Dedicat a Lluis Brau,  tu que tenies una part de tu al País Valencià, ara que has mort i que et recordarem sempre, m’acudeix citar l’inici d’una Elegia de Miguel Hernández  al amic íntim que havia mort: “Yo quiero ser llorando el hortelano/de la tierra que ocupas y estercolas/compañero del alma, tan temprano”.

Hemos privilegiado la perspectiva histórica, la lucha y la conquista de los derechos sociales, incluso desde antes de la sociedad contemporánea, incluso desde la Carta del bosque y la Ley de pobres como se verá más adelante. Exponemos inicialmente a la vez los principales autores, a nuestro parecer, que han teorizado sobre el derecho a la ciudad. Apuntamos por una parte la falsedad de “conceptos” naturalizados cuando en realidad son peligrosos.

L’opció mes lògica. Absent el cap de llista guanyadora el segon és Jordi Sánchez, per cert un polític independent dels partits. L’acord que ja existia abans de les eleccions continua ara es manté entre Junts per Catalunya i ERC. Aquest bloc si bé manté en el seu horitzó la independència han fet un pas en darrera per poder actuar políticament en el marc jurídic i polític actual.

Molt aviat, uns anys després del 68, és va iniciar des de molts fronts la “contrarrevolució”, les denùncies conservadores, el menyspreu de joves inmadurs i oportunistes. I els que van somiar “la revolució”, es van sentir fracassats i traicionats. La revolta del Maig francés va promoure molts canvis lliberadors, però ni va ser una perversió del ordre democràtic, al contrari, ni va ser tampoc una revolució mimètica de les lluites contra les dictadures o contra el sistema capitalista.

Vaig viure a Paris desde els inicis de 1962. Set anys seguits, a finals del 68 vaig retornar a Barcelona. Per feina, amistats i plaer cada any faig dos o tres breus estades a Paris i algun any alguns perìodes més llargs. El maig 68 el vaig viure des de dins, la Sorbonne era gairebé la meva casa. I també des de fora, amb una certa distància. Hi havia un discurs polític sense projecte i una revolta social i cultural que ha contribuit a canviar les institucions i els comportaments col·lectius. Les crítiques interessades i les falsetats difoses per ignorants han intentat a devaluar el 68.

Pregunta. ¿Quan es va iniciar el moviment 68 ? ¿Va ser una revolució sexual?
Resposta. El ministre d’Educació va visitar la Universitat de Paris-Nanterre el 22 de març. Els estudiants es van concentrar i xiular al ministre conservador. Una de les seves reivindicacions era que es permetés que a les residències universitàries els nois poguessin trobar-se amb les noies i viceversa. El seu portaveu era Cohn Bendit, un estudiant que formava part d’un col·lectiu d’idees anarquistes. El ministre li respon amb poca solta “si està calent tiris a la piscina”. Va ser una provocació. El moviment universitari era molt fort i eren molt crítics amb el sistema institucional jeràrquic i burocràtic. Reduir-ho a la “revolució sexual” es una falsetat.

Pregunta. ¿La ocupació de la Sorbonne (la Universitat central de Paris)va ser una orgía jovenil?
El moviment dels estudiants va créixer de març a maig. La gran manifestació del 13 de maig, que ocupa tot el centre de Paris. Als estudiants s’afageixen professors, joves i militants de tota mena, etc- És un acte expressiu, sense un projecte concret. És la revolta cultural, anti-institucional. La manifestació al acabar una part a la fortaleça obrera i simbolica: la Renault (Boulogne-Billancourt, a la perifèria de Paris) i una altra part ocupa l’edifici de la Sorbonne.

Pregunta. ¿Hi havia una projecte revolucionari? ¿Va fracassar, no és així?
Hi havia organitzacions amb vocació revolucionària, relativament minoritàries però que van liderar el moviment universitari i que es va extendre a altres sectors, instituts i escoles, col·lectius professionals i culturals, sectors minoritaris del sindicalisme obrer. En el discurs hi havia una mimèsi de grans moments revolucionaris, 1789, 1848, la Commune de 1871, el Front Popular de 1936. Però entre el discurs i l’acció hi havia una gran diferència. Ni hi havia un projecte de prendre el poder central del Estat ni hi havia una força social, cohesionada, amb objectius clars i compartits. No va fracassar el moviment de maig, va fracassar el discurs revolucionari dels marxistes-leninistes (trotskistes, maoistes), consellistes, anarquistes, llibertaris, situacionistes, etc.
Però va ser una revolució cultural. La societat va canviar i l’Estat va assumir reformes socials i institucionals.

Pregunta. ¿El moviment obrer es va confrontar o va menysprear el moviment obrer, o sindical?
Els sindicats majoritaris i especialment la CGT, el sindicat amb més força combativa, van fer el “seu moviment de maig”. Van plantejar importantes reivindicacions salarials, condicions de treball, participació o control a les grans empreses, polítiques d’habitatge i transports, etc. Van ser critics envers les organitzacions revolucionàries i aquestes els consideraven traïdors a la revolució. El moviment universitari va ser la flama, però van haver-hi altres, a més dels sindicats obrers, també diversos sectors de l’Estat (judicatura, presons), l’ambientalisme, la vida quotidiana, el feminisme, el món artístic, el “dret a la ciutat”, etc.

Pregunta. ¿Els liders i activistes del maig 68 van utilitzar la seva fama mediàtica per situar-se en la politica professional i en els negocis o en els mitjans de comunicació i van derivar cap a posicions neolliberals? És el cas de una petita minoria difícil d’evaluar, altres han fet carreres polítiques o professionals molt honestes, molts altres han mantigut els mateixos valors. I no cal oblidar que la participació en el moviment de maig van participar-hi desenes de mils de joves de tota mena. L’acusació d’oportunistes o traïdors es pot aplicar a molt poques persones.

¿Cómo se puede resistir al capitalismo globalizado cómplices o débiles frente a los Estados y a los partidos oligàrquicos de ámbito estatal e internacional? ¿Cómo se puede defender y conquistar los derechos de las clases populares y medias y resistir a la tendencia a la dualización creciente social?