Ciudadanía y Derecho a la ciudad. Una perspectiva social y política

Déclaration des droits de l’homme et du citoyen (26 août 1789)

“Libertad, Propiedad, Seguridad, Resistencia a la opresión” (primera concreción en 1791 de Liberté-Egalité-fraternité)

Solo se concretan derechos individuales como miembros de la sociedad política (ciudadano). Los derechos sociales y colectivos son abstractos (hombre), no en concreto. Distinguir dd.hh. “naturales” (legitimadores y dd.ciudadanos político-jurídicos (ejercitables).

Continuar leyendo

Enquestes, actors i confluències.

1. Enquestes “pre-electorals” quan falten 10 mesos per les eleccions, diversos actors tot junt estan naixent o renovant-se, no s’han concretat encara al·liances i es possible que es reformi la legislació electoral. Podem avaluar algunes tendències, sovint embrionàries però no es poden endevinar encara resultats electorals aproximats.

2. Reforma municipal electoral: una (mala) intenció del Govern PP de difícil compliment. El PP està interessat en la reforma, com ho estava el PSOE quan tenia hegemonia: alcalde el cap de la llista més votada. Però pot tenir formes bastant diferents. ¿El cap de la llista amb més del 40% dels vots per exemple o simplement la primera minoria agafa l’alcaldia? Canvia bastant, al menys aplicat a Catalunya, i especialment Barcelona (sembla probable que ningú obtingui més del 25% dels vots, excepte si es fan coalicions noves i àmplies). No es preveuen canvis més substancials com segona volta amb possibilitat de fusionar llistes, vot individualitzat al interior d’una llista o possibilitat de votar noms de llistes diferents, vot programàtic amb possibilitat de suspendre o promoure el cessament de responsables electes que no compleixen els compromisos per voluntat política, mesures per fer efectiva la transparència institucional i la participació ciutadana, etc. Malgrat el interès del PP i de la seva majoria absoluta a les “Cortes” és molt possible que renunci a fer la reforma: escàndol polític si modifica les regles just abans de les eleccions, no és evident que en molts casos en tregui beneficis ja que estimularà les aliances a les esquerres, la Constitució estableix com criteri general la proporcionalitat (l’excepció es el Senat), etc.

3. Els partits consolidats baixen però no moren. L’excepció es ERC, però s’havia renovat ja el 2011, va ser el segon partit més votat el 2012 i el primer a les recents eleccions europees. És beneficia de la mobilització independentista dels darrers 3 anys tot i que solament en rep una part en vots. Cada cas és diferent. CiU perd vots en favor de ERC però es manté. Sembla que si hi ha un terrabastall es mantindrà en el pòdium. Ara bé CiU i ERC seran els principals partits del que hauran de gestionar el que passi el 11 de setembre i el 9 de novembre. Una incògnita. El PSC perd gairebé el 40% dels seus votants, però és una crònica anunciada però manté una base electoral no menyspreable i es probable que no baixi més avall (el seu cap de llista pot probablement mantenir-se o fins i tot millorar els resultats de l’enquesta). ICV-EUiA perd vots en favor de Guanyem, que pràcticament s’igualen entre ells i amb el PSC. EL fet que ICV-EUiA ha manifestat molt clarament la intenció de fusionar programes i llista amb Guanyem (encara que no està del tot decidit) és lògic que una part dels votants (la gran majoria ho volen) s’hagin ja definit en favor de Guanyem. Les dades actuals indiquen que junts o separats ICV-EUiA i Guanyem disputarien probablement un dels tres primers llocs. PP continua a la baixa com el PSC i com aquest perdrà vots i electes però no serà segurament un davallada significativa. Com Ciutadans tenen un vot consolidat però minoritari i amb risc de no passar del 5%.

4. Els nous actors polítics. La principal novetat és Guanyem. L’enquesta proporciona tres dades interessants. Primer: un força que acaba d’aparèixer (fa poques setmanes), sense història, en el firmament polític es situí al nivell electoral del PP, PSC i ICV-EUiA, és excepcional. Segon: ha irromput un lideratge nou i molt potent (Ada Colau) que avui es la personalitat més valorada (entre els possibles alcaldables) i la preferida com alcalde pel 20% de la ciutadania, solament per sobre hi ha solament el actual alcalde que obté gairebé el 27%. Però la tendència es que ella puja i el actual alcalde va a la baixa. Tercer: sumats Guanyem i ICV-EUiA s’equiparen amb ERC. SI afegim els vots de CUP i Podem, amb les dades actuals, la coalició liderada per Ada gairebé s’igualaria amb CiU. Hi ha tres factors que juguen a favor de Guanyem: la tendència, el lideratge i l’aposta unitària i integradora. El La tendència ens diu que el 6’5% dels votants tenen el vot decidit per Guanyem, però es més important un altre dada: el 23’3 % ho consideren probable. Amb un 30% és guanya. El lideratge en unes eleccions municipals és un factor decisiu, son unes eleccions molt personalitzades i previsiblement aquet factor augmentarà en els propers mesos a mesura la candidata sigui més coneguda i toqui altres tecles a més dels temes que l’han fet destacar (portaveu de la PAH). I un altre factor que juga a favor de Guanyem és la seva positivitat, la seva voluntat unitària amb tots els possibles aliats, no critiquen el passat i respecten la especificitat, busquen acords bàsics que es poden compartir, tenen el recolzament l la simpatia de plataformes moviments, col·lectius i forces polítiques com Procés Constituent, Podemos, etc. Fins i tot la mà oberta en relació a les CUP. El problema el té les CUP. No van anar a les eleccions europees i Podemos va obtenir probablement els vots de la base que teòricament pot tenir CUP. Ara es troba amb Guanyem que li ocupa l’espai electoral que pensaven ocupar. Voldria conquerir una part important de l’espai d’ICV-EUiA però aquesta coalició manté el seu espai social i electoral. Corre el risc de si es presenta d’obtenir un resultat negatiu ja que es probable que no obtingui cap electe. Fins i tot Podem té ara per ara un vot superior a CUP, gairebé el doble, però tampoc tindria representació.

5. Confluències, aliances i el govern de la ciutat. En teoria i sobre la base de les dades actuals semblaria probable un acord CiU-ERC o ERC-CiU en el cas que ERC fora la primera minoria. Però ERC exigirà l’alcaldia, encara que CiU hagi tingut més vots i regidors. ¿Per què? Crec que argumentarà que pot fer una aliança cap a l’esquerra amb Guanyem, etc. Però CiU pot acceptar cedir l’alcaldia si ERC ha guanyat però fora gairebé humiliant cedir-la si han estat la llista més votada. Es el que indiquen els resultats de l’enquesta però no és evident ni que ERC i CiU s’entenguin ja que es possible que el que passi el 11 de setembre i el 9 de novembre generi tensions entre ells. ERC podria possiblement governar amb Guanyem i aliats i potser amb el PSC. Caldria veure si poden pactar un programa de govern coherent.

Per raons similars PP, Cs i PSC son partits que difícilment poden fer aliances clares, ni entre ells (com van fer al País Basc i tampoc tindrien majoria) ni amb altres partits o coalicions. Es previsible que siguin irrellevants a menys que es produïssin aliances que ara semblen impossibles, per exemple CiU-PSC o ERC-PSC. És molt probable que tampoc tinguessin majoria. El PSC solament podria formar part d’un bloc de govern o que li donés suport des del Consell Municipal amb un govern d’esquerres liderat per Guanyem o potser amb ERC com ja hem dit..

Guanyem té possibilitats de ser la primera minoria i de guanyar l’alcaldia si aconsegueix construir un bloc o coalició amb ICV-EUiA, Podem, CUP, Procés constituent, etc. ERC exigirà l’alcaldia en nom de la seva “centralitat” però és un xantatge inacceptable. El dubte estarà entre fer un govern de Guanyem i el bloc guanyador i procurar suports en el Consell municipal (ERC, PSC) o fer un govern que inclogui representants de ERC o/i del PSC. Si CUP o Podem es presentessin pel seu compte tindria sentit si estiguessin segurs d’obtenir representants. En aquest cas formarien lògicament part del bloc de govern. Però ara per ara sembla poc probable que superessin la barrera del 5% i en canvi afeblirien la coalició liderada per Ada, Podem sembla orientat cap a formar part del bloc amb Guanyem i sense posar vetos. El cas de la CUP és més difícil de preveure ja que dona la impressió que hi ha una barreja de frustració, ressentiment, autosobrevaloració al sentir-se superats per Guanyem, per ICV-EUiA i per Podemos. Lo qual ha donat lloc a una actitud agressiva especialment contra ICV. Tal com son aquests actors, Guanyem, ICV-EUiA, Podem, CUP, etc, fora lògic que construïssin un bloc que es presentés unit a les eleccions i amb un programa compartit (o al menys el programa. Però la dinàmica conflictiva que ha generat CUP no ho fa fàcil. La racionalitat política va sempre barrejada amb factors emocionals més o menys ideologitzats. Però no cal oblidar que els matrimonis d’interès son els més sòlids.

Dues notes complementàries

1. Ciutadans opinen de la vida a Barcelona. Una enquesta dona resultats força positius a l’alcaldia actual. Escepticisme relatiu: es possible que hi hagi hagut manipulació. L’Ajuntament paga als mitjans de comunicació i és possible que en aquest cas hi hagi hagut pressions. Però de totes maneres els números son potents. La immensa majoria està satisfeta de viure a Barcelona malgrat la crisi i les retallades.. Evidentment hi ha una part important de la població considera que empitjora: el 30 i el 50 % dels enquestats. Però crida l’atenció el canvi de tendència: entre 2013 i 2014 els que consideren que la ciutat ha millorat han passat del 21 al 35 % i els que diuen que ha empitjorat del 44 al 39%. I potser més interessant encara: gairebé el 47% creu que la ciutat millorarà en el proper any i solament el 28% diu que empitjorarà. Crec que en la política municipal els èxits i fracassos s’atribueixen a l’alcalde i malgrat tot l’alcalde té una imatge positiva. Em sembla que la crítica no s’hauria de personalitzar en ell. Però sí i molt dura en el govern municipal, la Gene i el govern espanyol. I el bloc polític-privat dels governants amb bancx, caixes, grans empreses de serveis i de la construcció.

2. El discurs del nou Secretari general del PSOE i els seus corifeus del PSC. L’amalgama que ha fet al citar els grans mals del país que cal arrancar d’arrel cita la crisi, l’atur, la pobreça…. i la violència de gènere i el independentisme. El independentisme és una opció política legítima en cap cas es admissible “criminalitzar-lo”. Per aquest camí podríem criminalitzar la república, el federalisme o Fora més encertat incloure els financers i promotors especuladors i estafadors o els directius de les empreses de serveis i de construcció, corruptes i corruptors. Acabar la frase amb violència de gènere i independentisme és inacceptable i cal denunciar-ho. I exigir que es retracti. I fixeu-vos les imatges de qui aplaudía: Iceta, Chacón, Navarro. La frase es criminal i és també un greu error polític. Un error ètic i estètic. En aquest cas Ada hauria de dedicar-li dos o tres frases contundents. No cal més.

Nota de Jordi Borja, 25 de julio 2014

Una reflexió adreçada als companys/es de Guanyem sobre l’ofensiva CUP versus ICV-EUiA

Jordi Borja, membre de Guanyem.

Una ofensiva que a Guanyem inevitablement ens afecta. De fet, sigui quina sigui la intenció dels companys/es de CUP la seva ofensiva també es disparar contra la nostra línea de flotació. Per Guanyem haver d’escollir entre ICV-EUiA i CUP pot derivar un una confrontació fratricida que no es bo per ningú. Excepte per les dretes, el bloc polític governant (CiU i ERC) i els socialistes (atenció, no se’ls pot donar per morts).

A continuació exposo alguns punts d’anàlisi amb intenció constructiva.

1. La campanya CUP anti ICV és relativament recent, ha anat en crescendo accelerat i en el cas de Barcelona arriba a "satanitzar" també al PSUC, considerat coprotagonista o còmplice de les polítiques urbanes des de 1979 (primer govern municipal electe). Una campanya que sembla molt provocada o estimulada per l’existència de Guanyem i la possible confluència que inclogui ICV-EUiA i molts altres sectors com tots sabem. ¿Perquè?

No vull evitar una referència personal. Fa poc més d’un any que rebia peticions de CUPs locals per que hi anés a explicar com promoure polítiques urbanes progressistes. Quan va ser possible vaig anar-hi, per exemple a Manresa. També algun dirigent de CUP em va demanar que en la mesura de les meves disponibilitats acceptés aquestes demandes. Ara en canvi se’m cita per part de responsables de CUPS com "promotor de la borbolla immobiliària", "inventor o promotor del model Barcelona" o "còmplice de les polítiques antipopulars". No tinc cap interès en contestar a aquestes crítiques que són part d’una ofensiva política que no té gaire relació amb una persona. Crec que s’utilitzen aquestes "denúncies" com armes contra ICV-EUiA i indirectament contra Guanyem.

2. CUP no amaga que el seu objectiu és ocupar l’espai que en el passat va tenir el PSUC. Per tant li cal debilitar com més millor a ICV-EUiA. De la mateixa manera que ERC vol ocupar part important de l’espai PSC i també de CiU. No sé si això es nova política o vella política, en tot cas és "quítate tu que me pongo yo". Es evident que hi han diferències i contradiccions entre les idees i les pràctiques d’ICV-EUiA i de CUP, com n’ hi han a l’interior d’uns i altres. Amb un cert esforç d’objectivitat és poden trobar limitacions importants en tots, uns per existir des de fa anys i haver estat a les institucions. Altres per haver desenvolupat solament pràctiques locals i diverses i tenir un projecte polític encara molt poc elaborat. A tots se’ls hi poden fer crítiques per acció o omissió, sigui en les institucions o en els pobles. Es pot discutir sobre les formes d’organització d’uns i altres, les assemblees com element de mobilització i l’organització piramidal que facilita la presa de decisions. Però tot plegat és secundari. El que avui importa és el què fem ara.

Les mobilitzacions socials del darrers anys, l’esgotament i la pèrdua de representativitat creïble de les institucions polítiques i i l’emergència d’iniciatives polítiques al marge dels partits "clàssics" han creat un nou paisatge que permet construir una força política nova i integradora. I hem pogut constatar que s’han produït confluències de facto entre moviments i organitzacions, col·lectius territorials i sectorials, partits molt (massa?) institucionalitzats i partits molt (massa?) localitzats, entre noves formes d’organització de base assembleària i formes d’organització més piramidals com les dels partits. No sembla difícil unificar algunes idees bàsiques i uns criteris mínims compartits. Un exemple evident de confluència ja és avui Guanyem. La confrontació CUP i ICV-EUiA és un conflicte del passat que pot pesar molt negativament sobre el futur. I aguditzar la confrontació solament farà mal a uns i altres.

3. ¿És necessari demanar o exigir a uns o altres que facin l’ "autocrítica"? Sovint l’autocrítica te la fan els altres amb un esperit inquisitiu, venjatiu i amb ganes de fer mal. Per experiència personal quan et reclamen l’autocrítica el que volen és primer humiliar-te i després liquidar-te. Els partits i les persones que han estat a les institucions i en els òrgans de govern han tingut que prendre decisions, sovint discutibles o equivocades. A vegades han d’escollir entre lo que no els hi agrada i el que és encara pitjor. Han pecat per omissió també, bé per ignorància i bé per feblesa si eren una minoria. S’han tancat a les institucions pensant que podíem promoure iniciatives generalitzables i han oblidat que sense la mobilització social o bé no es poden prendre les decisions d’interès popular o bé si es prenen en la pràctica es desnaturalitzen. Però és fàcil fer la crítica a posteriori i per part d’aquells que no han hagut de prendre decisions perquè no han governat ni gestionat. O no han concorregut a eleccions i no han mesurat la seva representativitat. O, al no tenir responsabilitats de governo no han pogut mesurar la “resistència de la realitat”, les limitacions que imposen els marcs legals i financers, els moviments d’opinió pública, les pressions dels poders formals i fàctics…

Més que demanar autocrítiques (que en alguns casos fora convenient però com resultat d’un procés propi de cadascú) cal acordar entre tots com refer les institucions i els seus procedimentes, com autorreformar-se per fer que les organitzacions més obertes i transparents. Regenerar la política reduint la partitocràcia, les partits no han d’ocupar el conjunt de les institucions i el conjunt del sector públic. Cal promoure una gran diversitat de formes de gestió cívica. Amb uns nous codis morals que evitin conductes que fins i tot s’han practicat de bona fe però que no són avui acceptables per la ciutadania. Com per exemple les dietes o sobresous de la Federació de Municipis que anaven a parar no a les persones però si als partits per mantenir la seva estructura. En resum si es genera la exigència d’autocrítica cadascú la reclamarà als altres, tothom jutjarà a tothom. A tots els hi trobarem fets i raons per criticar-los i fer retrets de tota mena.. Als que estaven a les institucions per ser-hi i els que no hi estaven, per vocació grupuscular o per impotència , per no ser-hi. ¿I què hi guanyem? Tots perdem.

4. A on ens porta, en el cas de Barcelona, la crítica a tot el recent passat, des de 1979 fins ara? Sembla que les CUPs, al menys els seus responsables o portaveus de Barcelona i molts dels seus militants, condemnen tot el que s’ha fet a la ciutat des de 1979 fins ara. Es a dir tot el que han fet els governs elegits des de les primeres eleccions municipals. Es multipliquen les declaracions que afirmen que tot el que s’ha fet anava contra els interessos populars. Tothom pot constatar que a partir dels anys 80 Barcelona ha viscut una gran transformació. Ningú ho discuteix però evidentment una transformació pot haver estat més o menys positiva per la ciutadania, o més o menys negativa.¿Què ha passat? ¿Tot ha estat idíl·lic, perfecte, modèlic? Evidentment no. No existeix un model Barcelona, ni tan sols una línea rectilínia. Però ¿es pot dir que ¿tot, tot, tot s’ha fet malament? ¿els ciutadans de Barcelona són tan imbècils que han votat sistemàticament durant més de 30 anys a les mateixes forces polítiques? ¿potser no tenen el més mínim esperit crític, no disposen de cap tradició reivindicativa, ni d’instruments per resistir a uns governs que es promouen una política antipopular? ¿hi ha una evidència indiscutible que permet fer aquestes afirmacions sense argumentar-les? ¿els que han tingut càrrecs de govern procedents de les lluites populars i que van elaborar propostes alternatives forjades als anys 70 s’han venut als interessos capitalistes especulatius?

El discurs radical totalment negatiu nega l’evidència, ignora com era la ciutat els 70 i com era 20 anys després, no és conscient de les possibilitats i els marges que es tenen en un marc institucional. É un discurs que porta implícit un menyspreu generalitzat a partits, professionals, associacions i al conjunt de la ciutadania en general. ¿Hi ha una anàlisi un mínim rigorosa que ens permeti concloure que tot ha estat en contra dels interessos populars? ¿Els espais públics, els centenars d’intervencions en els barris populars, els equipaments de tota mena i per tota la ciutat, la relativa qualitat de vida , etc… sempre s’ha fet únicament en favor dels privilegiats? ¿Aquesta és la percepció de la ciutadania, ens creuran si pretenem vendre aquest discurs? ¿És una prova de coneixement i d’estimació de la ciutat?

Per favor, entenguem-nos. Sóc molt crític en relació a un teòric model Barcelona idealitzat i destinat a usos publicitaris. Fa gairebé 20 anys que ho he apuntat. I més recentment vaig escriure un llibre, Llums i ombres de l’urbanisme de Barcelona”. Crec que des de l’inici hi han hagut polítiques contradictòries, sovint actuacions ben intencionades que en la pràctica s’han pervertit, febleses i permisivitats davant dels interessos especulatius especialment a partir dels anys 90, manca d’una política potent de sòl i habitatge, actes arbitraris i ostentosos, progressiu distanciament o no reconeixement dels moviments i de les entitats amb capacitat crítica. I s’ha fet aquesta crítica, a El Carrer i en forma de llibres i articles per part d’alguns que avui estem a Guanyem. Però també hem reconegut molts altres aspectes positius en els barris i amb la descentralització, en la qualitat dels espais públics i en l’oferta d’equipaments, en programes socials i culturals, en la millora (insuficient) dels transports públics, etc. El que no val és inventar-se una realitat fictícia, pintada de negre, que es converteix en una arma contra els seus portaveus, que difícilment poden tenir credibilitat ja que demostren desconeixement i menyspreu per la ciutat i els ciutadans.

5. ¿La CUPS a Barcelona vol contribuir a reforçar Guanyem, i considera que una confluència que inclogui ICV-EUiA ens debilita; o en realitat pretén afeblir Guanyem i hegemonitzar aquest plataforma ciutadana que en molt pocs mesos ha esdevingut una força molt superior a les CUPs?

No crec que és pugui contestar ara a aquesta pregunta. Suposa fer un judici d’intencions. Però hi ha un fet que sembla poc discutible: la seva ofensiva contra ICV-EUiA en la mesura que genera adhesions tant en molts membres o simpatitzants de CUP i probablement entre alguns sectors que donen suport a Guanyem introdueix un element de divisió i de confrontació, que no solament no ajuda a avançar a tots plegats, també afecta a la credibilitat de Guanyem. Podem aparèixer molt aviat com un camp de batalla, no solament sobre la relació de Guanyem amb CUP i ICV-EUiA, també a l’interior de Guanyem. Els probables centenars de milers de ciutadans que poden donar suport a Guanyem també viuran divisions internes, uns creuran que tot el que s’ha fet a Barcelona ha estat catastròfic i uns altres pensaran que no és així, ans el contrari. Cal dir que fins i pot donar lloc a una fractura generacional. El discurs hipercrític i el balanç absolutament negatiu és relativament fàcil de resultar convincent i mobilitzador per militants i simpatitzants joves que no van conèixer els canvis dels anys 70 a 90s i també a sectors més adults que han acumulat indignació i desesperació. Però per altra part molts ciutadans que poden ser crítics amb els governs actuals i anteriors i que tenen esperances depositades en Guanyem poden perdre confiança si els seus aliats o una part dels seus representants comparteixen una visió tan negativa que indica ignorància i escassa credibilitat.

Sigui quina sigui la intenció de la campanya de CUP contra ICV-EUiA és pot resumir en dos punts.

Primer. Es lògic suposar que CUP pretén provocar una ruptura entre Guanyem i ICV. Tant si és per decisió de Guanyem, o bé per part d’ICV si se li exigeixen condicions inacceptables. Cal tenir en compte que ICV no és un col·lectiu heterogeni i precari, és una organització arrelada en el teixit polític i social limitat però sòlid, amb una història i uns militants que reconeixen que calia fer un viratge i estar molt més present al carrer. No posa vetos i no actua agressivament en contra dels possibles aliats. Però tampoc ha de demanar perdó de res, ha fet, bé o malament el que li semblava que era positiu pels sectors populars. Si hi ha ruptura ICV pot perdre suport electoral però continuarà existint i probablement augmentarà “el patriotisme d’organització. L’efecte per Guanyem serà molt negatiu, ICV es una organització complementària per Guanyem. Per separat el possible bloc amb potencial guanyador serà més dubtós. CUP pot ser un reforç per Guanyem però la seva base social es gairebé idèntica. El resultat serà negatiu per ICV i per Guanyem.

Segon. CUP crec que pretendrà hegemonitzar Guanyem per conqistar una base social que ara a Baracelona no té. Fins i tot les expectatives de vot de Podemos son molt més fortes.. També procurarà atraure al menys una part de EUiA, ara ja comencen a explicitar-ho. CUP accentuarà un discurs molt radical que correspon a la seva militància i al seu entorn. El seu funcionament per assemblees ho facilitarà. Per altra part algunes declaracions de dirigents de CUP expressen la seva voluntat de renunciar a governar la ciutat, no es consideren ni preparats ni en condicions d’aplicar els seus programes. Per tant es perdrà l’ocasió d’imprimir un canvi significatiu tant en les polítiques concretes com en la forma de governar la ciutat i una nova relació amb la ciutadania. Guanyem vol guanyar, CUP vol consolidar-se pel un hipotètic “gran dia”. Però el gran dia possible, ara per ara, ha de ser un “14 d’abril” el 31 de maig de 2015, dia de les eleccions municipals.

Conclusió. Esperem que la racionalitat política s’imposi per sobre dels interessos particularistes i la ideologia alimentada per prejudicis. I que el sentit comú de la gran majoria que dona suport a Guanyem no s’identifiqui amb aquells que es consideren els que tenen el monopoli de la puresa.

Jordi Borja. Juliol 2014.

Prólogo al libro “Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas”

Los desarrollos urbanos periféricos con frecuencia son urbanicidas, la ciudad tiende a disolverse en las periferias, el espacio público es escaso en cantidad y pobre en producción de sentido. La privatización y la marginación son dos caras de la misma realidad: la segregación social y la especialización funcional. En amplias zonas de las regiones urbanas actuales el espacio público ciudadano no ha desaparecido ni se ha degradado, simplemente nunca ha existido, sin pasado ni presente.

Continuar leyendo

La ciudad y el derecho a la belleza

¿Los sectores populares tienen derecho a la belleza, a la estética, a viviendas bien diseñadas, entornos agradables, a materiales nobles en los espacios públicos, a equipamientos que sean a la vez funcionales y elementos icónicos, etc? Se trata de debatir si los proyectos urbanos en áreas de residencia de sectores sociales de bajos ingresos si debemos proponer solamente proyectos estrictamente funcionales, minimizando los costes para responder a necesidades inmediatas con el mínimo coste para maximizar lo más necesario. O si debemos plantear operaciones de alta cualidad, aunque los costos sean más altos y con el riesgo que los ocupantes los vendan o alquilen a sectores de ingresos superiores.

Continuar leyendo