per un conjunt de procediments formals, les eleccions, la delegació de l’exercici del poder a assemblees representatives i institucions de govern, la creació d’institucions no representatives però establertes per el marc legal com Judicatura, Forces Armades, Organismes de control, etc. És la democràcia lliberal i que sovint es considera democràcia strictu sensu.

Però hi ha la democràcia té un contingut material, el conjunt de polítiques públiques i comportaments socials i culturals que haurien de fer possible el màxim de llibertat i de igualtat. Sense llibertat no hi ha participació política per la gran majoria (o tothom) i augmenten les desigualtats. Sense igualtat una gran majoria tampoc té, en menor o major grau, llibertat, desposseïda del poder polític.

Exemples. Les dictadures accentuen les desigualtats ja que es multipliquen els privilegis i els ciutadans es troben indefensos. En les democràcias lliberals les forces econòmiques i socio-culturals hegemontizen el poder polític, les majories populars tenen sovint drets formals que no poden exercir.
No prengueu el nom de democràcia en va! És el poder del poble. I el poder, llibertat i igualtat, es concreta en drets reals, no simplement formals, legítims i emergents.

La conquesta dels drets

Les revolucions “democràtiques” dels segles XVII, XVIII i XIX van tenir un caràcter “burgès” per la hegemonia de les noves classes mercantils, comercials y manufactureres, es a dir els que tenien propietat i diners, així com els professionals i funcionaris, però també va haver-hi una participació popular que sovint no es va traduir en drets i en participació política.

Les revolucions angleses en el segle XVIIIes va expressar en el conflicte entre la majoria parlamentària i la monarquía. Van ser revolucions lliberals, que reconeixien drets individuals (per ex habeas corpus, 1679). Cal dir que el vot era censitari i de legge o de facto deixava fora a les classes populars. En el segle XIX se amplió el censo electoral masculino pero no fue universal hasta a inicios del siglo XX, como en todos los países europeos (en Francia y algunos otros países europeos en periódes determinats va haver-hi sufragi univ masculi en el segle XIX).

Però el cas anglés es interessant per la historia dels drets socials: la Carta Magna (1215) i la Carta del bosc (1217) en defensa dels camperols (llenya del bosc, dret a aliments i subsistència, etc) i En les Lleis de pobres (de los siglos XVI y XVII). Cal destacar el moviment dels “levellers” (Gran Petició,1648) que mes tard van ser recuperats pels “cartistes” que van inspirar ideología als trade unions. Angleterra ha practicat una política gradualista de drets que ha evitat revolucions populars.

La revolució americana (1787), No impuestos sin representación política, individualismo, debate Paine con Jefferson (búsqueda de la felicidad), no concreta derechos sociales ni económicos, libertades políticas pero no para minorías. T.Paine va critica l’individualisme abstracte sense tenir en compte les diferencies socials i econòmiques (Els drets del home) també en la Rev Francesa.

La revolución francesa, Droits de l’homme, Libertad, Igualdad,Fraternidad. Però la Constitució 1791 proclama drets bàsics dels ciutadans: llibertat, seguretat, propietat i resistència a l’opressió. Confrontació entre lliberalisme i republicanisme, apareixen corrents revolucionàries i proletàries.
El republicanisme (Robespierre) proposa un Estat fort que tindrà en compte els drets i les necessitats de tots. Però apareix per la seva esquerra Babeuf, amb un programa comunista a finals dels 90. Insurrecció revolucionària i condemnats a mort (1797).

Les revolucions de 1848 van tenir un caràcter democràtic i popular, emergeixen els drets socials, el dret al treball, el salari mínim, els drets polítics, la creació d’economia pública, etc. Van ser reprimides o recuperades per les forces conservadores.

El cas alemany, segona meitat del XIX, Bismark reunificarà Alemania i “imposa” uns drets socials bàsics, dret al treball i a la protecció social, a canvi de mantenir als democrates i socialdemocrates sense accés al poder polític.

Espanya? Ni drets polítics ni socials. Dret de vaga (1909) molt limitat i reprimit. Delicte de sedició.
Solament es va formular en el període republicà i amb Estatut treballadors i polítiques socials. Ja veurem (la desdemocratització).

Estats Units, el reconeixement dels drets polítics (no per tothom) no es corresponien amb els socials. Ideologia fundacional, lliberalisme absoluta, consideren la negociació col·lectiva-centrals sindicals-dret de vaga contraris als drets individuals. Repressió patronal y política, 1886 els martirs de Chicago, primer de maig i 123 treballadores cremades a la fàbrica textil de New York 8 de març 1911. Estatut dels treballadors i dret de vaga 1935.

En resum, la dominació del Capital respecte el Treball ha estat facilitat per la dicotomia entre els drets polítics i els drets socials. Es la democràcia lliberal.

La democràcia republicana reconeix els drets la ciutadania política i l’existència de les classes socials, els drets individuals (polítics i civils) i els drets col·lectius (socials, culturals, econòmics).

L’avenç de les classes treballadores emergeix rotundament entre les dues guerres i sobretot en el 1945: la revolució de 1917 i la força social i política, fins i tot nacional. El welfare state, un inici de democràcia republicana.

Ciutadania. ¿Hi ha un dilema entre ciutadania (status que dona Estat a les persones) i classe social (que representa la seva posició entre Capital i Treball)? La ciutadania expressa la seva aspiració a la participació política i les classes populars a la seva condició de treball i de reproducció social.

Però la socialització de la política ha tendit al individualisme (democracia representativa) i en canvi la ciutadania en la societat urbana es col·lectivitza per la via de la reproducció social (democràcia participativa).

La lluita de classes no es dirimeix ùnicament en el àmbit de la relació Capital-Treball, es dirimeix també en els territoris urbans, on hi ha bases per amplies alliances de classe.

No hi ha oposició entre drets ciutadans i drets de les classes populars, es solapen i es complementen.
Combinen drets polítics i socials, amb accents diferents. Però son la “gran majoria”

Democràcia i drets

La democràcia es expansiva, genera necessitats i demandes continuament, bé perque son noves o perque s’han degradat.

Els drets reconeguts pel marc legal es un conjunt estàtic de normes, El Dret és lliberador primer i opressiu més tard.

Ens societats desiguals el marc polític-legal es donen processos regressius per la pressió de les forces econòmiques i les elites influents i MCS; aparells de l’Estat de matriu conservadora i amb privilegis com Judicatura, Exèrcit, alt funcionarat, etc; els interessos propis de gran part de la classe política desarrelada socialment o clientelar; la força de la ideologia individualista que s’expressa fins i tot mitjançant amb les eleccions com ùnica expressió de la participació políticas; la naturalització de l’economia neolliberla i la negativitat respecte el conflicte social.

Hem comprovat la regressió democràtica tot just quan s’iniciava una transició de la dictadura a la democràcia. No es un cas ùnic d’Espanya ni un resultat ùnic de la crisi, però ha estat molt evident a Espanya/Catalunya.

Desdemocratització

Els mals venen de la transició? Va ser un procés inicial de democratització 1996-1991, primer per una pressió social popular però pacifica i prudent i gradualment acaba monopolitzant un bloc polític que després han anomenat “constitucional”. El cop d’Estat, una victòria aparent, una derrota a llarg termini. La transició truncada.

No del tot. Les autonomies es salvant, el municipalisme democràtica es consolida, les polítiques socials es desenvolopen i es formalitzen els drets civils i polítics individuals. Però a canvi integració OTAN-EEUU, als peus del gran capital financer i grans empreses, no reconeixement de les nacionalitats ni de la memòria històrica (molt greu com veurem) i acceptació de la corrupció política i social i de economía especulativa.

La crisi nacional espanyola i la crisi econòmica global accentua la desdemocratització.

La era de la renovació dels drets

Els drets reals i els drets programàtics. Els reals son mol limitats, els programàtics son sovint no exercitables o de baixa qualitat per les grans majories (polítics, socials, culturals, espaials, econòmics)-

Hi ha drets considerats socialment legítims però no legals, hi ha timideç per exercir-los (llei mordaça). I drets emergents o renaixents: les nacionalitats, els ambientals, et.

La paradoxa de la democràcia

L’Estat de Dret és la base pràctica de la democràcia, pero la democràcia es dinàmica i favorable als que no tenen suficientment drets, mentres hi han minories privilegiades. Li cal un procés consitituent gairebé permanent. L’Estat de dret es estàtic, tendeix a la regressió, es confronta amb els valors propis de la democràcia, siguin en favor de la majoria com de les diverses minorie.

El conflicte Democràcia-Estat de Dret

¿Es inevitable la confrontació? ¿Es pot evolucionar des de la democràcia a un nou marc polític-legal?

¿La revolució de la majoria? ¿La insurrecció ciutadana? ¿Es pot construir una contrahegemonia?

El canvi solament es podrà promoure des d’abaix, amb els poders locals conquistats i les mobilitzacions ciutadanes.

Amb una renovació de les forces polítiques i unes alliances que s’acceptin reciproquement (com les nacionalitats i les classes socials).


Les esquerres i la seva melanconia

Per mirar cap el futur han de tenir present el passat…

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *