Catalunya tranquil·la impaciéncia

Una gran part dels ciutadans, van aprovar un Estatut que no era el que volia el Parlament i tampoc entusiasmava a la majoria dels catalans. El Congrés del diputats i el Senat van aprovar un Estatut retallat, cepillado segons va dir Guerra. Aquest ara reclama aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’Estatut. Malgrat tot era un petit avenç i es va aprovar a Catalunya per referèndum (2006). El PP, a l’oposició, va iniciar una campanya per tot Espanya “contra Catalunya” i un recurs al Tribunal Constitucional. Un cop el PP al govern van manipular el TC i per un vot van modificar un terç de l’Estatut aprovat per Catalunya i per l’Estat espanyol. Un cop d’estat “legal” (2010). El TC no podia modificar l’Estatut, era resultat d’un pacte, com estableix la Constitució que reconeix la “nacionalitat”. Avui no hi ha un marc jurídic de rang constitucional en les relacions l’Estat espanyol i les institucions i els ciutadans catalanes.

El que va venir després es conegut i es profecia. Molt ciutadans, nascuts a Catalunya o fora, que tinguin com a llengua pròpia la catalana o la castellana, es van indignar i van considerar que les institucions de l’Estat espanyol no els representava, No érem reconeguts en els termes que enteníem la Constitució i com membres de la nació catalana. L’indignació es va manifestar al carrer poques setmanes després conegudes la sentència, diverses organitzacions de caràcter ciutadà especialment l’Assemblea Nacional catalana i l’Omniun cultural van integrar col·lectius i ciutadans individuals, uns eren de diversos partits polítics, sindicats o organitzacions socials, altres eren apartidaris. Molts ajuntaments van col·laborar amb les iniciatives mobilitzadores que van promoure l’ANC i Omnium, especialment en les diades del 11 de setembre a partir del 2012. La mobilització catalana no va ser promoguda i dirigida per partits polítics ni per la Generalitat. Ha estat i és una mobilització ciutadana.

Des de l’inici va ser un moviment irritat, enrabiat, de gent civilitzada però que ja en tenia prou, que volia ser reconeguda com país, com poble, capaç d’autogovernar-se. Les raons i els maltractes s’havien acumulat i s’han anat afegint, les provocacions de Werts, Margallos i Montoros, sobre la llengua i l’ensenyament,el finançament i les infraestructures. No escolten, no a tot. Menyspreu i amenaces. El procés català va fer el camí que és conegut. Va ser sempre pacífic, tolerant amb tothom, amb il·lusions pensant que si som la majoria, a la recerca d’una esperança. L’esperança va ser exigir una consulta, un referèndum, que els catalans puguin dir el que som i el que volem. Resposta, ni parlar-ne, cap diàleg possible, solament amenaces i represàlies. La consulta del 9 N va demostrar que hi havien dos milions, la gran majoria votaven malgrat la pressió de la força de l’Estat. Ni aleshores ni ara ha aparegut cap alternativa amb representativitat i força a Catalunya que no fos la consulta i la independència. El dilema està estancat. El Govern del PP, immobilista fins a la mèdula i amb vocació repressora. I el procés català en les seves dues dimensions, la consulta i la independència.

Les organitzacions ciutadanes mobilitzen al poble català amb iniciatives integradores (consulta) i amb il·lusions (independència). Els partits polítics han de proposar objectius que es puguin aconseguir, han de tenir en compte els interessos socials i les cultures poítiques dels sectors de la societat que representen i han d’avaluar les relacions de força i la seva posició competitiva respecte als altres. La Generalitat, Parlament i Govern, no han aconseguit un hegemonia i un lideratge indiscutibles. Han pres una posició, referèndum unilateral i declaració de independència si hi ha una majoria, que segurament solament pot portar a un atzucac. És molt probable que el Govern espanyol té diverses formes per evitar el referèndum. Utiltitza el TC (Tribunal Constitucional) com brigada político-social i ordena als jutges que facin de repressors. Amenaçaran als funcionaris i als “activistes” al servei de la Generalitat. Impediran l’accés als centres públics i a les entitats que siguin llocs de votar. Poden fer presents les forces policials i si s’escau de les FF.AA. Suposant que més o menys és pugui fer la votació es molt dubtós que vagin a votar al més de la meitat del cens electoral. Si no és així el govern espanyol i els altres paísos consideraran que la independència ha fracassat. Finalment si malgrat de tots els obstacles hi ha una majoria en el Parlament per declarar la independència podrà anar més enllà d’un brindis el sol. Pot haver-hi una desconnexió unilateral? Pot haver-hi un cert un reconeixement internacional? El govern espanyol serà un observador passiu de tot plegat?

El poble català està legitimat per fer un referèndum, pactat o no, vinculant o no. Té drets històrics, hi ha una aclaparadora majoria que ho vol (entre 70 i 80 %) i va ser el Govern del PP i els seus sicaris del TC els que van trencar el pacte constitucional. Però si la legitimitat ens dona força hi han altres relacions de força a tenir en compte, l’Estat espanyol principalment. Ni hi ha vocació insurreccional a Catalunya, ni ens trobem en front d’un Estat que està en procés de dissolució. Cal dir que la força d’un poble com el català té una resistència ilimitada però no per fer trontollar l’Estat suficientment per deixar passivament una declaració efectiva d’independència. Però per altra part el govern espanyol no pot governar indefinidament el conjunt del país enfrontat amb una majoria catalana. Hi ha un bloqueig, un equilibri de forces. El marc jurídic no ho pot resoldre, el govern espanyol no vol obrir un diàleg polític i la paciència catalana viu de l’il·lusió independentista. Aquesta il·lusió és mobilitzadora però no és pot concretar com un objectiu polític en el present immediat. Però si que pot afeblir el govern espanyol i fins i tot contribuir un canvi de govern que obri la via política. Vol dir trobar aliats o comprensió entre les forces polítiques i també en sectors significatius de la societat espanyola. I cal evitar un desbordament que porti a situacions de violència. Com diu la cançó de Raimon “tots perdriem”. Un desbordament és molt improbable per part catalana però no tant per part dels ultras espanyolistes o fins i tot de sectors del mateix govern espanyol.

La convocatòria del recent acte del 11 de juny va ser per promoure el referèndum i que s’expressi la voluntat majoritària del poble de Catalunya, la que sigui. El referèndum vinculant no ho pot ser ara i en el futur, proper o no, dependrà de la relació de forces que s’estableixi aleshores. Però sigui quina sigui “el referendum” del 1 d’octubre no pot tenir efectes concrets que portin a curt termini a la independència, en el cas que una majoria ho votés que Sí. Ho sabem tots i es profecía, ho recordem de nou. L’aceptació de l’Estat espanyol i el reconeixement internacional no és previsible. Però si que si hi ha una gran mobilització i s’aconsegueix expressar una voluntat política d’autogovern pot donar un important pas endavant. Els partits polítics que es declaren independentistes és lícit i mantenen un lligam umbilical amb una part important del poble català que identifica independència amb l’esperança de viure en una societat justa i igualitària, pacífica i solidària. Però els partits polítics tenen interessos i valors confrontats, a curt termini pensen en futures eleccions i hom pot pensar que s’utilitza la perspectiva pròxima de la independència per guanyar vots. Però la profecia real pot ser esperança però no un fet real immediat. Vol dir aleshores que les esquerres catalanes que no formen part del bloc independentista han de quedar-se al marge o llançar aigua freda als entusiasmes populars? No, han de ser-hi, al 11 de setembre i al 1 d’octubre. Han d’estar al costat del poble mobilitzat i de cap manera han de deixar-se incloure en les forces polítiques que neguen a la vegada la consulta i l’autodeterminació.

Les esquerres catalanes que ara per ara semblen que estan “acima do muro” contemplant el procés actual i donen una imatge borrosa. Uns hi estan del tot, com es podia constatar el passat 11 de juny. Altres dubten. Els “comuns” defensen el referèndum que tingui efectes polítics i legals i es mostren oberts a la independència o un status específic de Catalunya en un marc espanyol. Però són reticents a integrar-se en mobilitzar-se en actes independentistes que poden generar frustracions. I, sobretot, no accepten un referèndum unilateral que doni pas immediatament a una declaració d’independència. Tenen raó però no cal confondre el joc polític de partits amb la mobilització ciutadana que expressa les seves aspiracions. Hem d’estar a la diada del 11 de setembre i també al 1 d’octubre. Els socialistes ara reivindiquen la plurinacionalitat, dubten si cal consulta o referèndum, però en tot cas prèvia reforma constitucional i fins ara sempre han estat del costat del bloc conservador (PP i C’s). A diferencia dels “comuns”, no hem estat en aquest bloc. Esperem que els socialistes se’n separin aviat, ja han començat. Cal tenir-los en compte i dialogar amb ells. El problema és Espanya i el govern espanyol del PP. Si no obrim aquesta porta no sortirem del atzucac actual.

Defensar el referèndum o consulta ens uneix. Potser ara és possible que no es pugui fer, o acabarà per a molts com una frustració. Però guanyarem si som molts el 1 d’octubre. Conscients que no serà la independència a l’endemà, no cal generar ni frustrar més il·lusions per mobilitzar al poble de Catalunya, la gran majoria son realistes i també resistents. Precisament per que formem part de les esquerres sabem que hi ha aparentment moltes més derrotes que victòries però les derrotes en relació amb les ilusions són els fonaments de les victòries. Recordeu la historia de l’Assemblea de Catalunya o de les CC.OO. Ens van perseguir però vam fer manifestacions i vagues, ens van reprimir però per cada detingut apareixien nous militants. Esperem que la jornada del 1 d’octubre no serà el començament de la independència però pot ser un pas endavant per democratitzar la limitada i pervertida democràcia espanyola i per aconseguir altres fites. Les que aprovin els ciutadans, que hauran de ser de un més alt nivell d’autogovern a Catalunya. Lluitarem amb la tranquil·la impaciència.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *