Patrimoni industrial i Espai pùblic

Conèixer la ciutad des dels centres històrics, barris populars i perifèries industrials i barraquismes… El descobriment dels espais d’oci (Raval) i del treball (Bon Pastor)…

En el espacio leemos el tiempo” (K.Schlogel, que cita a F.Ratzel, citat per JL Oyón)
La ciutat com condensació de la historia, juxtaposició i sincronia de asincrónics.
¿Historia total? La ciutat guanya la batalla al “ horror vacui” del espai.

Els contraris xoquen brutalment en el espai” (Schiller)
El descobriment dels conflictes en el espai públic (1951)

Les ciutats i la seva representació: del espai al territori. El Pla Cerdà.
Els mapes converteixen espai en territori.
Les ciutats són també les seves representacions, els projectes no realitzats, les utopies…

Els edificis industrials (i els conjunts habitacionals populars) com representació
La memòria del treball, del capital físic i humà.
Els edificis i els paisatges son documents, no els elements aïllats.
La aberració estètica o arquitectònica de la fragmentació (Can Ricart o Can Batlló)

La ciutat com procés (Secchi) Sense els indicis del passat no coneixerem gran part de les dimensions del present… Entendre “el dret al lloc”. No s’entén el còs solament per l’anatomia, ens cal la fisiología.

Processos globals i visibilitat locals ¿Com entendre la ciutat actual?
Evolució del Raval i dels barris del Besós: els impactes de la revolució industrial.
Industrialització és el passat recent,i per tant la marca més forta present en la ciutat actual.

El no reconeixement del paisatge industrial i del habitatge obrer.
Barcelona fàbrica d’Espanya (exposició), Barcelona, del Pla Cerdà al barraquisme (Bohigas), No catalogació del patrimoni industrial com a conjunt (Ajuntament).
Es reconeixen elements símbols del poder: esglésies, casernes, palaus, edificis “elegants i emblemàtics”… més recentment botigues, edificis o cases valorades per l’arquitectura…
Industria és considera bruta i lletja, suburbial i si pot ser aïllada, lloc d’explotació i “mala vida”, el que compte és el benefici i en certs casos el producte…
no importa la gent/el treball i no és vol acceptar la explotació i la resistència

Els llocs de les condicions de vida, dels espais públics i de la resistència
Els habitatges obrers (veure Museu New York-Orchard, Oyón i els tres models i la seva persistència). El barraquisme. La voluntat de borrar aquest passat.
Engels i la “sobreexplotació”. La reproducció social (salari indirecta negalt) i l’explotació capitalista (acumulació)

L’espai públic i la injustícia espacial. La loi d’embellissement. Les avingudes i places elitistes i excloents. Les grans places “perifèriques” per funcions de ciutat (Glòries, Paísos Catalans). L’espai públic com conquesta popular (la plaça i l’arbre de Cesc a Sants). Reconeixement dels anys 80-Ajunt de Barna. “Feu places, no plans”.

Patrimoni industrial i paisatge: la construcció de la consciència i de la memòria treballadora
La fàbrica inserida en el teixit urbà i la seva relació amb espais públics i conjunts d’habitatge. La vida associativa i la mobilitat col·lectiva i la confrontació social. La diferenciació entre barris obrers integrats, perifèrics i marginals. Empleats, qualificats i classes mitges (diferenciades dels barris obrers) però unides per la reproducció social.

Mantenir els conjunts i requalificar-ho per nous usos. Celebrar la memòria del treball i de la lluita per la justícia social. Usos ciutadans. Exemples europeus i tendències gentrificadores.

Recuperar el valor del treball (Mauroy i el rebuig de les paraules de classe: obrers, treballadors, lluites socials, dret en front del capital). Revaloritzar la confrontació social (rics-pobres, desigualtats) a partir de percebre el contrast. Explotació i cooperació

Espai públic: el valor de la mixtura. Homogeneïtat i heterogeneïtat. Zones homogèneas per resistir, diversificació social per transformar. Estabilitat residencial construeix consciència de classe i millores socials i ambientals… però canvi social diversificador facilita les conquestes ciutadanes (polítiques, culturals i socio-economiques) que redueixen l’acumulació de capital en favor de la reproducció social.

