Nota sobre el Relat

Aquestes notes son aparentment crítiques però pretenen simplificar els texts elaborats col·lectivament en els eixos. Ja sabem que quan es crea una comissió per dibuixar un caball el resultat és un camell. Crec que les notes toquen els temes que cal tocar però amb instruments desafinats, probablement per excés d’idees i de persones. Hi ha un cert aire celestial en les bases dels texts. Però malauradament som humans i terrestres, es a dir solament podem fer i pensar amb els peus a terra.

  1. Terminologia. No partir de la ideologia, o terminologia acadèmica, a vegades de secta. Hi han molts termes que a mi em resulten confosos o fins i tot incomprensibles: dicotomia Estat-mercat, autogovern i control ciutadà, política del comù, coproducció de polítiques públiques, processos de codecisió, model postcapitalista, etc. I olé! Son termes del primer eix i del començament del text… per desanimar a qualsevol lector per molt entusiasta i masoquista que sigui.
  2. Els eixos i els grans temes. Els continguts dels eixos son transversals. És inevitable que es generi molta confusió. Es multipliquen les repeticions; en poques ratlles es volen explicar moltes coses; no s’apunten polítiques, accions, lleis que apuntin cap els objectius prioritaris. És tracta d’un document polític, d’un partit (o el que sigui la confluència) que es vol presentar a les eleccions i governar, cal claretat i simplicitat per homogeneïtzar als militants, es tracta d’orientar les pràctiques polítiques. Son notes disperses pròpies d’un seminari autogestionat per estudiants de primer curs que barregen, confonen i s’entortolliguen amb les paraules.
  3. Els objectius prioritaris i integradors. Un exemple: el Manifiesto de Quito (Foro alternativo, octubre 2016). Les propostes s’exposen a partir de dos conceptes polítics comprensibles, reals i orientats cap a l’acció: les desigualtats i la sostenibilitat. A partir d’aquests dos conceptes es deriven una diversitat de polítiques públiques com: habitatge/urbanisme (ciutat compacte/mixtura social), control públic del sòl, renta bàsica, activitats generadores d’ocupació, energies renovables, aprofitament de l’aigua, etc., etc. Fer retòrica sobre objectius generals, abstractes, ideals… no compromet a res, no mobilitza a ningú.
  4. Els ciutadans coneixen les seves necessitats, poden contribuir a formular les accions, però no estan per substituir les administracions i els serveix públics. En nom del “comú” es pretén responsabilitzar als ciutadans de les feines d’interès general. Poden contribuir si volen, han de poder intervenir en els programes i gestió dels serveis per expressar les seves demandes, haurien d’exigir el rendiment de comptes i han de poder fer arribar iniciatives innovadores. És probable que una part dels ciutadans té treball part time, o no pot o no vol una feina professional i prefereix participar en la producció de serveis. En aquest cas assumeix una feina remunerada. L’economia “col·laborativa” avui es una petita parcel·la de l’activitat econòmica, és molt diversa i en tot cas perdura com activitat professional o com col·laboració entre individus. Hi ha una petita minoria neuròtica que disfruta amb reunions, assemblees i preparació d’actes, però la gran majoria vol fer el que li dona la gana o no fer res.
  5. Reforçar el rol de l’Estat en els diferents nivells. Els documents (esborranys) respiren idees antiestalistes… i ho substitueixen per petites i múltiples comunitats “coproductives”, comités de control i de participació, autogestió de serveis “comuns”, etc. Ls regnes de taifes acaben malament. Una barreja neolliberalisme pervers i un anarquisme ingenu. Solament l’Estat, les lleis i les administracions públiques, les institucions y els serveis d’interès general, les organitzacions professionals regulades per l’Estat, etc… son els qui poden dictar normes universals, promoure drets que facin lliures i iguals a la ciutadania, garantir l’accés i la qualitat dels bens i serveis bàsics per a tothom. I és el que pot regular els sectors que actuen en una economía de mercat en igualtat de condicions. Fins i tot Adam Smith reconeixia l’importància cabdal de l’Estat.
  6. Estat i partits. L’Estat òbviament necessita una reorganització i els partits polítics han de limitar les seves funcions. No es pot limitar la democràcia política a la representació inidrecta mitjançant les eleccions. Però no es pot menystenir el valor del sufragi universal. Cal però limitar les funcions dels parlaments : elaborar normes generals amb competències limitades (respectant les competències de les institucions territorials) i elegir i controlar el governs. Però la ciutadania ha de disposar d’instruments de participació directa com promoure referendums i propostes d’iniciativa popular, exigir rendiment de comptes a tots nivells, participació en la producció de bens i de gestió de serveis d’interès general, etc.

    Els partits han de limitar-se a la funció parlamentària i poden accedir als govern però no han de monopolitzar o nomenar les altres institucions com la Judicatura, les empreses, els organismes autònoms i els serveis públics, els mitjans de comunicació públics, etc. La gestió pública ha de correspondre a professionals o funcionaris amb participació o control per part de entitats cíviques.

  7. Estat i societat. Cal superar la dicotomia Estat, legitimat per via de democràcia indirecta o representació, i Economia legitimat pel mercat però en la pràctica per les minories que gairebé monopolitzen l’oferta segons criteris de lucre. Renovar l’Estat en tres eixos sobre la base del pluralisme i dels poders i contrapoders.
  • Estat plurinacional, status nacionals específics i contractuals, governs territorials simplificats i viables (per exemple institució Generalitat i un centenar de governs locals de base d’agrupació voluntària de municipis i en alguns casos governs metropolitans).
  • Les institucions polítiques han de desenvolupar la democràcia en tots els àmbits polítics, socials, culturals, ambientals i económics per realitzar el màxim de llibertat-igualtat.
  • El desenvolupament de la democràcia ha d’estar articulada amb els moviments, organitzacions i col·lectius que assumeixen funcions de pressió, proposició, gestió, seguiment i rendiment de comptes.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *