Patrimoni industrial i Espai pùblic

Conèixer la ciutad des dels centres històrics, barris populars i perifèries industrials i barraquismes… El descobriment dels espais d’oci (Raval) i del treball (Bon Pastor)…

En el espacio leemos el tiempo” (K.Schlogel, que cita a F.Ratzel, citat per JL Oyón)
La ciutat com condensació de la historia, juxtaposició i sincronia de asincrónics.
¿Historia total? La ciutat guanya la batalla al “ horror vacui” del espai.

Els contraris xoquen brutalment en el espai” (Schiller)
El descobriment dels conflictes en el espai públic (1951)

Les ciutats i la seva representació: del espai al territori. El Pla Cerdà.
Els mapes converteixen espai en territori.
Les ciutats són també les seves representacions, els projectes no realitzats, les utopies…

Els edificis industrials (i els conjunts habitacionals populars) com representació
La memòria del treball, del capital físic i humà.
Els edificis i els paisatges son documents, no els elements aïllats.
La aberració estètica o arquitectònica de la fragmentació (Can Ricart o Can Batlló)

La ciutat com procés (Secchi) Sense els indicis del passat no coneixerem gran part de les dimensions del present… Entendre “el dret al lloc”. No s’entén el còs solament per l’anatomia, ens cal la fisiología.

Processos globals i visibilitat locals ¿Com entendre la ciutat actual?
Evolució del Raval i dels barris del Besós: els impactes de la revolució industrial.
Industrialització és el passat recent,i per tant la marca més forta present en la ciutat actual.

El no reconeixement del paisatge industrial i del habitatge obrer.
Barcelona fàbrica d’Espanya (exposició), Barcelona, del Pla Cerdà al barraquisme (Bohigas), No catalogació del patrimoni industrial com a conjunt (Ajuntament).
Es reconeixen elements símbols del poder: esglésies, casernes, palaus, edificis “elegants i emblemàtics”… més recentment botigues, edificis o cases valorades per l’arquitectura…
Industria és considera bruta i lletja, suburbial i si pot ser aïllada, lloc d’explotació i “mala vida”, el que compte és el benefici i en certs casos el producte…
no importa la gent/el treball i no és vol acceptar la explotació i la resistència

Els llocs de les condicions de vida, dels espais públics i de la resistència
Els habitatges obrers (veure Museu New York-Orchard, Oyón i els tres models i la seva persistència). El barraquisme. La voluntat de borrar aquest passat.
Engels i la “sobreexplotació”. La reproducció social (salari indirecta negalt) i l’explotació capitalista (acumulació)

L’espai públic i la injustícia espacial. La loi d’embellissement. Les avingudes i places elitistes i excloents. Les grans places “perifèriques” per funcions de ciutat (Glòries, Paísos Catalans). L’espai públic com conquesta popular (la plaça i l’arbre de Cesc a Sants). Reconeixement dels anys 80-Ajunt de Barna. “Feu places, no plans”.

Patrimoni industrial i paisatge: la construcció de la consciència i de la memòria treballadora
La fàbrica inserida en el teixit urbà i la seva relació amb espais públics i conjunts d’habitatge. La vida associativa i la mobilitat col·lectiva i la confrontació social. La diferenciació entre barris obrers integrats, perifèrics i marginals. Empleats, qualificats i classes mitges (diferenciades dels barris obrers) però unides per la reproducció social.

Mantenir els conjunts i requalificar-ho per nous usos. Celebrar la memòria del treball i de la lluita per la justícia social. Usos ciutadans. Exemples europeus i tendències gentrificadores.

Recuperar el valor del treball (Mauroy i el rebuig de les paraules de classe: obrers, treballadors, lluites socials, dret en front del capital). Revaloritzar la confrontació social (rics-pobres, desigualtats) a partir de percebre el contrast. Explotació i cooperació

Espai públic: el valor de la mixtura. Homogeneïtat i heterogeneïtat. Zones homogèneas per resistir, diversificació social per transformar. Estabilitat residencial construeix consciència de classe i millores socials i ambientals… però canvi social diversificador facilita les conquestes ciutadanes (polítiques, culturals i socio-economiques) que redueixen l’acumulació de capital en favor de la reproducció social.

El rol universal de les classes populars treballadores i el dret a la ciutat
Les dinàmiques de la ciutat del capitalisme especulatiu redueix els drets ciutadans i socials. Els sectors populars, joves, inmigrants, precaris… són el potencial innovador de la política i la transformació socio-econòmica, ambiental i cultural. No són la gran majoria però si els impulsors del dret a la ciutat, com ja s’ha verificat amb la PAH i en el passat amb la lluita popular de Nou Barris.
La recuperació de la memòria històrica del treball és un referent i una continuïtat. La historia no acaba, és un procés de regressió i de conquesta, de supervivència individual i de resistència col·lectiva, d’anomia i de ciutadania (conciutadans).

La memòria històrica del treball transmet sentit, l’espai pùblic transforma la consciència en acció transformadora. El dret a la ciutat es un dret històric (El naixement de la nostra força, El Noi del Sucre)

Mahoma no estuvo en Paris

Todos los autores de los atentados criminales de Estado Islámico (EI) del mes de noviembre eran franceses. Jóvenes nacidos acá, la mayoría conversos, de segunda o tercera generación, en familias poco o nada practicantes. Incluso un 25% de los que parten a “combatir” los “infieles” son conversos recientes. Se trata de un “nihilismo generacional” en palabras de Olivier Roy, uno de los máximos expertos franceses en el Islam.

Continuar leyendo

Trobada sobre La Transició ecològica i el dret a la ciutat

Cimera Mundial sobre el Canvi Climàtic-COP 21,
Consell Mundial de Ciutats i Governs Locals (CGLU)-Assemblea d’Alcaldes
Trobada sobre La Transició ecològica i el dret a la ciutat.

Participació de Jordi Borja en el Consell Mundial de CGLU i en la Trobada sobre la Transició ecològica els dies 4 i 5 de desembre 2015.

1. Nota sobre la Cimera-CPO 21
L’autor de la nota no va estar present, òbviament, a la Cimera. Però l’ambient immediatament posterior entre autoritats locals, experts i ongs era molt escèptic, crític i “déjà vu”. Els mitjans de comunicació més seriosos també (com Le Monde), encara que han insistit en la greu situació de la Terra a curt termini si no s’actua ja per reduir fortament el canvi climàtic. Els governs que tenen més responsabilitat en el recalentament del planeta, Estats Units i Xina, i els productors de petroli, són els més reticents a acceptar normes reductores estrictes. En canvi a l’Unió Europea i paísos en desenvolupament hi ha més disposició a fixar objectius concrets. Aquesta mateixa posició la tenen gran part dels alcaldes i responsables locals. Les ongs i les organitzacions i moviments socials mostren una forta desconfiança en els organismes internacionals i el governs dels Estats malgrat que han estat els que des de fa anys anuncien els problemes i els seus efectes a curts i llargs terminis. Des de la Cimera de la Terra de Rio (1992) fins ara els avenços han estat mínims. Les grans empreses multinacionals financiadores del grans aconteixements internacionals (com Basf, Bayer, Shell, Total, Dow, DuPont, Syngenta, etc) son les principals responsables de l’extracció de combustibles fòssils que contribueixen fortament al recalentament del planeta.

2. Consell Mundial de Ciutats i Governs Locals (CGLU)-Assemblea d’Alcaldes
CGLU és resultat de la fusió de les principals organitzacions de ciutats i poders locals. Va ser un procés entre 1992 i 1996 en el que Barcelona va jugar un rol important i que les NN.UU. van legitimar. La secretaria general té la seu a Barcelona. La CGLU va considerar convenient convocar el seu Consell Mundial obert als alcaldes, especialment de les grans ciutats. Van tenir-hi una presència destacada les alcaldesses de Madrid, Manuela Carmena i Barcelona, Ada Colau. L’organització va comptar amb el suport principal del govern de l’agglomeració de Plaine Commune que té la seu a Saint Denis i que presideix Patrick Braouezec, exalcalde de St. Denis. Van col·laborar-hi la Plataforma Global pel Dret a la Ciutat, Climat 21 i Habitat International Coalition, (HIC), organitzacions internacionals de la societat civil.

L’objectiu de l’assemblea d’alcaldes amb representants de les organitzacions civils era exposar les pràctiques positives sobre la sostenibilitat i la reducció de les emissions que produeixen el precalentament com a contrapunt a la retòrica dels representants dels Estats. La seva celebració en el mateix recinte que la Cimera mostra la diferència entra un i altre acte. No hi ha retòrica ni bones intencions, sinó accions i intencions concretes. Però també s’evidencia les limitacions, s’actua més sobre els efectes que sobre les causes i s’actua gairebé sempre més a escala experimental que amb caràcter general. Aquesta trobada es realitza com una iniciativa destinada a promoure idees i actuacions compartides entre governs locals i organitzacions civils que incideixin en Habitat 3 de NN.UU. que es realitza a Quito a octubre de 2016. Habitat 3 és celebra cada 20 anys (primer a Vancouver el 1976 i la següent el 1996 a Istambul). Cal dir que Habitat 3 es un gran show, una cimera mondial dels organismes internacionals i els Estats que progressivament hi ha una forta presència dels governs locals i les organitzacions socials. Però tant en els documents oficials de NN.UU. com en els Informes i intervencions dels governs es caractitzen per la seva autosatisfacció, la retòrica, les aparents bones intencions i evitar qualsevol declaració que posi en qüestió el statu quo ni cap denúncia a les multinacionals que causen alguns dels mals que ens afligeixen. Una paradoxa: Habitat 3, segons els organitzadors de NN.UU.,no permeten que es plantegi “el dret a la ciutat”. Com s’ha pogut veure a l’Assemblea de ciutats i governs locals i organitzacions socials la temàtica principal era “el dret a la ciutat” i la seva relació amb la sostenibilitat.
Els organitzadors van encomanar a JB les conclusions, conjuntament amb P.Braouezec (Plaine Commune i Global Task Force) i representants de HIC i CGLU.

Els punts principals de la seva intervenció van ser:

  1. Un nou llenguatge per entendre el món actual, però Estats mantenen un llenguatge vell.
  2. La financiarització del territori i l’economia especulativa generen més desigualtat (injustícia espacial) i més insostenibilitat (canvi climàtic, malversació de recursos limitats, etc).
  3. La força de les ciutats: proximitat i sensibilitat, polítiques integrades, ciutadania activa i creativa.
  4. No urbanització sense ciutat ni ciutat amb exclusió social.
  5. Habitatge integrat a la ciutat, mixtura social i funcional, centralitats properes.
  6. Austeritat i control públic: energia, aigua, infraestructures, mobilitat, sòl, etc. Recuperar els “bens i serveis comuns”.
  7. Construir xarxes de ciutats per confrontar-se amb finances globals i multinacionals de serveis.
  8. Estructures polítiques plurimunicipals, governs democràtics del territori i unificar bases fiscals.
  9. Els dos eixos bàsics de les polítiques urbanes han de ser a) La reducció de les desigualtats socials i b) La sostenibilitat.
  10. La ciutat no és el problema, és la solució.

3. Trobada sobre la Transició ecològica i el dret a la ciutat.
Les organitzacions socials o ciutadanes, CLGU, Plataforma Global pel Dret a la Ciutat i HIC, van promoure un debat sobre Els nous reptes urbans i el dret a la ciutat. Van intervenir alcaldes o experts europeus i llatinoamericans i representants de organtizacions socials, entre ells DESC (Observatori de drets econòmics, socials i culturals), HIC, DAL, ENDA, Ajuntaments de Madrid i de Barcelona, etc. Totes les intervencions van ser molt crítiques amb els governs dels Estats i els organismes internacionals, les limitacions dels governs locals en front dels Estats i les multinacionals i la necessitat de articular les polítiques locals amb els moviments i organitzacions ciutadanes.
La intervenció de JB es va basar en els següents punts.

  1. El dret a la ciutat s’ha plantejat primer com una concepció ètica (Lefebvre 1968) que ha desenvolupat Harvey en els darrers anys en el àmbit d’economia política. És pot considerar en la línea del Gramsci de la “Città futura”. Una alternativa a la “ciutat capitalista” que recupera elements del socialisme utòpic. Aquesta visió es troba en els moviments socials, una aspiració i una esperança d’una societat més justa, més igualitària i més lliure. La “ega-liberté” de Balibar i la contradicció que ha exposat entre altres l’autor entre la democràcia com procés i l’Estat de dret existent com estructura.
  2. A partir de Habitat 2 (Istambul 1996) es desenvolupen els drets urbans que concreten el concepte abstracte de Dret a la ciutat. Hi han precedents tant a Europa com Amèrica, com per exemple el Moviment de Reforma urbana de Brasil (a partir dels anys 80) que s’estén per tot Amèrica llatina i els moviments de barri i ciutadans a Europa a partir de finals dels anys 60. Es concreten els drets al lloc i a l’habitatge digne, l’espai públic, la mobilitat, la centralitat, la renda bàsica, l’accés universal als serveis bàsics, etc. EL dret a la ciutat és desenvolupa com un catàlegde drets considerats legítims però no reals, malgrat que estiguin establerts en Cartes o tractats internacionals o en Constitucions.
  3. Avui es plantejen les causes o els obstacles que neguen o limiten aquests drets. Calen transformacions polítiques i socio-econòmiques com la regulació pública del sòl per evitar l’especulació, el control públic del sistema financer, la reorganització política del territori, el reconeixement dels actors socials en la elaboració i gestió de les polítiques urbanes, la construcció de sistemes de ciutats articulades en front de la urbanització dispersa, etc. Les tres dimensions exposades no una substitueix a l’altra es reforcen mútuament.

La crisi actual és reveladora de la necessitat de superar les contradiccions socials i de sostenibilitat. Hi ha una nova consciència ciutadana. Ara cal renovar la cultura i la pràctica política a partir de les ciutats.