El rol universal de les classes populars treballadores i el dret a la ciutat
Les dinàmiques de la ciutat del capitalisme especulatiu redueix els drets ciutadans i socials. Els sectors populars, joves, inmigrants, precaris… són el potencial innovador de la política i la transformació socio-econòmica, ambiental i cultural. No són la gran majoria però si els impulsors del dret a la ciutat, com ja s’ha verificat amb la PAH i en el passat amb la lluita popular de Nou Barris.
La recuperació de la memòria històrica del treball és un referent i una continuïtat. La historia no acaba, és un procés de regressió i de conquesta, de supervivència individual i de resistència col·lectiva, d’anomia i de ciutadania (conciutadans).

La memòria històrica del treball transmet sentit, l’espai pùblic transforma la consciència en acció transformadora. El dret a la ciutat es un dret històric (El naixement de la nostra força, El Noi del Sucre)

Mahoma no estuvo en Paris

Todos los autores de los atentados criminales de Estado Islámico (EI) del mes de noviembre eran franceses. Jóvenes nacidos acá, la mayoría conversos, de segunda o tercera generación, en familias poco o nada practicantes. Incluso un 25% de los que parten a “combatir” los “infieles” son conversos recientes. Se trata de un “nihilismo generacional” en palabras de Olivier Roy, uno de los máximos expertos franceses en el Islam.

Continuar leyendo

Trobada sobre La Transició ecològica i el dret a la ciutat

Cimera Mundial sobre el Canvi Climàtic-COP 21,
Consell Mundial de Ciutats i Governs Locals (CGLU)-Assemblea d’Alcaldes
Trobada sobre La Transició ecològica i el dret a la ciutat.

Participació de Jordi Borja en el Consell Mundial de CGLU i en la Trobada sobre la Transició ecològica els dies 4 i 5 de desembre 2015.

1. Nota sobre la Cimera-CPO 21
L’autor de la nota no va estar present, òbviament, a la Cimera. Però l’ambient immediatament posterior entre autoritats locals, experts i ongs era molt escèptic, crític i “déjà vu”. Els mitjans de comunicació més seriosos també (com Le Monde), encara que han insistit en la greu situació de la Terra a curt termini si no s’actua ja per reduir fortament el canvi climàtic. Els governs que tenen més responsabilitat en el recalentament del planeta, Estats Units i Xina, i els productors de petroli, són els més reticents a acceptar normes reductores estrictes. En canvi a l’Unió Europea i paísos en desenvolupament hi ha més disposició a fixar objectius concrets. Aquesta mateixa posició la tenen gran part dels alcaldes i responsables locals. Les ongs i les organitzacions i moviments socials mostren una forta desconfiança en els organismes internacionals i el governs dels Estats malgrat que han estat els que des de fa anys anuncien els problemes i els seus efectes a curts i llargs terminis. Des de la Cimera de la Terra de Rio (1992) fins ara els avenços han estat mínims. Les grans empreses multinacionals financiadores del grans aconteixements internacionals (com Basf, Bayer, Shell, Total, Dow, DuPont, Syngenta, etc) son les principals responsables de l’extracció de combustibles fòssils que contribueixen fortament al recalentament del planeta.

2. Consell Mundial de Ciutats i Governs Locals (CGLU)-Assemblea d’Alcaldes
CGLU és resultat de la fusió de les principals organitzacions de ciutats i poders locals. Va ser un procés entre 1992 i 1996 en el que Barcelona va jugar un rol important i que les NN.UU. van legitimar. La secretaria general té la seu a Barcelona. La CGLU va considerar convenient convocar el seu Consell Mundial obert als alcaldes, especialment de les grans ciutats. Van tenir-hi una presència destacada les alcaldesses de Madrid, Manuela Carmena i Barcelona, Ada Colau. L’organització va comptar amb el suport principal del govern de l’agglomeració de Plaine Commune que té la seu a Saint Denis i que presideix Patrick Braouezec, exalcalde de St. Denis. Van col·laborar-hi la Plataforma Global pel Dret a la Ciutat, Climat 21 i Habitat International Coalition, (HIC), organitzacions internacionals de la societat civil.

