Bandera Roja ¿moviment social o organització política? 1968-1974

Dedicat a Lluis Brau,  tu que tenies una part de tu al País Valencià, ara que has mort i que et recordarem sempre, m’acudeix citar l’inici d’una Elegia de Miguel Hernández  al amic íntim que havia mort: “Yo quiero ser llorando el hortelano/de la tierra que ocupas y estercolas/compañero del alma, tan temprano”.

Lluis,  miro en darrera i veig 50 anys d’amistat i d’afecte, a tu i a Laura i els vostres fills, Jordi i Sandro. Sempre has sigut per mí un company confiable en moltes batalles, un amic amb un humor molt especial, un militant constant i sense voler llaurers,  i un professional amb rigor i sentit comú, amb ètica i amb estètica.

Presentació, un perfil personal 

(A petició de la redacció de la Revista de Catalunya el 21 de març de 2018)

Bandera Roja ara tindria 50 anys. Com el maig 68 a Paris, una revolució més cultural que política, més social que econòmica. La ocupació de Praga va acabar de perdre la il·lusió del socialisme soviètic. La mítica Revolució Cultural  xinesa no sabíem encara que era un desastre. El mateix any els Estats Units mataven a Robert Kennedy y Martin Luther King. I perseguien com delinqüent a Angela Davis. Les batalles pels drets civils i la guerra del Vietnam” i els joves celebraven el Festival de Woodstock i denunciaven la “democràcia americana. A México el govern massacra a centenars d’estudiants a la Plaza de Tlatelco o de las Tres Cultura como inici dels Jocs  Olímpics. Però la literatura i el pensament radical emergeix amb força i esdevé una moda. El boom llatinoamericà va trobar aquell any la figura protagonista, García Márquez y Cien años de soledad. Les obres de Chomsky i de Marcuse i els originaris del Institut de Frankfurt (Fromm, Adorno) es converteixen a bestsellers. A França una estrella fugaç com Althusser va produir un marxisme estructuralista que va derivar en un catecisme sinistre de Martha Harnecker. Però Sartre està al carrer amb els estudiants i després dirà “élections, piège à cons”.  I Lefebvre va reviure una segona joventut amb els situacionistes i les noves cultures radicals, la ciutat, l’ambientalisme, el feminisme. A Italia un sector important de la intel·lectualitat del PCI va fundar Il Manifesto amb Rossana Rossanda i Luciana Castellina. Però també és el moment àlgid del boom de la mùsica pop i de la minifalda de Mary Quant, procedents d’Angleterra. Malgrat tot la joventut també volia disfrutar de la vida, de la música i del sexe. El 22 de març va iniciar el “maig francés”: els estudiants de Nanterre-Paris reclamaven al ministre de l’Educació el dret els nois i les noies a les residències universitàries. El portaveu dels estudiants era  Cohn Bendit. El ministre li va contestar “si està calent tiris a la piscina”.

A España el  Govern franquista reprimía al moviment obrer i al sindicalisme universitari, i també la nova cançó, Raimon i el Diguem No, Maria del Mar i Què volen aquesta gent, i a Joan Manuel Serrat no se’l va deixar cantar en català a Eurovisión i va establir-se un temps a Amèrica llatina. Els discursos de Franco i de Carrero Blanco eran tant sinistres com els dels anys 40 i 50, però per la gent jove més que por feien fàstic, solament podíem “mirar amb ira el passat”. Aquell any, molt modestament, va néixer BR.  Cinc anys després una gran part del col·lectiu fundador va integrar-se al PSUC i al PCE.  La BR inicial erem la majoria d’origen universitari , jove i molts de nosaltres teníem relació amb el món cultural, dels intel·lectuals i de professionals reconeguts.  Un món diferent però no llunyà. Bastants eren de la gent anomenada  “gauche divine”, que crec ho va batejar Joan de Sagarra. No erem de la “gauche divine”, però era gent simpàtica, alguns eren amics/es meves i d’alguns altres companys,  però  consideravem que estaven desvinculats de les classes populars. Cal reconèixer que bastants quan els hi demanavem alguns favors delicats com amagar a cases seves a militants buscats per la brigada político-social, guardar  documentació o impresores, prestar-nos cotxes, etc. Alguns destacats professionals o intel·lectuals ens ajudaven, com Manolo Vázquez Montalbán i Anna Sallés (que eren del PSUC), Maria del Mar Bonet, Josep Mª Castellet, Oriol Bohigas, Victor Mora, Josep Termes, etc. Però tampoc voliem viure en les catacumbes, ni en la marginació social, ni constituir un gueto. Com passava bastant en les organitzacions d’extrema esquerra. Gairebé tots nosaltres treballavem a la Universitat o escoles, en editorials, consultories, despatxos, etc. En el meu cas tenia 3 ordres de “busca y captura” i vaig treballar al departament d’urbanisme del Ajuntament de Barcelona, a editorials i donava classes a la Universitat. Però pocs companys/es  sabien on vivia i a vegades canviava de lloc. La majoria vivien legals. Molts de nosaltres erem amics. A la nit, després de reunions anàvem a sopar a restaurants (baratos), a sentir música o al cinema, fins i tot a ballar com el Jazz Colón o acabar en un bar. Pot semblar estrany però tenir una vida molt “normal”, gairebé tots no teníem menys de 30 o 35 anys. Però gairebé tothom al matí començava la activitat política i professional. Recordo que  uns quants anys el secretariat es reunía dos o tres vegades a la setmana a les 6 del matí ja que a les 9 haviem d’estar a la feina, per exemple per donar classes a la Universitat.

Aquells anys em temo que dormíem poc, però a més de la feina professional, l’activisme polític en els “fronts de lluita” i en la vida interna, preparar reunions i escriure documents  i l’esbarjo per superar la inevitable tensió cal afegir les lectures. Tothom llegia molt, també companys/es del moviment obrer i dels barris populars. Hi havia molta curiositat intel·lectual, marxisme oficial i també “herètic”, historia i economía, però també literatura, cinema i música. Llegiem novela però també poesia. I tothom quan podia viatjava. Jo a França i Italia, també per Espanya i Portugal, fins i tot abans de la  “revolució dels clavells”. A partir de 1973, quan vaig fer una  estada de tres mesos a Xile i unes setmanes entre Argentina i Brasil, vaig establir contactes i amistats i els anys següents vaig freqüentar altres paísos, principalment México. Sense pretendre-ho no vam ser persones “unidimensionals” com va criticar Marcuse.  Va ser una historia de poc  més de 5 anys, però intensa, com si haguessim viscut molt més. Vam aprendre a treballar i a viure, a pensar i a tenir iniciatives, a construir amistats que han durat molts anys, a no tenir por, i va quedar arrelat en nosaltres la voluntat de fer el món més just i lliure. Mai erem sols, sempre podiem contar amb els altres. I com els poetes del grup català dels anys 50 (Gil de Biedma, Goystisolo, Ferrater, etc) nosaltres erem “partidarios de la felicidad” (Carme Riera dixit). Per nosaltres i pels que tenien dret a ser-ho.


A continuació el contingut publicat originalment el 25 de febrer de 2018.

1.El context polític.

A finals del anys 60 l’Estat espanyol mantenia l’acció repressora. No afusellava a col·lectius sencers com els anys 40, ni condemnava a mort pel sol fet de pertànyer a una organització política, especialment si era comunista o anarquista. Del final de la guerra civil fins a inicis dels 60 van ser més de vint anys de terror, de por, de resistències molt minoritàries i poc arrelades en el teixit social, excepte en l’àmbit cultural i en algunes fàbriques grans. Si que havien accions agosarades però discontinues. Els anys 60 havia emergit una generació nascuda al acabar la guerra i que ara treballava, estudiava o marxava a l’estranger. La dictadura exercia la seva capacitat de repressió violenta però havia començat a perdre el control sobre la societat. Sectors socials i culturals reconstruïen iniciatives democràtics o espais de llibertat. El franquisme encara matava, torturava i podia empresonar molts anys simplement per formar en una organització política o sindical “il·lícita”, o per “propaganda “il·legal” o per exercir un dret d’expressió o de manifestació pacífica. La por encara era generalitzada, el terror ambiental afectava a la majoria però era creixent l’oposició política, la lluita social, l’iniciativa cultural. Així va ser fins als darrers anys dels 70, després de la mort de Franco. Però és van crear formes diverses d’acció col·lectiva, d’organitzacions il·legals i més o menys clandestines i es van teixir xarxes democràtiques en la base social.

En els anys 60 la societat catalana es van crear les Comissions Obreres. Es va desenvolupar el catalanisme cultural. El moviment universitari es va consolidar i va culminar amb el Sindicat democràtic. Les associacions de veïns van emergir a finals de la dècada com moviments reivindicatius. La renovació pedagògica promoguda per “Rosa Sensat” i els col·lectius de mestres van aparèixer com actors polítics democràtics. Els Col·legis professionals i altre entitats ciutadanes van prendre posicions polítiques més o menys explícites i de suport als moviments socials i culturals. I una mica més tard es va la Unió de Pagesos i una organització antifranquista de comerciants. La dictadura no va poder evitar aquesta gernació de moviments democràtics, sovint orientats per les esquerres i amb presència significativa de col·lectius i personalitats catalanistes i de l’església de base. Però la dictadura mantenia la vocació i la força per exercir la repressió brutal i en part destruïa o debilitava allò que es construïa. Però molt aviat els moviments reconstruïen les formes organitzatives pròpies.

Els partits polítics eren clandestins, molt minoritaris i poc estructurats. El PSUC era l’excepció, un aparell clandestí i en part a l’exterior, especialment a França. Una direcció clandestina però de la qual formaven part també dirigents que vivien legalment. La seva força era pel seu arrelament en fàbriques i barris, a la Universitat i en els sectors professionals, entre els intel·lectuals i els ensenyants i també, en menor grau en el camp i entre comerciants. La seva política era simple: llibertats democràtiques, autodeterminació de Catalunya y lluita reivindicativa de les forces del treball i la cultura. El principal valor era que tot plegat es concretava en una organització militant en un peu en la clandestinitat i l’altre en l’acció pública, utilitzant bé instruments legals (eleccions sindicals, associacions de veïns i entitats culturals o professionals) o al·legals o il·legals (CC.OO., comitès o comissions per promoure reivindicacions socials o campanyes polítiques). Malgrat l’ambient oficial era tremendament anticomunista. El PSUC, aïllat, tenia una vocació unitària amb els sectors moderats i els cristians, els catalanistes i els grups socialistes. En canvi era molt reticent respecte els grups d’extrema esquerra, més ideològics i amb tendències a vegades violentes, més en el discurs que en la pràctica. El PSUC jugava a dos nivells. Per una part la lluita social i cultural en la base de la societat a la que es podia arribar a sectors molt poc o gens polititzats. Per altra campanyes polítiques, fins i tot intents de vagues generals. Aquesta dualitat generava una inevitable contradicció. El partit s’arrelava en la lluita social de base que protegia relativament als militants. Però com a partit que volia enderrocar la dictadura i ser un dels protagonistes en el escenari polític li calia iniciatives polítiques de confrontació amb la dictadura. Hi havien costos, militants i fins i tot dirigents eren detinguts i empresonats. A posteriori augmentava el seu prestigi i també la militància. Però periòdicament, com els “estats d’excepció”, l’organització partidària s’afeblia en el teixit social i creava una imatge voluntarista i de política “per dalt” per nuclis activistes en la base. Els darrers anys dels 60 la repressió va afectar especialment CCOO, Sindicat democràtic d’estudiants i el PSUC.
Per entendre l’aparició de BR cal entendre la conjuntura política i social i la situació del PSUC.

2. Les noves esquerres i el radicalisme social i cultural a l’Europa als anys 60.

A Europa occidental (també a EE.UU., Japó, Txcoeslovaquia i Alemanya de l’Est), la radicalització especialment dels joves, estudiants i treballadors, amb el suport d’intel·lectuals i de molt pocs líders polítics coneguts. El sindicalisme, després de 20 anys de creixement, a mitjans dels 60 es va fer més combatiu, més drets socials, millors salaris, més reconeixement per part de la patronal i dels governs. La revolució sociocultural del 68 venia precedida de moviments politico-culturals i socials dels campus californians i del afroamericans (Marcuse, Angela Davis,etc), dels situacionistes francesos (Lefebvre, Debord), el marxisme ecologista i democràtic alemany (Rudi Dutsche), el anarquisme light (Cohn Bendit), el obrerisme italià (Quaderni Rossi, Potere Operaio). I la “revolució cultural” xinesa i la primavera de Praga. També revistes político-culturals com Temps Modernes (Sartre, André Gorz) i Esprit (es recupera el cristianisme personalista de Mounier i Simone Weil). El maig del 68 va ser la punta del iceberg o el cràter que va explosionar, socialment i culturalment. Va renovar la cultura política pero el moviment no tenia projecte polític. Els darrers anys de la dècada van emergir corrents polítiques més o menys renovades, com el maoisme i el troskisme especialment a França i a Italia. Els fundadors de La Cause du peuple eren “altussarians” i Sartre els hi va donar suport actiu. La Lliga Comunista Revolucionaria francesa tenia un inspirador, Enest Mandel, líder de la IV Internacional. A Italia Avantguardia Operaia i Il Manifesto van orientar-se cap al maoisme però també de Gramci radicalitzat i del sindicalisme esquerrà. Va aparèixer un anarquisme renovat entre cultural i social com el Moviment del 22 de març, promotor del maig francés o Lotta Continua després a Italia. Aquestes organitzacions, no totes, tenien origen en els potents Partits comunistes de França i Italia. També van incidir en els moviments les tendències esquerranes socialistes del Labour (Regne Unit) i del SPD (Alemania) i els més propers a nosaltres el PSU francés que liderava Michel Rocard (autogesitionaris) i el PSIUP italià amb personatges com Vittorio Foa (sindicalista) i Lelio Basso. El gramscisme esquerrà que liderava Ingrao va fundar Il Manifesto, sense Ingrao però amb Rossana Rossanda, que pocs anys després es van decepcionar de la revolucio cultural xinesa.

A Catalunya totes aquestes idees i organitzacions van arribar però molt simplificades. No hi havia cultura política acumulada degut a la llarga dictadura franquista. El PSUC hegemonitzava l’espai polític i social més combatiu amb la participació de sectors cristians, catalanistes i sindicalistes però que no estaven articulats amb partits polítics o aquests molt febles i molt poc estructurats. El PSUC, en aquests darrers anys dels 60, vivia un periòde delicat. Espanya havia canviat des de finals dels anys 50. El PCE i el PSUC mantenien encara lligams forts amb la URSS malgrat que es definien per la democràcia política. També considerava que Espanya era una marmita a punt d’explotar i els hi va costar assumir la modernització econòmica i cultural. La concepció de partit, molt centralista i poc democràtica degut a la clandestinitat, feia difícil promoure debats interns. En la pràctica les organitzacions de base prenien les decisions en cada moment i en el seu àmbit. En canvi les iniciatives tipo “vaga general” era més discutible ja que generaven il·lusions primer i frustració després, però en canvi apareixía el partit combatiu i present en el escenari públic. El debat es va iniciar a mitjans dels 50 (1964-65) que va suposar l’expulsió de Fernando Claudín, el nº 2 del PCE i de Federico Sánchez (Jorge Semprún), responsable del sector intel·lectual i universitari. I també de Jordi Solé Tura i Francesc Vicens, els dos dirigents-intel·lectuals del PSUC, a més de Manuel Sacristán. I l’autor d’aquest article va ser “separat” del partit quan era el responsable d’una cèlula universitària a Paris on estava exiliat. Santiago Carrillo va mantenir a la vella guardia però va assumir gran part de l’anàlisi dels “claudinistes”. L’ocupació de Txecoeslovaquia per l’URSS el 1968 (que el PCE-PSUC van denunciar) i l’incomprensió dels Partits comunistes europeus (especialment el francés) que va entusiasmar a la majoria dels militants i dels joves politizats va trontollar l’equilibri intern. L’eurocomunisme va ser l’intent d’actualitzar-se i de reconstruir la cohesió interna, però uns per la via revolucionària (mort Guevara va esdevenir un mite mobilitzador) i uns altres per la via de la democràcia radical el fet es que el PSUC es va trobar amb una diversitat d’organitzacions polítiques d’extrema esquerra que li disputaven les lluites socio-polítiques en la base. En aquest context, uns mesos després del maigo 1968, es crea Bandera Roja.

3. Bandera Roja, una plataforma de fronts de lluita.

BR neix entre setembre i octubre de 1968. El nucli inicial era de procedència universitària, estudiants amb experiència del sindicat democràtic i de militància en el PSUC o companys de viatge. Alguns professors, professionals i mestres. El nom, Bandera Roja, ho vaig proposar jo, com revista que fós també plataforma coordinadora. Cal dir que el nom no va entusiasmar a ningú més però no va haver-hi cap altra nom. La meva intenció era que no voliem donar-nos una estructura de partit convencional. Al cap de pocs mesos hi havia ja un incipient fronts a més de Universitat i Ensenyament a alguns barris i algunes fàbriques.

Els darrers anys dels 60 van emergir o es van transformar diverses organitzacions polítiques esquerranes. Havien aparegut els partis PCML (marxistes-leninistes i maoistes o albanesos) a inicis de la dècada. Més tard, al 1967, va haver-hi una escissió del PSUC (universitaris i algun sindicalista o exmilitant) que va donar lloc al PCI (Internacional) i més tard va esdevenir PT. El FOC-FLP s’havia disolt però alguns havien anat a Acción Comunista i després del 68 es va crear la Lliga comunista revolucionaria, germana petita de la francesa (trotskista). Els CC van radicalitzar-se com FSF (Forces Socialistes Federals) i van derivar cap a la violència com Che-Chos (Comités de vaga estudiant i obrera). El principal PC m-l (marxista-lenisnista) va ser una escissió del PCE, va crear un “front” més ampli (FRAP), també va evolucionar cap a la violència. Altres organitzacions més originals però molt minoritaries com OICE (de tradició “consellista”) o “¿Qué hacer?-grups autònoms” (sindicalisme de base, entre cristianisme i anarquisme). I ORT, d’origen cristià, amb veleitats m-l i actius en els barris i en sectors obreristes i poc present a Catalunya. En els mesos següents vam crear una escola de formació sindical amb el suport de l’Escola professional del Clot i després al IEL (Institut d’Estudis Laborals) de Esade amb els suport del jesuïtes i d’Alfonso Comín i Nepo Garcia Nieto.

