Barcelona, ciutat acabada o metropolitana

Barcelona és una ciutat acabada? Cal acabar d’omplir alguns buits, com Sant Andreu-Sagrera, la Zona Franca, Collserola i alguna cosa més? La ciutat ha de créixer sobre la ciutat, però sense densificar més la ciutat? És l’hora de concentrar-se en la qualitat de vida dels habitants? Aquestes preguntes sembla que tenen respostes fàcils i probablement compartides per la gran majoria de la ciutadania. I aquesta crec que és l’orientació del govern de la ciutat. És una opció que gairebé pot garantir una reelecció d’èxit. Una política urbana ambiciosa requereix com a mínim dos o tres mandats. Les ciutats no poden entotsolar-se, ja que a mitjà termini decauen, esdevenen elitistes i viuen en un cercle viciós. Una Barcelona que opti només per la qualitat de vida dels seus habitants acabaria sent un balneari per a acomodats i turistes de pa sucat amb oli. La ciutat viu i progressa per les seves contradiccions.

La ciutat no està acabada. Vivim en una ciutat metropolitana, ciutat de ciutats. Però sense govern conjunt ni projectes compartits, sense un sistema de centralitats que redueixi els desequilibris, sense polítiques públiques potents que contrarestin les dinàmiques excloents. Els dos grans desafiaments a què ens enfrontem són les desigualtats socials, o sigui les injustícies espacials, i la insostenibilitat a causa dels usos malgastadors del sòl, de l’aigua, de l’energia, de l’aire, de les infraestructures i de les arquitectures, de la contaminació i de l’escalfament del planeta, i de la mobilitat.

Les polítiques urbanes van contribuir a reduir les desigualtats en els anys 80 i 90, però en els últims 20 anys les desigualtats s’han accentuat especialment entre la ciutat central i la perifèria. Les múltiples alarmes respecte a la sostenibilitat han servit de molt poc malgrat la sensibilitat creixent i els coneixements de la ciutadania i dels experts. Les grans multinacionals i els governs dels Estats participen d’aquesta absurda carrera cap al precipici. I les ciutats, en un marc globalitzat financer i comercial, han caigut en una trampa absurda com és la «competitivitat» del territori.

Tanmateix, les ciutats poden contrarestar aquestes dinàmiques, sempre que el seu àmbit territorial sigui pertinent. Barcelona és el centre d’una ciutat plurimunicipal on es gestionen les polítiques públiques que condicionen la sostenibilitat del territori i on es manifesten les desigualtats i les exclusions.
Ja fa més de 60 anys que es va definir l’àmbit metropolità per a la planificació i uns anys més tard, el 1960, es va crear un ens de gestió d’“urbanisme i serveis comuns”. En el marc politicojurídic del franquisme no era possible crear una civilitat metropolitana. La democràcia va generar un esperit municipalista arrelat no només en la institució local, sinó també en el teixit associatiu i en la cultura ciutadana. Els resultats van ser gairebé sempre positius. Els electes van fer obres i van desenvolupar serveis i van millorar la qualitat de vida dels seus municipis. Però l’àmbit territorial no era ni és l’adequat per respondre als reptes de les ciutats. Catalunya s’ha de basar en un centenar d’ens supramunicipals com ja va vaticinar Pau Vila i les ciutats metropolitanes, com Barcelona, el Camp de Tarragona i Girona-Empordà.

La Barcelona metropolitana es pot organitzar sobre la base dels 10 districtes i els municipis de l’entorn metropolità. El govern i el consell metropolitans haurien de ser directament electes, amb competències de planificació i gestió estrictes. Una cosa similar al Greater London Council. L’actual govern de la ciutat comtal no es pot conformar amb l’argument que la ciutat està “acabada” i que les resistències locals són limitades. Barcelona s’ha de plantejar els dos grans reptes: la desigualtat i la sostenibilitat. No és admissible que les desigualtats tinguin un reflex d’injustícia espacial i d’impotència davant de la insostenibilitat actual.

Publicado en El País. 11 julio 2016.

La globalización excluyente o entender lo que no cuadra

“Porque los pobres votan a la derecha” es ya casi un clásico de las ciencias sociales del norteamericano Thomas Frank publicado en 2004. Ante fenómenos como el Brexit británico o la victoria electoral del PP es fácil recurrir al “populismo”. Las elites, incluso “progresistas” se escandalizan que gran parte de las clases populares “voten mal”.

Continuar leyendo

Maoisme

1) Quina experiència personal recorda del maoïsme en el seu activisme polític de finals del franquisme i de la transició? Com recorda les referències que se’n feien, sigui en reunions, assemblees, lectures, propaganda etc?



La «revolució cultural» xinesa, a mitjans dels anys 60, va coincidir amb la renovació de la política a Europa, especialment en les generacions joves. El maig del 68 va ser el punt àlgid. Jo ho vaig viure entre Paris (on vaig viure des d’inicis del 1962 a finals del 68), Italia (Torino especialment, on anava sovint) i Barcelona. Els PCs i Sindicats (França i Italia) apareixien com organitzacions del «sistema» i alguns sectors dels moviments i grups polítics radicals van trobar en Xina i la revolució cultural tres fonaments: la potència de la Xina, la ideologia dogmàtica (llibre roig, manual de Marta Harnecker) i la mobilització social juvenil (amb aspectes més anarquistes que marxistes).

2) Quina influència, en general recorda que va tenir el maoïsme en aquell període de militància política?

A França el maoisme que va destacar més va ser el d’origen universitari (“althusserià”) que va emergir just després del maig 68, La Cause du peuple, molt doctrinari i obrerista, va intentar implantar-se en algunes grans empreses i va derivar cap accions violentes. Va durar pocs anys. A Italia va tenir una base social més amplia, joves estudiants uns d’origen més o menys marxistes però també catòlics. I va arrelar en sectors radicals del sindicalisme. Organitzacions com Lotta Continua i Potere Operaio van estar molt influïdes pel maoisme. I també, però en menor grau, Avanguardia Operaia i Il Manifesto. Va durar també pocs anys, els 70 en prou feines. Quan es va anar coneixent el que va ser la “revolució cultural”, el maoisme es va anar esvaint. A Espanya va haver-hi el PC M-L (marxista-leninista) que va ser el partit “pro-xino”, més o menys “oficial”, que va crear una plataforma, el FRAP, amb vocació de mobilització social però que va derivar primer cap a la violència i després es va anar disgregant, alguns sectors van acabar en el PSOE i fins i tot en el PP. Altres organitzacions polítiques van tenir una cert encantament respecte la “revolució cultural” com el PCI (Partit comunista internacional) que va tenir inicialment certes formes de violència però va evolucionar cap un partit d’esquerres, el PT. Va intentar actuar en el marc legal a partir de 1977, és va desfer i molts militants van anar al PCE o al PSOE. Com el MC (Movimiento Comunista) procedent de ETA i que es va inicialment va definir-se com marxista-leninista i maoista i va evolucionar com el PT. També la ORT (d’origen catòlic) i Bandera Roja (de matriu PSUC i PCE) van tenir inicialment una certa atracció per la “revolució cultural” però molt aviat ho van oblidar, especialment BR.

3) Quin era el seu coneixement, aleshores, de la Revolució Cultural?

La “revolució cultural” va servir de mite mobilitzador a partir de vagues i allunyades referències. Fins i tot els que van fer viatges polítics a Xina veien el que els hi deixaven veure, o millor dit els hi explicaven, i era el que volien que els hi diguessin. Però poc a poc es va conèixer per una part les barbaritats que es van produir en nom de la “revolució cultural” i per altra part va haver la reacció “realista” que no podia entusiasmar a aprenents de “fer la revolució”. A posteriori resulta difícil d’entendre que molts intel·letuals i quadres polítics s’entusiasmessin sin uns mínims coneixements sobre el que va ser la “revolució cultural”, una insurrecció anarquista primària manipulada per una minoria del aparell dirigent del PC xinès.

4) La idea del maoïsme que s’emprava aleshores, tenia més a veure amb una influència del comunisme francès que de l’anàlisi directa del que succeïa a la Xina?

No em consta una especial influència del comunisme francés a Espanya. El PCF era o prosoviètic o eurocomunista, però no xinès. I el maoisme francés va tenir una vida curta, dogmàtica i al final violenta. Va ser més interessant el italià, que ja hem citat.

5) Què creu que ha quedat, aquí a Espanya/Catalunya, d’aquell acostament/interès ideològic vers el comunisme maoïsta?

Alguns viatges turístico-polítics, una certa vergonya d’haver-s’ho pres en sèrio i algunes persones valuoses que van acabar malament. Tot plegat una aventura exòtica pels europeus. I una oportunitat per l’aparell del PC xino post Mao que va utilitzar la reacció contra la revolució cultural per reorientar el país cap un capitalisme desenfrenat però enquadrat pel partit.

i 6) Hi veu similituds amb l’atractiu que sectors de la nostra esquerra troben en el chavisme/bolivarisme actual a Amèrica Llatina?

El chavismo era una ideologia política molt elemental i molt vinculada a la pràctica de un militar-polític molt hàbil, populista (no ho considero necessàriament pejoratiu) i de resultats immediats però sense canvis estructurals. Ni Bolivia ni Ecuador son avui “chavistes”. I a Europa interessen més Correa o Evo Morales, sense que tinguin gaire influència en la política de les esquerres de Catalunya o Espanya.













Barcelona mañana será tarde

¿Barcelona es una ciudad terminada? ¿Hay que acabar de llenar algunos vacíos, como Sant Andreu-Sagrera, en Zona Franca, Collerola y algo más? ¿La ciudad debe crecer sobre la ciudad pero sin densificar más la ciudad? ¿Es la hora de concentrarse en la calidad de vida de sus habitantes? Estas preguntas parecen tener respuestas fáciles y probablemente compartidas por la gran mayoría de la ciudadanía.

Continuar leyendo