L’objectiu de l’assemblea d’alcaldes amb representants de les organitzacions civils era exposar les pràctiques positives sobre la sostenibilitat i la reducció de les emissions que produeixen el precalentament com a contrapunt a la retòrica dels representants dels Estats. La seva celebració en el mateix recinte que la Cimera mostra la diferència entra un i altre acte. No hi ha retòrica ni bones intencions, sinó accions i intencions concretes. Però també s’evidencia les limitacions, s’actua més sobre els efectes que sobre les causes i s’actua gairebé sempre més a escala experimental que amb caràcter general. Aquesta trobada es realitza com una iniciativa destinada a promoure idees i actuacions compartides entre governs locals i organitzacions civils que incideixin en Habitat 3 de NN.UU. que es realitza a Quito a octubre de 2016. Habitat 3 és celebra cada 20 anys (primer a Vancouver el 1976 i la següent el 1996 a Istambul). Cal dir que Habitat 3 es un gran show, una cimera mondial dels organismes internacionals i els Estats que progressivament hi ha una forta presència dels governs locals i les organitzacions socials. Però tant en els documents oficials de NN.UU. com en els Informes i intervencions dels governs es caractitzen per la seva autosatisfacció, la retòrica, les aparents bones intencions i evitar qualsevol declaració que posi en qüestió el statu quo ni cap denúncia a les multinacionals que causen alguns dels mals que ens afligeixen. Una paradoxa: Habitat 3, segons els organitzadors de NN.UU.,no permeten que es plantegi “el dret a la ciutat”. Com s’ha pogut veure a l’Assemblea de ciutats i governs locals i organitzacions socials la temàtica principal era “el dret a la ciutat” i la seva relació amb la sostenibilitat.
Els organitzadors van encomanar a JB les conclusions, conjuntament amb P.Braouezec (Plaine Commune i Global Task Force) i representants de HIC i CGLU.

Els punts principals de la seva intervenció van ser:

  1. Un nou llenguatge per entendre el món actual, però Estats mantenen un llenguatge vell.
  2. La financiarització del territori i l’economia especulativa generen més desigualtat (injustícia espacial) i més insostenibilitat (canvi climàtic, malversació de recursos limitats, etc).
  3. La força de les ciutats: proximitat i sensibilitat, polítiques integrades, ciutadania activa i creativa.
  4. No urbanització sense ciutat ni ciutat amb exclusió social.
  5. Habitatge integrat a la ciutat, mixtura social i funcional, centralitats properes.
  6. Austeritat i control públic: energia, aigua, infraestructures, mobilitat, sòl, etc. Recuperar els “bens i serveis comuns”.
  7. Construir xarxes de ciutats per confrontar-se amb finances globals i multinacionals de serveis.
  8. Estructures polítiques plurimunicipals, governs democràtics del territori i unificar bases fiscals.
  9. Els dos eixos bàsics de les polítiques urbanes han de ser a) La reducció de les desigualtats socials i b) La sostenibilitat.
  10. La ciutat no és el problema, és la solució.

3. Trobada sobre la Transició ecològica i el dret a la ciutat.
Les organitzacions socials o ciutadanes, CLGU, Plataforma Global pel Dret a la Ciutat i HIC, van promoure un debat sobre Els nous reptes urbans i el dret a la ciutat. Van intervenir alcaldes o experts europeus i llatinoamericans i representants de organtizacions socials, entre ells DESC (Observatori de drets econòmics, socials i culturals), HIC, DAL, ENDA, Ajuntaments de Madrid i de Barcelona, etc. Totes les intervencions van ser molt crítiques amb els governs dels Estats i els organismes internacionals, les limitacions dels governs locals en front dels Estats i les multinacionals i la necessitat de articular les polítiques locals amb els moviments i organitzacions ciutadanes.
La intervenció de JB es va basar en els següents punts.

  1. El dret a la ciutat s’ha plantejat primer com una concepció ètica (Lefebvre 1968) que ha desenvolupat Harvey en els darrers anys en el àmbit d’economia política. És pot considerar en la línea del Gramsci de la “Città futura”. Una alternativa a la “ciutat capitalista” que recupera elements del socialisme utòpic. Aquesta visió es troba en els moviments socials, una aspiració i una esperança d’una societat més justa, més igualitària i més lliure. La “ega-liberté” de Balibar i la contradicció que ha exposat entre altres l’autor entre la democràcia com procés i l’Estat de dret existent com estructura.
  2. A partir de Habitat 2 (Istambul 1996) es desenvolupen els drets urbans que concreten el concepte abstracte de Dret a la ciutat. Hi han precedents tant a Europa com Amèrica, com per exemple el Moviment de Reforma urbana de Brasil (a partir dels anys 80) que s’estén per tot Amèrica llatina i els moviments de barri i ciutadans a Europa a partir de finals dels anys 60. Es concreten els drets al lloc i a l’habitatge digne, l’espai públic, la mobilitat, la centralitat, la renda bàsica, l’accés universal als serveis bàsics, etc. EL dret a la ciutat és desenvolupa com un catàlegde drets considerats legítims però no reals, malgrat que estiguin establerts en Cartes o tractats internacionals o en Constitucions.
  3. Avui es plantejen les causes o els obstacles que neguen o limiten aquests drets. Calen transformacions polítiques i socio-econòmiques com la regulació pública del sòl per evitar l’especulació, el control públic del sistema financer, la reorganització política del territori, el reconeixement dels actors socials en la elaboració i gestió de les polítiques urbanes, la construcció de sistemes de ciutats articulades en front de la urbanització dispersa, etc. Les tres dimensions exposades no una substitueix a l’altra es reforcen mútuament.

La crisi actual és reveladora de la necessitat de superar les contradiccions socials i de sostenibilitat. Hi ha una nova consciència ciutadana. Ara cal renovar la cultura i la pràctica política a partir de les ciutats.

El urbanismo frente a la ciudad actual: sus desafíos, sus mediaciones y sus responsabilidades.

El urbanismo se ha vinculado a la ordenación física de la ciudad existente y el desarrollo de la misma. Los urbanistas, principalmente arquitectos e ingenieros, determinan las formas futuras de la ciudad, y casi siempre los usos. Son los hacedores de planes y proyectos. Las otras profesiones (juristas, economistas, sociólogos o geógrafos) pueden hacer contribuciones complementarias, que se suponen sirven para viabilizar las propuestas.

Continuar leyendo

Forum Alternativo-Habitat III

Sobre Hab III.

Limitaciones.
Deciden los Gobiernos de los Estados, en especial los diplomáticos. Discurso genérico, retórico, sin compromisos, ni denuncias, ni alternativas. Se citan los males pero no los factores causales ni se aceptan las propuestas que pueden resultar polémicas. Por ejemplo los derechos de la gente (derecho a la ciudad o a la vivienda, el suelo o el lugar). No se puede tocar la propiedad privada, ni los bienes comunes, ni el rol del sistema financiero, ni cuestionar las privatizaciones de los servicios, ni la renta básica, ni el mal uso de los recursos naturales, etc. Es decir las cuestiones que nos interesan, nuestra razón de ser. Los documentos de Habitat lll pasan por varios filtros y las propuestas elaboradas en las reuniones previas llegan a los documentos finales muy convencionales.

Posibilidades.
Los participantes pueden hacer llegar propuestas mediante documentos elaborados al margen. Habitat lll tiene una importante presencia mediática. En ella intervendrán algunas personalidades que pueden hacer oir su voz. Alcaldes, algunos conferenciantes, portavoces de Foros sociales, Declaraciones del personalidades (dirigentes sociales, profesionales destacados, etc) o de Asociaciones de ciudades.
Es también la oportunidad de organizar encuentros antes o durante Habitat III. Las resoluciones de estos encuentros pueden llegar a los medios de comunicación y en algunos casos pueden ser leídas por algunos participantes que intervengan el Hab III.

Un Fórum Alternativo: El Fórum de FLACSO.
Habrán diversos foros y encuentros, incluso un probable Foro Social. El Foro de FLACSO es una oportunidad pues podemos estar en el proceso organizativo y en la elaboración de las resoluciones.
Se propone invitar a representantes de algunos gobiernos locales, de ongs y organizaciones sociales y a expertos. Principalmente de América latina. También de América del norte y de Europa y quizás algunos de otros continentes.
El promotor y presidente del Comité organizador es Fernando Carrión, ex director de FLACSO y uno de los fundadores de “Ciudad”.

Propuestas

  1. Un texto firmado por representantes, portavoces y personalidades que pueda ser remitido y si puede ser leído al Forum III (por una/o alcalde/sa).
  1. Un dossier o informe que hagan balance de la gestión de gobiernos progresistas o de izquierdas (en especial de Am. Latina pero ampliable)
  1. Exposición de libros, revistas, informes sobre las ciudades.
  1. Festival de películas sobre Ciudades, Barrios, Conflictos, Historias emblemáticas…
  1. Exposición gráfica sobre las ciudades.
  1. Exposición del uso (y del mal uso) de las tecnologías más avanzadas en la gestión de las ciudades y la relación de gobiernos (y empresas de servicios) con la ciudadanía, así como las experiencias de redes ciudadanas
  1. Se prevén algunos encuentros previos. Se prepara uno en La Paz organizar uno en Barcelona (con apoyo municipal)

IDEAS PARA EL DOCUMENTO (Un esbozo solamente)

  1. Un documento “rupturista” empezando por el lenguaje, que destaque frente a los documentos propios de los organismos internacionales.
  1. Centrar el documento en los aspectos nuevos, resultantes de las políticas neoliberales, de la conciencia respecto a los recursos finitos o muy costosos, la urbanización sin ciudad, las exclusiones sociales y espaciales, etc.
  1. Enfatizar la Desigualdad social, la injusticia espacial, la exclusión de los sectores populares de sus lugares ciudadanos, la precarización y la desocupación …
  1. También la Insostenibilidad ambiental y socio-económica, la economía especulativa, el despilfarro de bienes comunes (suelo, agua, energía, etc) y de las infraestructuras y de la arquitectura colosales y ostentosas, de la movilidad, de la urbanización difusa, etc
  1. La inadecuación y las limitaciones de los gobiernos locales. Su sometimiento a los procesos globales (financieros, clasistas, etc) y a las políticas neoliberales. Los gobiernos metropolitantos y su descentralización y transparencia. La gestión social y la ciudad colaborativa.
  1. Prácticsas positivas y negativas de Europa y América- Espacio público y centralidades. Vincular la ciudad formal con la informal, la inclusiva con la excluída. EL déficit de intervención en los procesos naturalizados (por ej la movilidad) y en los factores causales (especulación del suelo, desregulación del sistema bancario, privatización servicios,etc).
  1. Organismos internacionales. Limitaciones del discurso. Rechazo de los derechos. No reconocimiento de las autocríticas (WB 2009). Retórica neutra y convencional. No aceptación de la innovación. Necesidad de construir un discurso fuera y llevarlo dentro. Apoyo de alcaldes, organizaciones sociales y expertos.

«Ciudad Posible» M.Corti. Prólogo de Jordi Borja

Marcelo Corti nos propone una obra que integra por lo menos tres o cuatro. Es un tratado analítico y propositivo, base de uno o dos cursos de alto nivel académico, que conceptualiza teóricamente las múltiples dimensiones del urbanismo y expone múltiples casos des ciudades del mundo desarrollado o en proceso de desarrollo, en especial América y Europa. Se sintetizan situaciones y propuestas de una gran diversidad de ciudades.

Continuar leyendo

Barcelona y La Torraça, una nueva oportunidad

Catalunya, como cualquier territorio complejo, en su morfología, su historia y su composición socio-cultural, es heterogénea, incluso contradictoria. La diversidad puede ser problemática pero es siempre una riqueza. Los comportamientos electorales reflejan estas diversidades. Es suficiente comparar el Camp de Tarragona con Girona y las comarcas de su entorno. O la ciudad de Barcelona y el entorno metropolitano que sumados representan más de la mitad de la población. No hay una fractura pero si una distancia. No se expresa mediante la confrontación pero si por la desconfianza. No comparten lazos sentimentales pero sí relaciones funcionales desde posiciones desiguales. Los periféricos se sienten más o menos discriminados, los barceloneses strictu sensu sienten poco interés por los dos millones que les rodean. La predicción amenazadora que de vez en cuando anuncian desde la capital del Estado no es una realidad, tampoco es un espejismo. La dinámica con vocación “identitaria” del catalanismo independentista no pretende excluir a los ciudadanos de origen no catalán o descendientes de inmigrantes y que viven en áreas territoriales en donde predomina esta población. Pero el proceso independentista acelerado ha hecho que emerjan factores identitarios, como la lengua, el origen y el status social, que ponen en cuestión la integración plena de los ciudadanos de Catalunya en una nación compartida.