Alguns que haviem militat i fins i tot amb responsabilitats o havien estat “companys de viatge” en el PSUC ens vam trobar “sense partit”, bé exclosos o separats per “claudinisme”, altres per considerar que el “partit” no prioritzava l’organització i la lluita de base en favor de la política superestructural. Hi havia una mixtura que no es considerava contradictòria. La majoria assumia la historia del PSUC i dels partits comunistes, entre leninisme i tercera internacional (no stalinisme) però també “gramcisme”, revolució cultural xinesa, el mite Guevara… i uns molt crítics amb la URSS i l’ocupació de Praga i altres més valia no tenir-ho en compte. Hi havien catalanistes i altres bastant indiferents. Assumien tots els nous moviments socio-culturals com el feminisme, l’ambientalisme, la qualitat de vida i especialment les condicions de vida en els barris, la renovació de l’ensenyament i de la Universitat. I òbviament el sindicalisme de classe i des de la fàbrica i la lluita per les llibertats democràtiques. S’assumia el marxisme però també la historia nostra, el republicanisme, el dret d’autodeterminació, la tradició anarcosindicalista (Noi del Sucre), les lluites del tercer món i les derivades del 68. Aquesta amalgama no creava conflictes, hi havia més aviat curiositat que doctrina i , sobretot, es prioritzava absolutament l’acció.

El nucli inicial procedia del PSUC, o molt propers. Uns havien estat apartats (com l’autor) o expulsats (com Jordi Solé Tura). Altres s’havien distanciat abans de 1968 com Enric Solé o Lluis Crespo. Manuel Pujades al acabar la carrera de Dret s’en va anar a Italia, amb els Quaderni Rossi i ens vam conèixer a Torino abans del maig 68. Excepte Solé Tura els citats no arribaven a 30 anys. Hi havia també els que venien de la generació del Sindicat democràtic d’estudiants (SDE) com Félix Ibañez Fanés i Elisenda Guarro de Lletres, Lluis Isern que va ser el delegat del SDE de Medecina, Joan Rafols (quan va deixar la Universitat també es va distanciar), Antoni Castells aleshores estudiant de Economía, Marçal Tarragó delegat del SDE d’Economía, Joan Subirats, etc Una vintena d’estudiants que havien acabat la carrera o a punt d’acabar-la. El col·lectiu estudiantil es va ampliar com Unió d’estudiants revolucionaris com Lluis Boada i Lluis Llach (en aquest cas era més amic de Boada que militant, Pep Oliu (ara important banquer) i una vintena més que uns és van integrar a BR i altres es van dispersar. També professors com Marina Subirats, Eliseo Aja, Laura Zumin, Borja de Riquer, Eulalia Vintró, etc. Tots joves, menys de 30 anys.

Hi havia un grup de professionals de l’ensenyament, tots/totes vinculades a Rosa Sensat i als moviments de renovació pedagògica: Carme Sala, Carme Guinea, Teresa Eulàlia Calzada, Carme Turró, etc. També un nucli d’arquitectes com Lluis Brau, Carles Teixidor, Paco Calvet, Lluis Millet, José Antonio Dolç, etc. Vam participar en algunes lluites obreres i és van integrar alguns sindicalistes de Catex i Olivetti, com Jordi “Costa”, encara ara ens veiem un cop al mes, com amb els companys de Pegaso, Antonio Castán “Sergi” i Santi Medina “Batista”, que s’hi van incorporar una mica després. També es va integrar un nucli de Telefònica però no va durar menys d’un any degut a detencions. Personalment em vaig dedicar als barris, vam constituir tres o quatre nuclis on es barrejaven professionals i treballadors/es diversos. A Sants, amb Carles Prieto; a Nou Barris, amb Pep Miró, Ignasi Català, Pep Martínez, tots de la zona i jo que hi tenia un peu com “tècnic”; a Sant Andreu i a Poble Nou on es barrejaven estudiants i professionals, sindicalistes i gent d’entitats o associacions, com Josep Mª Torres, Marta Continente, companys de Pegaso, etc. I Ciutat Vella, amb Marina Subirats i Prudenci Sánchez. Em refereixo al periòde inicial, l’any 1969.

Em sembla, i segurament amb una certa subjectivitat, que BR ha innovat formes d’orgnització i acció que no corresponien ni en el model de partit “centralista” estructurat piramidalmente ni dels grups ideologistes i d’acció directa (PC m-l, PCI, Chechos, etc). Tres aspectes relativament originals de BR. Primer, l’autonomía dels fronts de lluita, tots els militants en un front arrelat en la vida social, és a dir cap a les majories. La pràctica anava d’abaix a dalt. Segon, l’ideologia era bastant plural, maoisme, leninisme, maig 68, democràcia de base, tradició tercera internacional, gramscisme, brots anarcosindicalisme, guevarisme romàncitc, etc… però sense dogmes. Tercer, l’anàlisi política era sobretot “conjontural”, es prioritzava l’acció al servei de l’acumulació de forces i arrelament en el teixit social.

4. Els fronts de lluita, una prioritat i amb un punt original.

Es van constituir quatre “fronts de lluita”: universitari, popular (barris), ensenyament i moviment obrer. Cada front defineix els seu objectius i accions i genera simpatizants que actuen en el seu front i reben formació. Solament s’integra a BR ningú que no estigui activament en el seu front de lluita. La “direcció” no era consignista, donava pistes sobre la situació política (anàlisi de conjontura), produïa la publicació “Bandera Roja”, la formació i la comunicació i les relacions internacionals. El nucli directiu inicial va ser Jordi Solé Tura (Universitat), Enric Solé i Manuel Pujades (front obrer), Lluis Crespo (formació, amb Ferran Fullà) i l’autor, J.Borja (moviment popular). L’any següent s’hi van incorporar Ignasi Faura, Josep Maymó, els “pegasos” Batista i Sergi, etc. I també Alfonso Comín, amb ell es va incorporar un col·lectiu de “cristians pel socialisme”, un nou front de lluita a més dels seus frons específics. La revista BR el principal redactor va ser Solé Tura amb J.Borja. A partir de 1970 es va crear un secretariat molt reduït que no passava de 5 o 6 persones, els citats J.Solé T i J.Borja (responsable de la secretaría), M.Pujadas, E.Solé, Ignasi Faura i JM Maymó. I el Comité directiu hi havia entre ivint i trenta persones que eren responsables dels diversos fronts de llluita i de comissions específiques (formació, cultura, publicacions, seguretat, etc). BR va augmentar orgànicament i a finals de 1970 s’havia consolidat i comptava entre 200 i 300 militants i el entorn de cercles més bastants col·laboradors. El modus organitzatiu, o així ho enteníem els “fundadors”, que la direcció era més un organ de ajut als fronts i de no donar ordres. Els fronts de lluita generaven entorns concèntrics. Els cercles eren grups que ja participaven en organitzacions socials, legals com les associacions de veïns o col·legis professionals, ilegals com Comissions Obreres, o al·legals com els comités de facultat o nuclis d’ensenyament. Els que simpatitzaven amb BR entraven en els cercles de formació i per actuar col·lectivament en les organitzacions socials que lògicament eren pluralistes. En cada front es treballava amb formes que poden semblar diverses però el criteri era molt similar. El front “moviment obrer” hi havia la dimensió pública, legal o alegal, com asamblees de fàbrica i ocupació de càrrecs electes del sindicalisme oficial franquista i el suport dels despatxos d’advocats laboralistes, parròquies i algunes institucions com les citades Escola del Clot i ESADE/IEL dirigit Alfonso Comín i García Nieto. La dimensió clandestina era les célules dels militants i els cercles de formació i d’intervenció en l’acció social i política. La movilització social per mitjà del es assamblees van vivificar l’activitat sindical que va per una part reforçar l’activitat sindical però també van donar un caràcter socio-politic al moviment obrer que va irrompre en els barris i la ciutat.

El criteri principal era que tots els militants estaven vinculats en un front de lluita. Com en Ensenyament, amb les associacions de pares, cooperatives de mestres, moviments de renovació pedagògica (“Rosa Sensat”), sindicalisme (que va donar lloc a USTEC i a CCOO), etc. BR i el PSUC van promoure l’immersió lingüistica. A la Universitat, un cop desfet el sindicat democràtic per la repressió franquista va haver-hi una explosió fragmentada de grups radicals i doctrinaris (alguns dissidents del PSUC i altres hereus del Fusufus i del FOC). BR-UER va ocupar un espai que va promoure mobilització política i reivindicativa amb formes més originals i dirigida cap a les majories de l’estudiantat, es va confrontar amb els scctors violents i va ocupar una part de l’espai del PSUC que s’estava refent per les escissions i per la repressió. La majoria dels sectors professionals i culturals militaven en algun del fronts de lluita citats i especialmente en el moviment popular però també va haver-hi una presència en els Col·legis professionals i en sectors culturals i artístics i en els mitjans de comunicació.

Destaco especialment el front de moviment popular, dels barris, de les ciutats i els territoris. Per raons personals, ja que era el responsable en el sì de la direcció de BR, que de facto ho compartia amb Carles Prieto que era el que tenia el lideratge per part nostre a la Federació d’Associacions de Veins de Barcelona (FAVB). Hi havia un comitè d’orientació a les cèl·lules i cercles. Primer va ser d’àmbit de Barcelona i després es va extendre a diverses ciutats de Catalunya. Els cercles eren polítics i articulats amb les cèl·lules de BR. Quan no ni havia entitats legals , com les associacions de veíns o eren molt conservadores i havien “comissions de barri”, que no eren legals però actuaven obertament. Per reforçar aquest front vam crear el 1972 el CEU (Centre d’Estudis Urbans, més tard Ceumt, municipals i territorials) per criticar i elaborar polítiques urbanes i donar suport als moviments i associacions. Des del CEU establíem connexió entre el moviment popular i els col·legis i publicacions dels col·legis d’aparelladors (revista CAU) i arquitectes (Quaderns Arquitectura i Urbanisme), també treballadores/s socials, economistes, ingeniers , periodistes, etc. Vam publicar en aquestes revistes, en els diaris i les de caràcter més polític publicacions clandestines. Més endavant (1973) BR va promoure dos candidats que van ser electes, un a Nou Barris de Barcelona, Rodríguez Ocaña, que el governador el va vetar, i Toni Cunill a Terrassa. Va ser un èxit propagandístic. Les altres organitzacions polítiques d’esquerres, inclós el PSUC, consideraven que eren unes eleccions fictícies i controlades pels governadors civils. Però precisament aquestes candidatures van denunciar les eleccions franquistes.

BR i el moviment popular i ciutadà va ser, si m’ho permeten, crec que va ser una experiència especialment interessant. Primer, es va promoure el moviment associatiu i la capacitat de lluita social i política que va tenir en els anys següents un actor important en el procés democratitzador. Els partits polítics d’esquerres prioritzaven el moviment obrer i els sectors universitaris i culturals. Segon, es va anar creant una certa teoría socio-politica, la lluita pel salari indirecte o la reproducció social. L’habitatge, els transports, l’accés als serveis col·lectius, la seguretat, l’espai públic, etc. Tercer, el sistema polític franquista tenia la seva capilaritat eren els ajuntaments, però també els més vulnerables y del moviment dels barris a les ciutats era solament un pas. I quart, les majories socials ciutadanes eren especialment sensibles en les visibles injustícies espaïals, els privilegis i la corrupció dels poder polítics i econòmics, la mancança dels drets socials. A més de la FAVB cal destacar el paper del CEU (Centre Estudis Urbans), a inicis de 1972. Vaig ser promotor amb un grup de joves professionals de BR i vam proposar que s’incorporessin des del inici els responsables d’aquest front del PSUC. Crec que va ser probablement una política innovadora i que se’n beneficiar més tard no solament el PSUC, també altres forces polítiques i més tard els Ajuntaments.

La creativitat dels fronts de lluita va ser la qualitat del “capital humà”: formació, iniciativa, autonomia, audàcia, coneixements de la situació política, sentit comú, no discurs doctronari, connectar amb la gent poc polititzada i més o menys predisposada a crear organització i a promoure activitats legals o alegals, bon humor, flexibilitat, donar feines encarregades segons les possibilitats de cadascú, llenguatge comprensiu per tothom, accions mesurades que inevitablement calia assumir un cert risc. La lluita contra la dictadura i les reinvindicacions socials han de donar lloc a conflictes i confrontacions pacífiques però que donen lloc a la repressió: l’acció policial, les detencions, els mals tractes de la brigada politico-social, la presó… Vam fer el possible fins el màxim e protegir els militants perà bastants vem passar-hi, des dels més coneguts com Solé Tura, Alfons Comín, liders sindicals (Olivetti, Pegaso, etc), estudiants (com Jordi Domingo i Dolors Alegre), dirigents de BR (com Maymó, Maria Cumelles, etc), etc i també l’autor de l’article. En el meu cas per haver estat detingut, empresonat i exiliat tenia una certa experiència i em vaig encarregar entre altres funcions com actuar davant de la brigada social i la judicatura franquista. Cal dir que pràcticament tots els detinguts i maltractats van tenir una absoluta dignitat i no van donar cap pista ni cap nom a la policía.

5. Consolidació i expansió a Catalunya i també a Espanya, un avenç espectacular… i dubtós.

BR va tenir un naixement i un procés de construcció en un entorn molt dificil, onada repressora, fragmentació de les esquerres, organitzacions ultra esquerranes que cremaven als militants. El PSUC tenia un gran reconeixement malgrat una situació conjontural relativament afeblida a la base però amb gran capacitat per plantejar iniciatives polítiques en el escenari públic. BR va subsistir al llarg del dificil any 69 amb estats d’excepció i BR no era ni formalment una organització estructurada. Però es va consolidar una base estable en els 4 fronts citats. I va promoure publicacions que donaven orientacions realistes. A partir de 1970 BR el creixement continu s’accelera, fa una tasca de construcció social de les classes populars i dels sectors progressistes i genera capacitat de confrontar-se amb les institucions polítiques sobre bases reivindicatives. El horitzó de lluita política directa per endorrocar la dictadura no apareixia com immediata. Volíem llibertats, polítiques socials, autodeterminació i la República. Però ni teníem la força mobilitzadora per una gran majoria, que no ho tenia ningú, ni ens ho proposavam a curt termini per realisme. Els tres anys, 1970 a 1972, BR esdevé una organització política relativament forta, no podia competir amb el PSUC, però probablement era la organització esquerrana més sòlida i nombrosa. A inicis de 1973 BR a Catalunya tenia uns 500-600 militants i un entorn difícil d’avaluar però que superava tres vegades més el nombre de militants.

¿Podía ser encara una plataforma de fronts de lluita social i una direcció que feia anàlisi de conjontura política, de formació històrica i de aspiracions genèriques com la República, l’autodeterminació i la transformació social? Ja no erem un conjunt de fronts concentrats a Barcelona i alguns punts de la perifèria. Existía a diverses zones de Catalunya i també havia arrelat en diversos sectors de la població heterogenis. L’aportació de Cristians pel socialisme amb el lideratge de Comín va ser un reforç importantíssim. BR s’havia extès especialment a Baix Llobregat amb la coordinadora de moviments de fàbriques i barris, amb dirigents sindicals i de barris com Carles Navales, Ton Albès, Pere Caldas, etc. També existia BR a Terrassa i a Sabadell i al Vallés Oriental. També a Girona, a Tarragona i altres. La força principal era a Barcelona i Baix Llobregat, però en altres zones de Catalunya havien militants qualificats que tenien un entorn de simpatitzants.

BR tenia un cert prestigi sobre tres bases. Un nucli dirigent político-intel·lectual que barrejava ideologia bastant plural i poc dogmàtica i cultura política bastant realista. Segon, quadres reconeguts en fronts de lluita social i el seu arrelament en barris populars i mitjos, algunes grans fàbriques i zones (Sant Andreu i Poble Nou, Baix Llobregat) i sectors professionals, d’ensenyament i universitaris. I tercer un estil de treball molt flexible, amb un llenguatge més proper als ciutadans “normals” (és a dir poc polititzats), amb una certa lleugeresa i bon humor, evitant la visió tràgica de la vida molt pròpia de les organitzacions d’extrema esquerra dogmàtica.

BR va articular-se gradualment amb nuclis similars en el àmbit espanyol. A Madrid es van estructurar diversos col·lectius, principalment en la lluita de barris i estudiants especialment, i en menor grau alguns treballadors vinculats a CCOO i ORT. També a Galicia, Andalucía, País Basc, les Illes Balears, País Valencià, fins i tot a Suïssa (amb Manuel Valllejo i Máximo Loizu) i Paris (Manuel Castells i sindicalistes del sector esquerrà de la CFDT). Sempre a partir de nuclis propis de cada lloc, però a Madrid i a Andalucia alguns dirigents de BR s’hi van instal·lar més d’un any, entre 1973 i 74. Altres, com jo mateix, vam fer viatges i breus estades de menys d’una setmana. Calia fer un salt endavant, organitzament i políticament. Cal dir que s’anava cap un model més “classic” de partit. Però era inevitable, o us va semblar a tots plegats. A mí, també, malgrat les meves reticències no formulades. Es perdria la creativitat. Es va crear un nom: Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, per articular les diverses organitzacions dels pobles d’Espanya. BR va mantenir-se cohesionat sense problemes fins a la primavera de 1973. Però jo, el mes de juny, amb l’excusa d’anar per 3 o 4 mesos a Xile de la Unidad Popular, vaig deixar la responsabilitat del secretariat de BR. Havien aparegut diferències polítiques però vaig considerar que no era oportú obrir una confrontació. La gran majoria, pràcticament tothom, pensava que la nostra expansió seria un avenç. Jo ho dubtava, però tots els companys/es no ho haurien entès.

6.Una vocació dubtosa: convertir-se en partit polític i d’àmbit estatal.

La plataforma coordinadora de fronts de lluita era una pràctica relativament innovadora, experimental i basada en quadres qualificats i homogenis. Les publicacions aportaven anàlisi conjontural, iniciatives polítiques concretes, idees de cultura i història política. Però no una doctrina, i menys un catecisme (rebuig total a llibrets com el de Martha Harnecker). I tampoc hi havia una estratègia ja que no ens consideravam amb pretensions hegemòniques. Era una organització amb uns centenars de persones que hi havia molta empatía, amistat i confiança mutua. Ara s’havia crescut, amb companys/es amb experiències diverses, grups dispersos per el conjunt de l’Estat espanyol. Calia estructurar-se com partit polític, amb un projecte estratègic, ideologia pròpia i en competència amb els altres partits. Potser s’hauria pogut desenvoluparuna plataforma a una escala més gran per donar orientacions flexibles, amb vocació innovadora, amb pràctiques diverses i amb vocació d’ influir en altres forces socials o polítiques. Però l’èxit de BR va obnubilar a la organització, inclosos els dirigents. Pretenien ser el “veritable partit de les esquerres treballadores i populars”.

Calia fer un salt a la política general. Tots hi coincidiem. El franquisme trontollava, Franco iniciava el seu procés agònic, Carrero Blanco el seu alter ego desapareix a finals del 73 per l’atemptat de ETA, sectors importants de la dictadura es preparan per fer una reforma política i les oposicions centristes i socialdemòcrates s’activen i es multipliquen. L’Assemblea de Catalunya creada a finals de 1971 es consolida entre 1972 i 73. Els partits polítics de centre i d’esquerra fins aleshores poc arrelats en les lluites socials estaven fent presència i establien lligams entre ells. No ens podiem limitar als fronts de lluita social i a la formació de la militància. Calia intervenir en la política general, acabar amb l dictadura, establir al·liances, promoure iniciatives.

En el si de BR, sense explicitar-ho clarament, hi havia dos posicions més diferents del que nosaltres mateixos no n’erem prou conscients. La meva visió partia del nostre capital, la lluita social i cultural de base. I si afegia una certa competència en la anàlisi política concreta. Per realisme ni hi havia una situació “prerrevolucionària” ni erem una organització que pogués mobilitzar grans masses de la població. BR, amb el seu capital acumulat, hauria d’incorporar-se a la lluita democrtica en un marc tan ampli com fos possible. Cal tenir en compte que gran part de les classes mitges i populars no solament eren poc polititzades, també el temor a la repressió franquista, que si bé no controlava la societat si que mantenia la seva capacitat d’aplicar la violència, incloses condemnes a mort i de 30 anys de presó, com els liders de Comissions Obreres. L’Assemblea de Catalunya era pràcticament un reflex del conjunt de la ciutadania més o menys activa i els punts de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomía” incloïen des dels sectors molt moderats fins les esquerres. El PSUC, amb molta cura, era motor i orientació de la mobilització. Des del inici em semblava que calia estar-hi i acceptar els punts citats. I afegiriem les lluites socials que impulsavam com ho feien altres organitzacions i en especial les del PSUC que era la força hegemònica en el moviment obrer i entre les classes populars.

L’altre posició tendia convertir-se ema un partit de base “leninista”, relativament descentralitzat, però amb una política centralitzada i amb una ideologia més clàssica de marxisme-leninisme. Hi havia un menyspreu a la política superestructural dels partits convencionals, que feien declaracions, pactes i accions simbòliques. El seu objectiu era la democràcia representativa que no garantitzava les transformacions socials i econòmiques. El PSUC, com el PCE, malgrat la seva presència en els fronts de lluita social, ho subordinaven a la democràcia formal. Inicialment vaig participar a l’Assemblea de Catalunya però vaig proposar altres companys i vaig marxar per uns mesos a Xile.. La majoria de BR volia assistir a l’Assemblea però com una alternativa, més movilització, República i un programa radical. En conseqüència calia confrontar-se amb el PSUC i es va concretar amb un extens document (BR14) “contra el revisionisme”, que pràcticament considerava el “partit”, com era conegut el PSUC, com un traïdor a la revolució, malgrat la combativitat i l’heroisme de la militància.

En resum entre 1973-1974 OCE (Organitazació Comunista de Espanya)- BR va arribar al seu màxim de militants, a Catalunya dos terços de la organització i amb una certa influència que anava més enllà del seu entorn. Però també hi havia un conjunt de militants i quadres valuosos al País Valencià, les Illes, Madrid i Andalucía. Però va augmentar la ideología dogmàtica, font permanent de conflictes interns en nom de la “veritat” i una tendència al sectarisme que no era pròpia de BR. Es va reforçar el centralisme de la direcció i es va tendir distanciar-se de la mobilització política democràtica i de les alliances i coordinacions de les organitzacions polítiques i socials com era la Assemblea de Catalunya i altres formes unitàries.

La crisi estava anunciada. Al meu retorn de Xile a finals de 1973 no em vaig incorporar a la direcció de BR. Però mantenia amistat personal i contactes polítics amb una gran part de dirigents i quadres, principalment els fundadors i dels primers anys. A la primavera de 1974 va explotar la ruptura a Catalunya. Una part important, el nucli fundador, la majoria dels sectors universitaris, professionals, cristians, de l’ensenyament i del moviment popular (associacions de veins i similars), es van estructurar com BR Catalunya. I vaig proposar que s’iniciés un procés cap a la integració al PSUC. En canvi els nuclis del moviment obrer de Barcelona (Poble Nou, Sant Andreu) es van quedar a OCE-BR. Els “barris i fàbriques “ del BR Baix Llobregat, la principal organització després de Barcelona, van incorporar-se al procés cap el PSUC a la tardor del mateix any. A Madrid, al Pais Valencià i en altres zones d’Espanya van fer un procés similar.

Però OCE-BR va subsistir, tant a Catalunya com en altres zones d’Espanya fins a finals dels 80. Va mantenir la seva capacitat de lluita social en alguns barris i fàbriques como va ser sempre, però es va mantenir en els marges de la vida política principal, final del franquisme, la transició, la democratització i les seves limitacions, gairebé nul.la presència en l’opinió pública. Però gradualment molt quadres i militants van marxar-ne, uns cap el sindicalisme o les associacions, al PCE-PSUC i al PSOE-PSC, a algunes organitzacions d’extrema esquerra, molt poques, fins i tot alguns van anar a parar a ETA.

BR Catalunya i la direcció del PSUC van iniciar un procés d’integració a partir de l’estiu i la tardor de 1974. Si bé BR tenia en els seus origens radicals, d’extrema esquerra, com es respirava a finals dels anys 60 l’ingrés en el PSUC (i en el PCE) la base ideològica era bastant flexible o laxa, plural, més orientada cap a la pràctica social i predominava el realisme polític. Curiosament vam trobar no en la direcció del PSUC i del PCE però sí en molts quadres, inclosos sectors intel·lectuals o professionals, més “ideologisme” (marxista i leninista) i un cert irrealisme polític (de la democràcia cap al socialisme), una visió instrumental de la democràcia i unes il·lusions excessives respecte les futures eleccions. A diferència del partits de base comunista BR era molt més pragmàtica que ideològica.

7. Una experiència política i personal inoblidable.

BR va tenir una historia molt breu. La majoria del grup inicial provenia del PSUC i al cap de 5 o 6 anys va tornar-hi. Però al llarg dels anys molt des nosaltres hem mantingut l’amistat, la sintonia política, l’estil d’intervenir en l’acció, el llenguatge clar i comprensible, el discurs més pràctic que ideològic. un cert relativisme intel·lectual i un cert bon humor. Bastants ens veiem més o menys sovint, altres passen anys sense veure’ns però quan ens trobem podriem dir “como decíamos ayer” de Fray Luis de León. Fins i tot hem mantingut amistats amb els que van mantenir BR fins al final dels 80, més radicals i més ideològics, però també tenien una vessant pràctica i realista. Un cop al mes ens trobem a dinar des de fa anys amb els companys que van forçar la meva dimissió de la direcció de BR el 1973, entre ells el que em va succeir a la direcció de BR (ara a l’Assemblea Nacioanal Catalana) i els dirigents de Pegaso (entre els Comuns i les CUP, d’origen castellà) i Olivetti (molt anti indepe, català d’origen). Mai va haver-hi conflicte personal i ara quan ens trobem hi ha molt més que uneix i molt poc el que ens separa.

Tots plegats, els que vam viure els 4 o 5 anys entre finals dels 60 fins al 1973-74, mantenim un record polític i personal que no solament pensem que van ser uns anys estimulants, bastant exitosos i on hi havia molt bon “rollo” també vam aprendre molt, tots/es de tots/es. Vam aprendre a fer política pràctica, vam desenvolupar curiositat intel·lectual i no “catecismes”, fins al final, a inicis del 74, vam evitar els conflictes interns, i quan van existir no va donar lloc a confrontacions personals, al menys a Catalunya. Tothom, els nuclis de base i els responsables dels fronts i de la direcció, tots tendien a tenir iniciatives, a reflexionar sobre l’entorn en el que es trobava, no es donaven ordres sinó orientacions, tothom havia d’escoltar a la gent del medi en el que interveniem. Els militants de BR fàcilment eren reconeguts o elegits en les organitzacions o assemblees socials, als barris, a les fàbriques, a les associacions de pares o a entitats ciutadanes, a les facultats, etc malgrat que la majoria no era de BR, que molts ni coneixien aquesta sigla. Els militants i els quadres tots i totes tenien vocació professional, al menys la gran majoria, eren conscients que si no eren també competents i treballadors difícilment podien ser considerats com activistes socials confiables. Vull destacar que els militants de BR quan van ser detinguts, sovint maltractats a Jefatura de Policía i en alguns casos a la presó, no van donar mai (potser va haver-hi alguna excepció però no ho recordo) informació, no van denuncia a ningú i van mantenir una gran dignitat. Cal dir que aquestes qualitats no són, o no eren, també en altres organitzacions especialment del PSUC i de Comissions Obreres.

Personalment l’experiència de BR per mi va ser a la vegada la meva continuïtat del PSUC i al mateix temps poder desenvolupar formes de treball flexibles, adaptables al medi, estimulant les iniciatives creatives pròpies de cada nucli de base. Per mí era pròpia del PSUC i del PCE, sortir a la superficie, actuar allà on hi ha la gent, llocs de treball, d’estudi o dels barris, conquistar espais de llibertat. I em refereixo a finals dels 50 o inicis dels 60. Però en una organització més extensa i complexe el centralisme i el consignisme era sovint inevitable. BR, degut a la seva organització molt més reduïda i homogènea, va permetre desenvolupar unes formes de treball que donaven protagonisme a tots els militants. Quan vaig retornar al PSUC, al 1974, la direcció del PSUC i del PCE, em van considerar que els anys de “desorganització” i de militància a BR equivalia com a formar part del “partit”. Fins i tot el que haviem fet, en les formes de treball i en especial en els barris, eren sovint les més adequades. Per mí va ser fàcil reintegrar-me en el partit, vaig ser nomenat responsable del sector “moviment popular i política municipal” i l’entesa entre els que procedien de BR i els que ja eren del PSUC ja l’haviem desenvolupat inclús abans del procés d’integració. Però bastants militants de BR no van trobar les mateixes facilitats. Si bé dirigents com López Raimundo, Miguel Nuñez o Isidor Boix o Gutierrez Diaz tenien una visió del partit molt més flexible no era el cas d’una part del aparell organitzatiu, un estil d’origen stalinià reforçat per la clandestinitat.

Vull pensar que el ingrés, o reingrés, en el PSUC, l’aportació de BR va ser positiva i que va contribuir a desenvolupar unes pràctiques polítiques que arrelaven en el teixit social. Però cal dir que en altres casos els tics del aparell organitzatiu va desanimar a companys/es procedents de BR van gradualment o a l’inici del procés es van mantenir al marge. També va passar el contrari, quadres procedents de BR van assumir responsabilitats per encàrrec de la direcció del PSUC i militants veterans es van sentir desplaçats pels nous arribats. Els processos d’integració sempre tenen costos. Però la suma sempre és positiva.

La fusió es va consolidar, o ho va semblar, a finals dels anys 70. Però el PSUC va viure una greu fractura entre comunistes més o menys marcat per l’estalinisme i l’adhesió a la URSS, els eurocomunistes partidaris de la democràcia pluralista i els “leninistes” crítics amb l’estalinisme però partidaris d’una hegemonia revolucionària. La gran majoria procedent de BR formava part de l’eurocomunisme, com ho era també gran part de la direcció del PSUC i del PCE. En la confrontació interna, “prosoviètics” i “leninistes” van sovint identificar eurocomunisme amb “banderas” (roges o blanques). Inicialment els anti-eurocomunistes es van imposar (1981) però era una al·liança molt heterogènea i no va durar. Els eurocomunistes van guanyar un any després, però una victòria pírrica. El resultat va ser una pèrdua de la meitat dels quadres i militants més actius i les tres quartes dels votants.. Malgrat tot es va mantenir una forta presència en la política municipal i en la direcció de Comissions Obreres. Bastant militants i quadres procedents de BR si bé van abandonar gradualment la militància activa la majoria s’han mantingut en la vida social, sindical, cultural i quasi tots han destacat professionalment i en les activitats polítiques no partidàries i una minoria en altres partits.

 


El 68. Maoismes, troskismes, anarquismo. Dogmatismo i Democratismo radical.
Nous fronts de lluita i d’idees: ambientalisme, feminisme, pacifisme, ciutadanisme, etc.
Construir des de la base…

Barreja de dogmatismes autoritaris i pràctiques fresques, influència de França i Italia com LCR, M-L/Cause du peuple, 2ème gauche, Lotta Continua, Manifesto, Potere Operaio…

Emergència de noves generacions…

BR Claudinismo ? Rev Cultural ? Gramsci ? Lenin i la IC ? Luchas sociales/org de base ? Coyunturismo político? Republicanismo, Democracia, Socialismo?

Front Univ, Ensenyament, Barris, Mov obrer, Cult ? (professionals en altres fronts de lluita)
Cristians pel socialisme. Ampliació a Espanya. El cas del CEU-CEUMT

Import a la formació, vinculada a l’acció.Iniciativa de base. Direcció per ajudar… i dialectica política.

Catalunya, autodeterminació, act polit catalanista bastant al marge de BR (assoc barris, escola, etc)

Vivència personal

 

Revista de Catalunya, J.Borja, 2018.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *