Organització del territori de Catalunya i la qüestió metropolitana

Notes Catalunya Futur Jordi Borja, 2017-2018

El territori i la ciutadanía.

Els governs dels Estats actuals, en el conctext actual (Europa occidental, per entendre’s) son febles amb els forts, el capital financer, globalitzat i especulatiu, i son forts amb els febles, siguin persones/col·lectius socials i territoris que avui son gairebé totalment urbanitzats.

L’acció deprededora i insostenible del territori i la creixent desigualtat i les exclusions socials per la força del capitalisme financer troba la complicitat dels governs dels Estats. Avui els territoris urbanitzats, les ciutats grans i petites i les zones urbanitzades sense ciutat són avui font d’acumulació de capital , en gran part especulatiu i vinculat amb la corrupció i amb les economies criminals. Aquesta acumulació de capital va en detriment dels salaris dels treballadors, autònoms i petits i mitjans empresaris i també en detriment de la “reproducció social”. I el marc de la ciutat és avui el que era en la societat industrial la fàbrica: l’àmbit del conflicte social, la lluita per l’habitatge, l’ensenyament, la protecció social, els serveis urbans bàsics (aigua, energía, residus, etc), l’assistència sanitària, la renta bàsica, la protecció social, la seguretat, la convivència, l’identitat cultural, l’autogovern , etc, etc. Òbviament el conflicte treball-capital continua vigent però el capitalisme financer apareix com abstracte, invisible gairebé. Molt sovint el conflicte apareix com asimètric, els sindicats no troben interlocutors decisoris. Han d’intergrar-se en els conflictes del territori.

La confrontació Estat-poders locals o territorial han de donar com resultat l’autogovern, competències i recursos per reconstruir la democràcia, la reprod social. El dret a la ciutat ens referim no solament a les ciutats-municipis, també a les regions urbanes o metropolitanes, ciutat de ciutats. Solament els poders “locals” o millor dit “ciutadans”, com pot ser “Catalunya-ciutat”, poden ser actors que, plenament reforçats, poden reconstruir la democràcia, ara degradada o limitada, però a condició de generar consens actiu positiu la mobilització o suport de la ciutadania activa. És tracta de plantar cara al sistema financer global des de la base. “El dret a la ciutat” és un concepte a la vegada element analític, estratègia i un horitzó d’esperança.1

Per aquesta raó i des dels moviments socials primer i dels estudis analitics i critics del pensament radical s’ha desenvolupat el “dret a la ciutat”. En conseqüència les polítiques urbanes han de tenir com substrat en el dret a la ciutat. Cal tenir resposta si et fan una pregunta com “democràcia sí, però “per què?”

2. Polítiques territorials. La ciutadania ha de poder expressar de forma efectiva els seus drets, mitjançant demandes, reivindicacions, campanyes, portaveus i càrrecs electes, etc. Però és responsabilitat dels càrrecs públics i polítics, experts i activistes socials, d’elaborar polítiques i instruments per fer efectius aquests drets. Per lo qual s’han d’articular les polítiques sectorials amb els territoris a tots nivells. I cal interpretar o promoure normes legals per facilitar les polítiques públiques com son el finançament públic orientat cap el territori (crèdit local, banc de terres, etc), la recuperació i si es possible la supressió de la especulació del sòl, la publificació dels serveis bàsics o d’interès general, etc.

Cal establir els marcs politics territorials adequats per fer possible aquestes polítiques públiques. Però cal partir de la realitat actual i l’estat del territori de Catalunya.

3. Catalunya i el malbaratament del territori2

Catalunya és una societat urbana, el ideal de fa un segle del noucentisme “Catalunya ciutat” avui és una realitat social però en gran part més que “ciutat” el que hi ha és “urbanització”. Caldria indicar que no hi ha ciutadania sense sense ciutat. La difusió urbana, la segregació social, l’injustícia espaial genera exclusions creixents.

S’ha produït un malbaratament del territori en els més de 30 anys de govern autonòmic: el litoral i el prelitoral; zones de montanya pseudo-urbanitzades com la Cerdanya; periferies urbanes que són zones d’exclusió; expulsió del joves i de les poblacions de baixos ingressos de les ciutats compactes; malversació del sòl, de l’aigua i de l’energía; contribució al calentament del planeta; etc.

Cal denunciar aquest malbaratament que és un patrimoni que cal deixar a les generacions següents. La sostenibilitat del territori és conjuntament amb la desigualtat son els dos objectius prioritaris i superiors de les polítiques territorials i sectorials (ocupació, habitatge, mobilitat, urbanització, etc). Per altra part promoure la sostenibilitat i reduir les desigualtats van molt vinculades. Més desigualtat suposa més insostenibilitat, més malbaratament del territori. Més insostenibilitat afecta més a les poblacions de més baixos ingressos i que pateixen l’injustícia espaial.

L’organització territorial del país ha de respondre els reptes actuals.

4. Organització político-administrativa del territori

Patim una absurd i disfuncional, costós i confós, tots tenen déficit de competències i de recursos i opacitat en el funcionament general degut a una inflació institucional.

La estructura bàsica de la estructura territorial del país ha de ser la Generalitat i els municipis. Son institucions d’elecció directa, amb legitimitat històrica i socio-cultural. En canvi cal qüestionar les províncies, les regions (o vegueries) i les comarques. Però s’han de tenir en compte que aquestes entitats estan protegides per la Constitució espanyola una i per l’Estatut les altres. Les províncies son prescindibles. Les regions o vegueries són àmbits d’acció de la Generalitat i de diàleg i concertació amb els governs locals sense estructures pròpies. El gran nombre de municipis, sovint considerat disfuncional, tenen història, identitat i ámbit de participació política i d’articulació del territori. Si bé la meitat dels municipis catalans no arriben a 1000 habitants tendeixen a estar a prop i relativament ben comunicats amb altres municipis de talla diversa. La Generalitat podrà promoure la cooperació intermunicipal a partir de les actuals comarques que probablement donarà lloc a un centenar d’entitats supramunicipals. Serà un procés voluntari i tots els municipis es mantenen i seran ámbit electoral. Les entitats supramunicipals (municipalies3) estaran representats en aquestes entitats que assumiran una part de les competències, funcions i serveis de caràcter local. Inicialment el govern de les Entitats supramunicipals correspondrà a alcaldes o regidors nomenats per l’Ajuntament. Quan es consolidin poden ser d’elecció directa (com s’ha fet a França9.

El territori però és molt desigual i molt diferenciat. La Generalitat i en els marcs oferts per les Regions, haurà de flexibilitzar les estructures supramunicipals, sempre amb el consens dels municipis.

A França la reforma territorial va utilitzar una oferta molt eficaç: el bastó o la pastanaga, és a dir donar més o menys finançament local. En el cas de la Barcelona cal fer propostes coherents amb l’organització política del territori.

Regió metropolitana de Barcelona i Ciutat metropolitana.

Barcelona i la seva primera corona no és un conjunt de municipis que están més o menys a prop o lluny uns d’altres. Les ciutats i els pobles d’aquesta corona s’han desenvolupat, per bé i per mal, vinculats amb el propi desenvolupament de la capital catalana. Aquestes periferies viuen simbiòticament amb la ciutat central. Però no han adquirit la fesomia de ser part de la ciutat central. Han acumulat població de baixos ingressos, han sofert deficits o agressions d’infraestructures i disposen sovint de deficits de serveis. Calen centralitats potents, elements icònics, diversitat de funcions i de poblacions, articulació de la mobilitat accessible a totes les poblacions, redistribució del elements ambientals positius, etc. No s’han de suprimir els municipis. Els representants dels municipis perifèrics tindrien el mateix pes que la ciutat central. Potser no cal fer entitats supramunicipals, és tracta de crear una Àrea metropolitana amb vocació política, amb competències específiques i governada per una emanació dels municipis. Una entitat supramunicipal més gran i especial.

Un element d’equilibri poden ser els Districtes de Barcelona, que han d’assumir més responsabilitats. Elecció directe del Consell i del Cap del Districte, competències codecisories, centralitats fortes, etc.

L’Àrea o Ciutat metropolitana, és a dir la ciutat plurimunicipal però real, que és una ciutat relativament compacta, una aglomeració. Cal un govern metropolità amb una estructura representativa que doni el mateix pes als altres municipis i la ciutat central. Per raons de coherència funcional i de redistribució social, per fer possible polítiques de sostenibilitat eficaç i per garantir la igualtat o justicia urbanística com per exemple centralitats potents en els municipis perifèrics. La capital de Catalunya ha de ser un model plurimunicipal d’integració ciutadana i de participació política. El govern de la ciutat metropolitana pot tenir com u dels models possibles del Greater London Council.

La Regió metropolitana en canvi ha de desenvolupar-se a partir de les “ciutats madures” i de les entitats supramunicipals. Tenen una relativa autonomía respecte a Barcelona, han de poder-hi competir.

El Camp de Tarragona i Girona-Empordà probablement hauran de crear una estructura supramunicipal de caràcter metropolità en un futur no gaire llunyà.

Notas

1El dret a la ciutat suposa l’interdependència dels drets concrets que corresponen a tots els ciutadans: habitatge, mobilitat, equipaments i serveis (aigua, energia, clavegueres, residus, etc), espai públic, seguretat, accessibilitat, mobilitat, accés a una centralitat propera, seguretat, visibilitat o ser reconegut pels altres, etc. Però els drets urbans citats han de completar-se amb els drets socials i econòmics, els drets de participació política, els drets ambientals i sostenibles i els drets culturals. El marc de la ciutat és la condició de la ciutadanía. Si no es tenen tots no solament hi ha un déficit de ciutadania, també els drets que es tenen també son insuficients. En conseqüència les polítiques urbanes han de ser integrals per respondre a les necessitats de la ciutadania. El dret a la ciutat es una concreció de la democràcia en les societats urbanes.

2 Aquest punt, degudament modificat, va ser una contribució als documents de les “confluències”.

3 Proposta elaborada per Lluis Casassas i Joaquim Clusa a finals dels anys 70. Aquesta proposta és va presentar al Parlament recent electe, el 1980.

Cambio de era y renovación de los derechos

¿Cómo pueden resistir a los Estados y a los partidos oligárquicos de ámbito estatal e internacional cómplices frente al capitalismo globalizado? ¿Cómo se pueden defender y conquistar los derechos de las clases populares y medias y resistir a la tendencia a la dualización creciente social? Obviamente hay múltiples espacios y actores que se confrontan, tanto en ámbitos globales o contintentales y en ámbitos estatales.

Continuar leyendo

Mayo del 68 y su recepción en Cataluña. El caso de Bandera Roja.

El mayo fráncés tuvo impacto en la opinión pública española más o menos politizada, y quizás un poco mayor en Cataluña, especialmente entre los sectores intelectuales y profesionales y en el medio universitario y de Comisiones Obreras. A diferencia del PC francés que fue entre reticente y en muchos casos muy crítico, al límite de la denuncia, el PCE y sobretodo el PSUC, simpatizó con la movilización de los estudiantes, especialmente la militancia.

Continuar leyendo

¿Podrán sobrevivir los autos en la ciudad compacta?

Dedicado al arquitecto-urbanista Lluis Brau, murió el 20 de marzo 2018. Su último texto extenso y citado merece un reconocimiento actual y darlo a conocer mediante El Pais/Seres Urbanos. El titulo dispara de entrada: el coche produce 1’3 millones mueren cada año, según ONU-Habitat y 15 millones heridos de los cuales un millón de lisiados. Es la principal causante de la contaminación ambiental.

Continuar leyendo