Mala cosa es afirmar “una identidad”, somos unos, sois los otros. Cuando unos colectivos proclaman su identidad forjada por los siglos y recuperada hoy, los otros recuperaran su identidad originaria. Ya sabemos que el cocodrilo no está debajo de la cama pero el que duerme encima está preocupado pues duda que la bestia sepa que no está. La identidad es un mito construido sobre mitos, entendido como relatos simbólicos. No tenemos una identidad, tenemos muchas, como tenemos roles sociales, ideas políticas y compormientos colectivos muy diversos. A Tony Judt le preguntaron una vez que pensaba de la identidad y respondió lacónicamente “es peligrosa”. Acentúa conflictos fuertemente emocionales a partir de elementos distintos pero compatibles. Se puede usar una lengua u otra, o las dos. Pero las identidades utilizan estas diferencias lo cual es debido a situaciones sociales y culturales en condiciones desiguales y cuando emergen en el escenario político son de peligroso manejo.

Barcelona y su entorno es una de estas situaciones. Otra similar es el Camp de Tarragona. El voto reciente fue indicativo. Sectores populares periféricos (algunos barrios barceloneses incluidos) cambiaron el voto social de izquierdas por el voto identitario conservador. Mientras que en la ciudad de Barcelona los sectores medios y altos votaron mayoritariamente independentismo. Hay que relativizar esta imagen pues una mayoría media y popular votó a los partidos catalanistas si sumamos al independentismo Catalunya si que pot. Y una parte importante de las elites catalanas votaron obviamente a los partidos conservadores españolista. Pero en política lo que parece es lo que cuenta y hay un imaginario que se apoya en elementos reales que puede distorsionar la realidad y acentuar confrontaciones que no interesan ni a Catalunya ni a España, ni a las derechas ni a las izquierdas. Hay una exigencia política de reconstruir el díalogo entre Catalunya y el Estado y lo que todos menos necesitamos son conflictos emocionales identitarios.

Hay ahora la oportunidad de promover una mayor integración entre Barcelona y el entorno metropolitano. Se ha utilizado por los medios y sobre todo por fuerzas políticas, la imagen de las clases medias y de origen y de lengua catalanas y las clases populares de origen y de lengua castellana. Se establece una oposición entre la Barcelona de Sarriá y el entorno metropolitano del Baix Llobregat. Algo similar a la que se hacía a inicios del siglo pasado entre la Barcelona del Eixample y La Torrassa y Collblanch de Hospitalet. Pero no solo hoy las distancias socio-económicas y culturales son mucho menores que en el pasado, también las sociedades urbanas de la ciudad central y de la periferia son ambas heterógeneas y los comportamientos políticos han sido hasta ahora mucho más estructurados por el eje derecha izquierda que por el eje identitario o lingüístico. La fisura que ahora aparece es superable.

Es el momento de volver a plantear la necesidad de una Barcelona metropolitana. No se trata de hacer desaparecer los actuales municipios pero sí de dar fuerza política y cultural a la ciudad metropolitana, la primera corona que comprende el Barcelonés y gran parte del Baix Llobregat principalmente. Una asamblea elegida (los municipios pueden ser la circunscripción) que no solo asuma las políticas y servicios que ahora ya son metropolitanos, también las estrategias socio-económicas, los grandes proyectos urbanos y la unificación de la fiscalidad local. Solo así se podrán plantear políticas coherentes y redistributivas. Con un alcalde y un gobierno metropolitanos que puede ser tanto del Eixample como de Santa Coloma, de Cornellá o de La Torrassa. Y no se trata de rebajar los municipios a los distritos sino acercar éstos a los municipios. Se trata de conseguir que todos sean no solo de su barrio y de su municipio, también que se sientan ciudadanos barceloneses. O como decía Joan Maragall, soy catalán porque soy primero del Empordà y de mi pueblo. Todos podrán decir somos catalanes porque somos de Barcelona.