Patrimonio Industrial [guión de ponencia]

Las ciudades marcadas por la industria deben dar elementos de memoria individual y colectiva (compartida). Las marcas de la sociedad industrial, las fábricas, las viviendas sociales, los viejos puertos, las estaciones ferroviarias, los depósitos o almacenes…Estos elementos deben oler a pasado, a marcar especificidades del “lugar”, a alimentar las memorias y la inserción en el territorio.

Continuar leyendo

Area o Ciutat Metropolitana

Nota de Jordi Borja a FAVB-Urbanisme (Camilo).

1. Precedents.

Barcelona un cop enderrocades les muralles a meitat del segle XIX es troba en un gran espai obert i quasi totalment buit sobre el qual es farà el Pla de l’Eixample (Cerdà) i un conjunt de viles institucionalitzades el segle XVIII (Sants, Sarriá, Gràcia, Horta, Sant Martí, Sant Andreu…). Un del molts encerts de Cerdà es establir lligams entre la ciutat nova i la vella amb i aquestes viles de l’entorn. És una de les funcions de la Granvia, la Diagonal i la Meridiana i en menor grau el manteniment de velles carreteres com la de Sants, el Passeig de Gràcia, Fabra i Puig, Pere Quart, etc. Les viles perifèrques s’incorporen a la ciutat de Barcelona entre finals del segle XIX i inicis del XX (la darrera va ser Sarriá, el 1921).

Malgrat de les intencions de Cerdà de fer una « ciutat igualitaria », que parcialment es va aconseguir a l’Eixample, la majoria de nuclis perifèrics van ser ocupats pel desenvelopament industrial y els habitatges, formals o informals, dels treballadors, en general procedents primer de Catalunya i zones properes i a partir del segle XX de la resta d’Espanya (Sants, Sant Martí, Sant Andreu principalment). Eren zones ben comunicades, amb molt espai disponble i amb nuclis centrals i de població benestant molt reduïda. Aquests nous barris de la ciutat van ser durant dècades molt poc cuidats per les administracions públiques excepte en el període republicà. Malgrat tot en gran part aquests barris van anar-se integrant al teixit ciutadà central i amb algunes excepcions van progressivament accedir als serveis bàsics propis de la ciutat: aigua, energia i clavegaram; transports col·lectius; espais públics i alguns equipaments escolars i sanitaris sempre molt deficitaris; habitatge social també molt deficitari; etc. Les excepcions eren importants, el barraqusime en molts intersticis, zones molt poc urbanitzades als barris alts de Sant Andreu (avui Nou Barris) i de Sant Martí, etc. Ha calgut el periòde democràtic, a partir dels anys 80, que el conjunt de la ciutat, malgrat alguns dèficits especialment en habitatge, és pot considerar que bàsicament la ciutat està urbanitzada.

2. La perifèria urbana de la societat industrial (segle XX).

El desenvolupament industrial a la segona meitat del segle XIX també s’estén poc a poc en alguns municipis del Barcelonés com Badalona, Sant Adrià, Montcada i puntualment en alguns municipis del Baix Llobregat. I ja més distanciat de Barcelona el Vallés occidental (Sabadell i Terrassa). Però predomina encara el caràcter rural i agrícola i en alguns casos la funció residèncial. Al segle XX l’urbanització i l’industrialització s’estén per tot el Barcelonés, la part baixa del Baix Llobregat i les comarques de l’entorn. Barcelona esdevé una aglomeració metropolitana o plurimunicipal. Des de inicis del segle XX fins als anys 70, quan s’atura l’inmigració de la resta d’Espanya, es crea una corona suburbial que inunda la majoria dels municipis més propers de Barcelona, zones industrials i infraestructures i de residència treballadora, on hi havia sòl disponible i governs locals febles o còmplices de una pèsima urbanització. La ciutat de Barcelona actua de factor d’expulsió de allò que no vol o que no li cap.

La segona corona, de Vilanova i La Geltrù a Matarò/Malgrat, passant per Vilafranca, Martorell, Terrassa, Mollet/Granollers, no té la mateixa dependència de Barcelona, és tracta de ciutats més potents, que han tingut un desenvolupament relativament propi i que tenen una funció de centralitat parcial. El conjunt de aquestes dues corones i la ciutat de Barcelona mereix un planejament d’infraestructures econòmiques i de mobilitat. Però les polítiques socials, d’habitatge i d’equipaments exigeixen un planejament urbanístic, de programació d’equipaments i serveis i de tributació compartida. La despesa publica per habitant als anys 70 en els municipis de la primera corana, quan s’havia arribat al màxim de creixement de la població, era un tercera part de la de Barcelona, i els déficits acumulats eren enormes en comparació a la ciutat central. Aquesta ciutat metropolitana és, al nostre parer, una ciutat plurimunicipal però dotada d’un govern comù amb recursos propis i competències tassades (com el Greater London Council). Una ciutat plurimunicipal de poc més de 500 km2 (Madrid en té 600 i Zaragoza el doble) i que supera els 3 millions d’habitants (per sota de Madrid).

La comparació de la ciutat de Barcelona i la primera corona, suburbialitzada, és on es va fer més evident la injusticia espacial al llarg de la segona meitat del segle XX. Cal destacar que a partir de la democràcia s’ha qualificat considerablement aquest territori, millora de l’habitatge i espais públics, connectivitat en el àmbit metropolità, gestió ambiental, millora d’equipaments i serveis a la població. Però la desigualtat respecte a la capital es manté i en els darrer 10 anys les bosses de pobreça s’han multiplicat. Per altra part l’atomització municipal ha donat lloc a moltes incoherències urbanístiques com absurds de la “Plaça Europa” a Hospitalet.

3. I ara què hem de fer?

Primer cal saber quins son els objectius prioritaris. Els dos principals reptes avui son: la sostenibilitat i la injustícia espacials. Combatre la insostenibilitat en l’àmbit metropolità és avui un repte urgent i que ningù pot avui deixar en segon plà. S’ha d’actuar per una gestió nova i no malversadora de l’aigua, l’energia, el sòl, l’aire. Cal actuar contra l’ús depredador del territori en nom de l’absurda “competitivitat” de la ciutat, la pèrdua de la relació amb la natura, els costos de la mobilitat, les infraestructures i les arquitectures ostentoses i costoses, de construcció i de manteniment, etc. L’activitat econòmica ha de contribuir a la sostenibilitat, s’ha de sotmetre als objectius sostenibles, no és acceptable plantejar-ho com reduir la insostenibilitat.

Cal reduir radicalment la desigualtats socials en el territori o l’urgència de promoure la justícia espacial, lo qual vol dir practicar polítiques redistributives i accions positives respecte a les poblacions que viuen en situacions precàries o deficitàries, respectant el “dret al lloc” quan permet millorar les condicions d’accés i de seguretat, reconèixer les poblacions i els seus territoris, considerar que com més baixos son els ingressos i les oportunitats dels habitants més qualitat i grandària dels habitatges, espais públics, equipaments i serveis. Les classes populars son les més necessitades de ciutat. El dret a la ciutat avui vol dir dret a la ciutat metropolitana, és l’ambit de vida, de relacions socials, de formació i de feina i de participació política ja que les accions públiques intervenen en aquests àmbits però amb instruments opacs.

Si la realitat ens diu que la ciutat és metropolitana, plurimunicipal, àmbit imprescindible per la sostenibilitat i la justícia espacials. Si una part important de les polítiques públiques son, o han de ser, en aquest àmbit territorial. Si aquestes polítiques afecten a la ciutadania, que les han de legitimar, col·laborar, participar en les decisions i la gestió, i si cal han de poder oposar-s’hi en front dels organismes responsables. És lògic deduir que cal un Consell metropolità elegit i un Govern també. No es poden practicar polítiques que afecten directament a les condicions de vida dels ciutadans. Cal una legitimitat dorectar per practicar polítiques redistributives i promoure accions intermunicipals iper garantir coherències entre els habitatges, les mobilitats, els llocs de treball i les centralitats. El urbanisme de gran escala és metropolità, com ho son les infraestructures i el grans equipamentes.

Hi ha tres temes especialment delicats, que poden generar oposicions però que s’han d’abordar com més aviat millor. La fiscalitat ha de ser metropolitana. El Consell i el Govern han de ser d’elecció directa. I les competències seran limitades explícitament i seran de planificació, programació, finançament i en alguns casos, d’incidència directa supramunicipal, de gestió o execució. Els Ajuntaments o districtes (en el cas de Barcelona) mantindran les competències actuals, excepte les de naturalesa metropolitana i en tot cas totes les competències de gestió o execució (amb les excepcions citades) i les de participació en els processos decisionals si els afecten el seu territori, de seguiment i control i de participació en la gestió quan no tinguin la competència pròpia però els afecti direcament.

Cal tenir en compte resistències legítimes i també particularistes.

El sentiment identitari i el temor a la dependència de la ciutat central, la potent Barcelona. Sovint aquesta resistència està estimulada pels les elites polítiques municipals i també de liders associatius i alguns intel·lectuals. Hi han tres arguments a oposar-hi.

Primer, les competències i funcions metropolitanes en gran part ja existeixen però s’exerceixen amb molta opacitat i amb molt poques possibitats d’intervenir des de l’àmbit local. EL Consell metropolità serà elegit per circonscripcions municipals i amb proporcionalitat a la població, pot haver-hi una comissió territorial amb tots els alcaldes i els temes qu’afectin directament a un municipi aquest podrà intervenir en el procés d’elaboració i d’aprovació. El Govern també serà elegit i es pot establir que el Cap del govern metropolità serà un perìode de Barcelona i el següent de la resta. Els espais de participació i negociació dels conflictes socials. s’establiran quan correspongui en el àmbit metropolità. Per altra part les eleccions per sufragi universal directa donarà un pes principal a les classes populars majoritàries a la perifèria.

Segon, la unificació de la fiscalitat és la condició bàsica de la redistribució social. Son les poblacions de les perifèries els que obtenen els principals guanys. No hi ha justicia espacial sense una redistribució de recursos econòmics, tècnics i mediàtics.

Tercer, la institucionalització democràtica de la ciutat metropolitana pot donar visibilitat i atractivitat als municipis de la perifèria. El label Barcelona és potent i dona un plus de qualitat. L’experiència dels Districtes de Barcelona ha demostrat que els barris perifèrics de la ciutat han vist reforçades la seva identitat, el potencial de centralitat i la capacitat de pressionar al govern de la ciutat. Un govern metropolità no pot ser centralista en favor de la ciutat capital doncs perdria els vots i la legitimitat.

En conclusió. La institucionalització política democràtica de la ciutat metropolitana és no solament una qüestió de gobernabilitat gestoria i de coherència funcional, és també un instrument de tranformació social en favor de les classes treballadores.