Barcelona i la nova política

Algunes breus reflexions sobre el descrèdit de les institucions i els partits i la tensió entre moviments socio-polítics i els partits d’esquerres. Aquesta tensió s’expressa avui també en el àmbit local i electoral. Aquesta nota es una resposta a les preguntes que em planteja El Carrer. Centrem les respostes en el balanç que es fa dels canvis de la ciutat de Barcelona des de la transició fins ara. I, principalment, en l’emergència de nous actors polítics armats d’un missatger salvador: la nova política. No pretén prendre posició a favor o en contra, l’autor solament pretén contribuir a una lectura de la realitat menys confosa. No estic segur ni de ser molt clarificador ni prou objectiu. Però intento ser-ho.

1.¿Hi ha una crisi política del sistema? Evidentment, crisi hi ha i és sistèmica del conjunt de l’Estat. Els tres poders (executius, legislatius, judicatura) deslegitimats, l’alternància bipartidista i el descrèdit dels partits dominants, les pràctiques polítiques formals que excloent a la ciutadania, el marc políticolegal que limita els drets de les persones, la perdùa de confiança en les institucions.. Causes? La incapacitat dels poders oficials de respondre a les necessitats de la gran majoria, no saben o no volen afrontar els problemes d’avui i no donen cap seguretat ni esperança respecte al futur. Al contrari, practiquen polítiques antisocials, agredeixen els drets i les llibertats, menyspreen les aspiracions nacionals.. Son vistos com una nosa i un perill. Han perdut o no han conquistat la confiança i la relació amb la ciutadania. I la multiplicació de privilegis molt extensos i generalització dels casos de corrupció, la tendència al autoritarisme i les ganes de reprimir i les provocacions constants de governs i tribunals. Tot plegat ha dut el país a un extraordinari malestar, indignació i ganes de que marxin tots. És obvi que hi han institucions i partits amb gent decent i responsable, persones amb càrrecs que mereixen confiança i tenen bona voluntat. Però no son aquests els que determinen el comportament dels governants ni la imatge institucional.

2.¿Els Ajuntaments, i concretament el de Barcelona, està també molt qüestionat? ¿Tots els que hi han participat o col·laborat en son responsables? Segurament les institucions locals son les que menys desgast han sofert des de la transició. El cas de Barcelona és especial: la seva mitificació a partir dels anys 90 va coincidir en una gradual degradació de les polítiques públiques que es va accentuar en els 2000 i encara més en els darrers anys. Els 80 va haver-hi una parcial coincidència entre les reivindicacions i propostes dels moviments i associacions populars i les actuacions urbanes municipals. Fins i tot les grans obres del 92 van mantenir un cert caràcter ciutadà. En alguns barris, els més crítics i amb tradició reivindicativa van mantenir una tensió de conflicte i diàleg amb l’Ajuntament per actuacions a curt o mig termini. Però les grans obres van facilitar una relativa autonomia dels líders municipals i dels tècnics projectistes, amb un cert “despotisme il·lustrat”.En aquest període és forja el mite de Barcelona i cal reconèixer que es crea un evident “consens ciutadà”. Però van haver-hi greus omissions i insuficiències que tindran més tard efectes perversos. No va haver-hi una política activa de sòl i habitatge i una feblesa en la política de transports col·lectius. A mitjans dels 90 la ciutat s’havia convertit en objecte del desig dels promotors. L’arquitectura ostentosa pública o privada va substituir el urbanisme ciutadà del període anterior. La permisivitat o complicitat institucional i l’especulació vinculada al boom immobiliari genera un creixement fictici que es paga car, la ciutat tendeix a ser més excloent i insostenible, en resum mercaderia. Els joves i en general els sectors populars comencen a ser desposseïts de la seva ciutat. Al inici del nou segle el govern municipal va organitzar el Fòrum al marge dels ciutadans, va promoure unes normes de civisme pròpies de l’extrema dreta i va pràcticament paralitzar els mecanismes participatius.

Però si en els anys 80 i inicis dels 90 no tot va ser positiu, en el període posterior no tot va ser negatiu. La transformació de Nou Barris, algunes operacions experimentals d’habitage, les iniciatives culturals, la preocupació per les polítiques ambientals i especialment les polítiques socials van ser sovint actuacions positives. Fora negar l’evidència proclamar que “tot s’ha fet contra les classes populars” i que ha sigut una continuació del “porciolisme” del període franquista. La gran majora dels ciutadans, que havien conegut la ciutat dels 50. 60 i 70, cap al final de 90 feien encara un balanç positiu de la transformació de la ciutat. Tampoc fora just fer una amalgama de CiU, PSC i PSUC/ICV-EUiA. Si bé es pot dir que en molts aspectes CiU i PSC s’han aproximat molt al llarg dels anys no és així els comunistes i els seus hereus ICV-EUiA. Minoritaris en el govern, han promogut polítiques coherents amb els seus programes: urbanisme als barris els primers anys (JM.Abad), descentralització, participació i actuacions a la perifèria (JB), políques de benestar social innovadores (Lali Vintró i Ricard Gomà), polítiques ambientals (Imma Mayol) i molts altres noms en càrrecs polítics o professionals. Si que es pot criticar en canvi que el partit es va concentrar excessivament en la gestió municipal i va tenir poca visibilitat política en els moviments socials renaixents.

3. ¿Calen noves formes de fer política? La nova política contra la vella. La prova de la crisi del sistema és l’emergència de nous moviments polítics que en part semblen destinats a substituir o reduir la presència dels partits fins ara presents a les institucions de base representativa. Aquests moviments es caracteritzen per autoproclamar-se portadors de la “nova política”. Una lema positiu i ben rebut si es té en compte que gran part dels ciutadans no confia en la política institucional i en els partits que la ocupen, especialment els que governen. Aquests moviments, amb vocació d’entrar a les institucions, volen canviar el funcionament de la política formal i intensificar la relació amb la ciutadania: transparència, rendiment de comptes, participació, presència i eventualment lideratge en els moviments populars i ciutadans i prioritat a les polítiques socials i urbanes que responguin a les demandes i necessitats de la ciutadania. El discurs de la nova política és simpàtic i una mica ingenu propi d’un cert “adanisme”, convençuts que la historia comença amb ells. Sovint son injustos respecte a la “vella política”, més per ignorància que per mala fe. No cal oblidar que les generacions anteriors, les esquerres històriques, van ser les de la resistència al franquisme, les que van sortir a la superfície a partir dels anys 50 i 60 i van impulsar els moviments socials i la lluita democràtica.

La “nova política” és una marca publicitària que ha tingut, èxit. És una bona marca. Però encara no coneixem el producte. Es confon una vella política decimonònica, la progressiva involució conservadora del PSOE i la farsa del bipartidisme actual amb la pràctica dels militants del antifranquisme, que van lluitar en la transició i dels que han tingut un comportament digne en un moment o altre en les institucions. Confrontar i generar fractures entre vella i nova política identificada amb “vells i joves”, o entre militants de partit o que han tingut alguna responsabilitat en ajuntaments o a la Generalitat i militants purs no contaminats per les polítiques institucionals és suïcida . ¿Tot el que s’ha fet ha estat negatiu, una “traïció” (com ha escrit un dirigent de Podemos)? La nova política fins ara ha desenvolupat un discurs molt centrat en qüestions procedimentals, lo qual és molt important, ja que sense instruments no es fan canvis. Però la pregunta és: ¿instruments per fer què? Per canviar les institucions s’han de saber què es vol fer i dominar els mecanismes i procediments existents. Sovint es troba a faltar un coneixement suficient de les causes reals dels mals existents i del funcionament i les limitacions de les institucions a les que s’arriba. És lògic, no és una crítica, la nova política no coneix per dintre les polítiques i les institucions. Podrem avaluar-la quan es trobi la resistència de la realitat. Però si que cal combatre el sectarisme i l’arrogància d’uns i altres. Si es vol guanyar cal construir el cistell amb vímets vells i nous, però forts. Aprendre un dels altres. Ens cal un bloc social i polític amb moltes veus, diverses memòries i il·lusions compartides.

EL Carrer em planteja una altra qüestió: una opinió sobre les “candidatures ciutadanes i d’unitat popular” i el suposat risc de “ciutadanisme”. Mereixen una resposta més àmplia. Solament un comentaria: les canditatures ciutadanes, etc. plantegen temes locals, sovint bàsics i molt pertinents, però no tinc clar que disposin d’un coneixement suficient dels factors causals i dels instruments que es requereixen per afrontar-los. SI governen poden limitar-se a plantejar-se objectius elementals propis d’una associació de veïns. Sobre el “ciutadanisme” es un concepte-arma per disparar contra l’especificitat dels drets de les classes populars en nom d’una “lluita de classes” abstracta. La lluita per la democràcia ciutadana és a la vegada social per conquerir els bens i serveis indispensables per exercir la ciutadania, la democratització política de les institucions locals per exercir plenament la ciutadania i l’expressió de les aspiracions i de la voluntat transformadora dels actuals models socials, econòmics, culturals, ecològics i polítics per aconseguir cotes altes de llibertat i igualtat. El motor d’aquest procés és el moviment social de base popular. El ciutadanisme, si és vol fer servir, és un objectiu propi de les classes treballadors que pateixen un deficit de ciutadania.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *