El comunisme soviètic (stalinisme) i les contradiccions dels partits comunistes occidentals

[versión castellano]

Jornades sobre la Revolució russa de 1917. Comissió del Centenari de la Revolució russa.
Universitat Autònoma de Barcelona, 27 octubre de 1987. Conferència de Jordi Borja 1
Altres conferenciants: Josep Fontana, José Luis Martín Ramos i Antoni Doménech.
Presentadors: Carme Molinero i Joan Botella

1.El silenci dels comunistes

Una frase de Vittorio Foa (2002, diàleg amb Reichlin i Mafai). “Com pot ser que ara que no hi han comunistes hi han anticomunistes”. Entenem per comunistes els partits comunistes, nascuts i més o menys vinculats amb el PCUS. Al menys a Europa occidental. Encara hi han partits que mantenen el nom de comunistes però sense la URSS han quedat fora de joc, o són apèndix de socialistes o es fusionen amb secessions del socialistes, o amb partits o grups radicals (IU), o es fan ecologistes (ICV). El cas més espectacular és el del PCI, la majoria és una metarfosis o transnaturalització és va convertir de cop en partit social-lliberal. Paraules de Piero Fassino (secret gral del PDS: “no podem admetre la crítica del lliberalisme”).

Els Partits polítics amb el temps canvien, evolucionen les formes d’organització i acció, les aliances, els objectius, fins i tot alguns símbols. Però mantenen el nom o el modifiquen a mitges (SFIO a PS). Hi ha partits que desapareixen. Però els PCs occidentals sencillament canvien de naturalesa. ¿Han comesos crims contra la humanitat, massacres, han esdevingut odiats per la majora del país? ¿Han traicionat a la seva pàtria, s’han posat al servei dels ocupants? ¿Han governat mitjantçant el terror? Ens referim a Itàlia, a Grècia, a Espanya, a Portugal, al Regne Unit, a Alemania (RFA), a Austria, a Suècia, a Holanda, a Bèlgica, etc. Han comès errors, alguns molt greus, com el PCF entre 1939-41 i que va criticar Paul Nizan. Però després va convertir-se en la principal organització de resistència. Han exaltat
des de 1917 fins l’informe Krutschev (1956) o l’invasió de Txecoeslovaquia (1968) o alguns fins més tard. Però també han acceptat el pluralisme polític, les eleccions, el respecte d’altres ideologies encara que les critiquin. ¿Perquè el silenci?

El model de socialisme soviètic va convertir-se des del 1917 un fantasma terrorífic. La revolució de 1917 va instaurar un sistema polític que pretenia una transformació radical sobre la base d’un poder monolític. Es van sumar dos factors que es van reforçar mutuament. Els governs i els mitjans mediàtics del món “capitalista” van llançar una guerra en totes les dimensions: ocupació 1917-18, suport actiu a la guerra civil, campanyes propagandístiques , aïllament econòmic, crear l’imatge d’un monstre. El govern soviètic va exercir gradualment una evolució autoritària i repressiva, ja en temps de Lenin i de Trotsky. Van ser una vanguardia revolucionària i van deixar fora del joc polític a altres foreces progressistes o lliberals que desitjaven pactar amb els governs occidentals malgrat la seva agressivitat. Els bolxevics sols van governar i van considerar als altres com enemics i antipatriotes. A partir de 1924, mort Lenin, el creixent poder de Stalin el que era un govern d’excepció es va convertir en sistema. I el sistema es va convertir en terror. Els anys 30 van ser-ho i després de la guerra mondial va tornar a ser-ho. Malgrat el “desgel” de1956 l’Estat autoritari a l’interior i imperial respecte als paísos del bloc soviètic (1956, 1968, titisme, Polónia, RDA, a més de Hungria i Txecoeslovaquia.

Els PCs van neixer i van creixer vinculats amb l’imatge terrorífica del comunisme stalinià. I no van parlar. Ni abans ni després.

2.Els precedents dels governs revolucionàris i les seves conseqüencies a la URSS.

La revolució d’octubre del 1917 té pocs precedents i molt breus. El periòde més radical de la revolució francesa (1792-94) i la Commune (1971). Poc després del 1917, la revolució alemana va ser un intent frustrat, no va arribar a governar (1918-1919).Vegeu l’obra per cert molt crítica amb els socialistes de Sebastien Haffner. La revolució russa va donar lloc a un govern revolucionari que va construir un Estat expressió d’aquest govern d’excepció i el va reforçar a partir d’aquest caràcter que va deixar de ser un Estat de Dret per esdevenir un Estat governat per un poder ùnic i monolític. Vegeu com van funcionar els judicis polítics que van eliminar tant als altres partits, inclosos d’esquerres, com els sectors o personatges claus de la revolució (1936-38). Vegeu l’argumentació de Vichinsly i la seva teoria de la prova. Es recomana el llibre de Karl Schologel Terror i Utopia (2008-2014).

Lenin va escriure L’Estat i la revolució els primers mesos de1917 (probablement a partir de notes de 1916). Cal tenir en compte “la guerra entre rics que enviaven els pobres a matar-se” com va dir Paul Valéry. L’Internacional socialista va traicionar els seus compromisos contra la guerra i cada partit socialista va esdevenir ultranacionalista i militarista. Russia és desangrava, les forces militars estaven desmoralitzades i en plena revolta, la gent moria de gana, la gran majoria volia la pau com fós. A la ciutat faltava de tot, al camp la terra no era dels camperols. El clam de no a la guerra, terra i llibertat, és a dir acabar amb el tsarisme. L’Estat rus es desmoronava. El febrer els consells (soviets) van ocupar les ciutats, els bolxevics eren minoritaris, es fa formar un govern lliberal amb presència de les esquerres. Però no s’atrevien ni a forçar la pau unilateralment ni a desplaçar al tsar. Els bolxevics s’imposen en els soviets de les grans ciutats i ocupen el poder. Declaren que es retiren de la guerra amb perdùes de tota mena amb Alemanya. Més endavant intervenen els aliats, especialment els britànics. El govern soviètic es un govern de guerra. Es suprimeixen les eleccions, es prohibeixen els partits polítics excepte el PCUS i es prohibeixen gradualment les idees contràries al govern.

Plejanov, el marxista més prestigiós, critica la pretensió de fer una revolució proletària i construir el socialisme en una societat majoritàriament rural, un proletariat molt minoritari i una economía molt atrassada. Solament mitjançant la dictadura es podrà mantenir el govern bolxevic. Martov elabora una crítica molt aguda sobre el “bolxevisme mundial”, critica la confusió de “dictadura del proletariat” amb “dictadura sobre el proletariat” i s’avança a les posteriors crítiques de Trotsky i altres, com V.Serge. Son prou conegudes les crítiques de Rosa Luxenburg que defensa la dialèctica entres consells i parlaments a condició que hi hagi pluralisme polític i sufragi universal. Lenin considera l’estat d’excepció i planteja la necessitat d’una revolució democràtica i un “capitalisme popular” per crear les condicions d’una societat industrial i un desenvelopament cultural. Unes posicions que representarà després Bujarin a partir de 1924 i s’expressa tímidament amb la NEP.

El PCUS en mans de Stalin inicia l’industrialitazació forçada que costarà centenars de mils de morts i és la ruina de gran part de la pagesia. L’Estat burocràtic i repressor és consolida amb l’ideologia utòpica i el present terrorífic. El PCUS va promoure la tercera internacional, imposa condicions draconianes per trencar els partits socialistes i planteja dues condiciones bàsiques: el suport a la URSS i considerar-se com el partit que haurà de fer la revolució, sempre que hi hagin condicions i que ho recomani el PCUS. Els partits comunistes es creen amb les ilusions revolucionàries fins a la heroïcitat , educats per un marxisme-leninista més propi d’un catecisme que no de l’imaginació creativa de Marx i Engels, de Rosa Lux, de Otto Bauer, de Kautsky, de Jaurès, de Lenin i de Trotsky, fins i tot de Martov i de Bujarin.

3.Sobre ideologia i revolució russa, les ambivalències dels partits comunistes.

El marxisme sense dubte es un element clau per l’anàlisi de la societat industrial-capitalista que avui encara és vàlida però no suficient. Marx molt lúcidament va dir “jo no sóc marxista”. Però la interpretació escatològica considerava com un fet la inevitable la “crisi general del capitalisme” i la construcció del socialisme com un model gairebé “prêt à porter”. Aquesta visió, comú a la socialdemocràcia i als comunistes, era la dimensió religiosa del marxisme i com a tal se li pot aplicar les fórmules de Marx sobre la religió: “el sospir o consol del oprimit” i “l’opi del poble”. S’entén la seva utilitat: per resistir cal tenir esperança. Però també pot derivar cap errors històrics. La socialdemocràcia ha respectat les regles del capitalisme esperant la crisi general que faci possible el socialisme. I el comunisme soviètic ha intentat construir el socialisme sobre la base d’un Estat dictatorial. El PCs, adherits a la Internacional Comunista dirigida pel PC soviètic stalinista, van mitificar la revolució dirigida i monopolitzada pels “bolxevics”. Com deia la 57 tesis de la IC(1921) “els obrers tenen dos pàtries, la seva i la República dels soviets russos”. L’Estat soviètic va esdevenir model i modèlic i reclamava una submissió solidària. Però en la majoria dels països europeus la democràcia política (més o menys limitada i sempre relativament excloent) era una realitat o una aspiració de les majories socials. Lo qual va ser un dilema pels PC europeus.

Una revolució, com qualsevol aconteixement polític i social, és sempre específic, no és pot considerar un model i menys encara a imitar. El marxisme-leninisme marcat per la revolució russa i codificat pel stalinisme va dotar als PCs d’una interpretació de la historia i la política simplista però eficaç per homogeneïtzar els quadres i militants i va crear una esperança d’assalt al cel. Una expressió lírica de Marx respecte a la Commune, per cert d’orientació anarquista) pervertida per l’ús esbiaixat que es va fer de texts de Lenin, especialment l’Estat i la Revolució. Segurament l’audàcia de Lenin al 1917 era la millor iniciativa: conquistar la cùpula de l’Estat per acabar la guerra i donar la terra als camperols, la gran majoria. Però suposava una dictadura política d’una avantguardia minoritaria i iniciar un llarg i lent procés de desenvolupament social i econòmic. Lenin era conscient que no era el socialisme ni aleshores ni a curt termini. Però un cop en el poder els bolxevics van legitimar-se com protagonistes de la gesta revolucionària. Amb Stalin el poder va esdevenir una maquinaria centralitzadora, organitzadora i repressora, ni democràtica ni socialista. Gramsci amb molta perspicàcia va plantejar construir la hegemonia social i cultural, el poder després. I un contmporani, Bujarin, el lider desitjat per Lenin, va intentar promoure un procés basat en un “capitalisme popular”, especialment en el camp. I Martov, el líder dels menxevics, va preveure en el 1917 la degeneració d’un poder autoritari i burocràtic que esdevindria no el poder del proletariat sino sobre el proletariat. Els PCs van neíxer i van créixer com a fills de la revolució soviètica. No podien trencar lligams materials i polítics, també compartien ideals i la seva militància no ho hauria entès ni acceptat. La URSS volia PCs que no trenquessin l’equilibri europeu però tampoc podien acceptar un socialisme amb democràcia. Els PCs europeus, el PCE i el PSUC també, van assumir incondicionalment totes les posicions internacionals dels anys 40 i 50. Com el pacte amb Hitler (1939-41), els camps de concentració, la campanya contra el “titisme” (el comunisme nacional que va contribuir a l’expulsió i persecució de Comorera) o la brutal intervenció a Hungria. S’ha de tenir en compte el prestigi de la URSS al acabar la guerra, la seva clara voluntat de pau, la persistència de la idealització del socialisme soviètic i un cert suport politic i material als PCs. Els PCs europeus inicialment van pretendre imitar als bolxevics russos, especialment a Alemania. Es va demostrar que Europa central i occidental no podia repetir la revolució de 1917 i tampoc era acceptat el model de l’Estat soviètic basat en el Partit ùnic. Els PCs assumien la democràcia política, uns per convenciment i altres per necessitat. Però no es podia renunciar a la presa del poder segons el model rus per construir el socialisme. Es va optar per un pensament dual.

4. Els partits comunistes europeus: França i Italia.

Els dos partits comunistes més importants, europeus occidentals, han estat el francés i l’italià. El PC alemany i l’austríac ho van ser fins la derrota de la revolució (1918-23) i quan va arribar al poder el nazisme. El grec va ser-ho durant la resistència de la segona guerra mondial i després va ser abandonat per la URSS i foragitat del país pels britànics. Espanya i Portugal van ser les forces principals de resistència però van quedar relativament marginats per la força electoral dels partits socialistes que han tingut suport de les forces econòmiques i de les democràcies lliberals europees. Ens podem preguntar “¿què han fet els dos partits importants, sovint gairebé hegemònics, que han estat al poder, han transformat el seu país?”

No solament França i Italia (els seus governs i els grups socials dominants), també els altres països europeus (i també d’altres continents) s’han beneficiat de l’existència de la Revolució russa i de l’Estat soviètic. Per dues raons. La primera la por a la revolució dels governs i dels poders econòmics a la revolució i l’existència, real i mítica, de l’URSS. Aquesta por ha conjugat les campanyes anticomunistes i la seva exclusió del poder polític però també han desenvolupat el “welfare state”, la protecció social, l’augment progressiu dels salaris i el reconeixement de les classes treballadores com partners però sense incidir sobre l’organització econòmica. La segona raó ha estat la vinculació dels partits comunistes amb l’URSS. En cap moment els soviètics han promogut revolucions a Europa occidental. Per realisme polític i per interès propi. Han donat suport als partits comunistes per practicar la resistència primer amb els nazis i els seus aliats i després de forma més o menys pacífica quan els governs occidentals (EEUU especialment) els amenaçaven militar i econòmicament (per ex el Moviment per la pau).

Els PCF i PCI s’han trobat en una situació contradictòria. Tenien força social i cultural hegemònica en llargs periòdes entre les classes treballadores i intel·lectuals. Van conquistar molts governs locals i els van gestionar i van construir i dirigir organitzacions socials i sindicals. Però estaven exclosos del poder polític i militar i de les polítiques econòmiques i internacionals. Com va dir Togliatti a Nenni: tu governaràs i jo faré propaganda. Els dos PC citats es van moure entre dos aigües. Una: acceptació i fins i tot van lluitar per la democràcia pluralista i representativa i es van arrelar entre diverses sectors de la societat, fins i tot es van qualificar de societats pròpies. Dos: mantenien la seva marca originària i la vinculació moral, política i en menor grau econòmica amb l’URSS, assumien el model revolucionari de 1917 encara que a partir dels anys 60 acceptaven processos democràtics cap el socialisme (sense abandonar del tot la dictadura del proletariat). Tot plegat, com ha vam dir, eren considerats per gran part de les societats avançades com uns actors polítics reconeguts per representar sectors socials i culturals i per l’altre no tenien credibilitat de cara al futur degut a la seva doble consciència, avui més democràcia encara que sigui burgesa, demà una democràcia popular que exclouria a sectors benestants o amb poder econòmic.

Com va exposa el politòleg Georges Lavau va qualificar als PCs que complien una funció “tribunicia”,
Denunciaven les injustícies socials i sovint obtenien algunes avantatges i beneficis que no modificaven els processos de producció o acumulació de capital. Mentres que els socialistes, quan podien, cumplien una funció “gestora” en favor de les classes mitges i populars, especialment en periòdes d’expansió. Durant les 30 glorioses es va crear l’ilusió que d’aquesta manera que el progrés social i econòmic tindria continuïtat ad infinitum. L’hegemonia aconseguida pel capital financer global i els costos del welfare state va debilitar als comunistes i amb l’enfonsament de l’URSS van reduir a mínims les seves funcions tribunícies. I els socialistes s’han integrat en el bloc de poder i amb matisos practiquen les polítiques socials i econòmiques neolliberals amb una cultura individualista.

5.La matriu comunista i el PSUC.

La matriu originaria del PSUC 1936 va ser la fusió de 4 partits d’esquerres, d’orientació propera al socialisme genèric i també sindicalisme obrer i el marxisme. Però els 4 partits eren molt diferents. L’Unió Socialista, el més important en dirigents i en militants, anava del socialisme lliberal o humanista al marxisme revolucionari. Els seus dirigents eren professionals prestigiosos i la gran majoria eren profundament catalanistes. La figura ascendent era Joan Comorera, amb un perfil més polític que els intel·lectuals més reconeguts com Serra i Moret i Campalans. La Federació del PSOE era socialdemocrata, amb orientació esquerrana, articulats amb la UGT, minoritaria respecte a la CNT. El Partit Proletari Català estava arrelat en un Sindicat de dependents de la industria i el comerç, el CADCI, combatiu i catalanista. El PC de Catalunya, era molt minoritari, inicialment molt inspirat per la doctrina de la Internacional Comunista (I.Co.), molt sectari en els seus inicis (1931), però reconvertit segons les orientacions de la IC, promotora dels “fronts populars”. Aquesta fusió, quan ja era el PSUC, va ser hegemonitzada per les corrents més “comunistes” i el seu secretari general, Comorera, va contribuir-hi. El suport de la URSS, la prioritat absoluta de defensa de la República en front del cop militars, la capacitat organitzativa del partit i el manteniment de l’ordre en contra dels sectors “incontrolats” tot plegat va fer créixer ràpidament el nombre de militants i la influència del PSUC al llarg de la guerra civil. Potser hauria convingut una fusió més equilibrada de les diverses cultures polítiques dels altres partits i sumar les virtuts de tots plegats. Fora de la fusió van quedar forces que s’havien adherit a la I.Co. com Bloc Obrer i Camperol (Joaquín Maurin) y Esquerra Comunista (Andreu Nin) que van fusionar com a POUM o s’ho van plantejar, com la CNT.

El PSUC va assumir la doctrina comunista staliniana però en un moment històric que exigia la unitat de forces d’esquerres i democràtiques. A Catalunya i Espanya i a tot Europa en front de l’avenç del feixisme i l’amenaça de la guerra i el risc d’aïllament de la URSS. Tot plegat va generar un adn més obert malgrat que les condicions de la guerra i la pressió dels agents de la I.Co. van endurir els procediments, l’intolerància i el llenguatge que va derivar cap a considerar les posicions crítiques o diferents com enemics que calia eliminar. Acabades la guerra civil i la segona guerra mondial el prestigi de la URSS era molt gran. Representava l’esperança revolucionària per la majoria de militants i quadres i admiraven la força soviètica que había vençut als nazis. La I.Co. poc després de la revolució russa va aprovar les tesis que havien d’assumir els PCs. La nº 57 deia “L’obrer té dues patries, la seva i la República dels Soviets russos”. Aquest sentiment es va reforçar encara més quan es va iniciar la amenaçadora “guerra freda” i l’intent d’aïllar a l’URSS. Un sentiment que feia difícil analitzar críticament la realitat soviètica. La matriu comunista a l’Europa occidental va desenvolupar una cultura política dual.

6.Les ambigüetats o la dualitat sobre la democràcia.

Els PCs europeus molt aviat es van adonar que el model de la revolució del 1917 difícilment es podia repetir a Europa occidental i central. O bé eren paísos amb democràcia política, lliberal amb elements socials. O bé eren dictadures que aspiraven a la democràcia. La URSS no podia transferir el seu model i un dels factors que ho impedia es la por que va provocar la revolució russa als governs “capitalistes” lo qual va promoure avenços de l’Estat del benestar garantint mínims socials. Els PCs van assumir la democràcia representativa i les llibertats individuals. Fins i tot van recuperar el “patriotisme nacional”. Com el PCF “mon parti m’a rendu les couleurs de la France”. Però no es podia trencar el cordó umbilical, eren els fills de la revolució russa. Els soviètics necessitaven PCs no que fessin cap revolució, però si que els defensessin de les amenaces dels governs occidentals mitjançant l’opinió pública, per exemple el Moviment per la pau. I no oblidem que fins els anys 50 la URSS tenia un prestigi molt més enllà dels PCs. Cal afegir que els PCs en els paísos sotmesos a dictadures feixistes (la França ocupada, Italia) i les reaccionàries (Portugal, Grècia, Espanya) van ser els principals protagonistes de la lluita per la democràcia. Però al mateix temps es defensava a la URSS fins i tot quan exercia brutalment una dictadura sobre els pobles de la URSS i de la seva òrbita. Com els processos dels anys 30 a Moscou, els camps de concentració d’abans i de després de la guerra, el cop d’Estat a Praga (1948) i l’intervenció a Hungria (1956). Gradualment els PCs van distanciar-se de les polítiques russes especialment quan l’ocupació de Txecoeslovaquia (1968) i el cop militar a Polonia (1980). ¿Com combinar l’adehesió al democràcia amb la defensa del model soviètic?

Es va distingir la democràcia “burgesa” o formal que permetia l’exercici de llibertats i drets polítics en un marc capitalista i la democràcia futura vinculada a la construcció del socialisme. Per una part s’acceptava el marc democràtic existent però per l’altre s’anunciava un futur canvi que trencaria aquest marc. Els filòsofs del partit mantenien el concepte de “dictadura del proletariat” com l’alternativa de la “dictadura del capital”. Entesos com mons contradictoris. La dialèctica pot fer miracles però el resultat no sempre resulta entenedor i ùtil. Els PCs europeus van assumir la democràcia política de la ciutadania pel present i procuraven en aquest marc promoure canvis socials en favor dels treballadors. Però mantenien l’esperança revolucionaria dels militants pel futur, una esperança més o menys inspirada per la revolució del 1917 i la “crisis del capitalisme”. Per una part els PCs van acceptar les limitacions del marc politic-jurídic de l’Estat de dret existent. Però no eren “confiables”, per els altres sectors polítics, ja que mantenien conceptes com “la presa del poder” i se’ls vinculava al model soviètic.

7.El PSUC: com va intentar superar la contradicció de la matriu comunista. L’eurocomunisme.

El PSUC no va ser aliè a l’influència staliniana però sempre les decisions marcades per la brutalitat soviètica va deixar una petjada contrària. L’assassinat de Nin i l’expulsió i persecució de Comorera eren ferides en un partit en el que el debat i la tolerància formaven part de la cultura política predominant a Catalunya. Però la revolució russa, el suport a la República i la resistència finalment victoriosa en front del nazis va donar un enorme prestigi de la URSS era molt gran. Representava l’esperança revolucionària per la majoria de militants i quadres i admiraven la força soviètica que había vençut als nazis. La Internacional comunista va aprovar les tesis que havien d’assumir els PCs. La nº 57 deia “L’obrer té dues patries, la seva i la República dels Soviets russos”(1921) i per molts militants dels paísos europeus ho vivien així.
El PSUC va donar suport incondicional a les polítiques soviètiques fins els anys 60, encara que es caracteritzava més pels silencis que per els aplaudiments. La reactivació de les lluites democràtiques que es van desenvolupar els anys 60 i 70 van consolidar una cultura democràtica que en teoría no entrava en conflicte amb processos socialitzants, entesos com democratització a tots nivells de la societat. Però la vella matriu comunista estava present com un mite històric esperançador i una realitat alternativa encara que fos imperfecte degut a la societat retardada de la Rússia del 1917. Una ruptura amb la URSS per una part dels militants i quadres era molt dolorosa i ho consideraven innecessari. Cal dir que molts d’aquests militants si s’haguessin anat a viure a la URSS estaven predestinats a ser crítics i reprimits. L’eurocomunisme era un intent d’assumir la democràcia política i pluralista com garantia de llibertats existents i la millor via per avançar cap al benestar i a la reducció de les desigualtats. Semblava la solució però el que era una fisura latent es va convertir en una trencadissa sorollosa. Precisament la transició democràtica podria ser viscuda com un gran avenç la conquesta de llibertats i drets pels quals s’havia lluitat durant 40 anys. Però la transició es va viure per gran part de la militància i dels electors com una decepció.

La democràcia pactada i limitada amb importants sectors i aparells de l’Estat franquista i la coincidència amb crisi econòmica industrial i la conseqüent desmobilització van frustrar les expectatives d’una democràcia hegemonitzada per les classes popular com sovint prometien els dirigents o quadres (no tots ni molt menys). El partit es va orientar cap a les institucions i les eleccions per influir en el procés de la transició. Lo qual suposava assumir i respectar el nou marc polític i jurídic. Gran part de la militància va quedar decebuda i amb molt poc protagonisme en el procés. Calia trobar un responsable i va ser l’eurocomunisme. El que era un concepte estructural i a llarg termini es va identificar amb una conjuntura política i un viratge necessari, però no suficient, cap a les institucions. L’eurocomunisme abandonava la referència de la revolució de 1917 i el model soviètic si afegia el simplisme del eurocomunisme que es percebia com reduït a la democràcia representativa i l’acceptació de l’economia de mercat. Molts militants patien un dèficit de futur i d’esperança. Cal també tenir en compte també les pressions dels governs occidentals i de les altres forces polítiques espanyoles que volien afeblir a PCE i PSUC forçant que abandonessin signes d’identitat i al mateix temps procuraven la seva marginació del poder. I per la seva part els soviètics conspiraven per trencar el partit. Tots plegats volien el fracàs de l’eurocomunisme i acabar amb un PCE i un PSUC arrelats en els sectors socials i culturals amb més capacitat de democratitzar l’Estat, el conjunt de les institucions i l’organització social i econòmica. No ens van liquidar però si debilitar. Mai més van ser el que havien estat. Però la cultura política generada pel PSUC subsisteix i pot contribuir molt positivament a les forces democratitzadores.

Una nota per recomençar: el valor del comunisme.

No es el moment de construir un nou valor comunista que superi la versió pervertida del model stalinià i les seves marques sobre els partits comunistes. Solament indiquem tres línees que poden contribuir a una transformació social i política.

En primer lloc, el combat des de la base, els territoris locals i regionals i les xarxes més enllà dels Estats, contra el el sistema global financer i l’economía especulativa, és a dir combatre l’acumulació de capital per millorar les condicions de reproducció social (salaris directes i indirectes) en el treball i en els marcs de vida. Aquest combat integra la sostenibilitat que és avui un repte que afecta a tota la humanitat.

En segon lloc, desenvolupar els “bens comuns”, tot allò que ho precisen totes les persones, la renta bàsica, el “dret a la ciutat”, tot alló que redueixi a mínims les desigualtats.

I en tercer lloc, democratitzar la democràcia política, social i econòmica. No substituir el capital privat pel capital estatal, ni els propietaris per buròcrates. Cal poder d’intervenció dels treballadors en les empreses. La gestió pública no es monopoli dels funcionaris, pot correspondre a entitats cíviques o sindicals. Els poders polítics es relacionaran més contractualment que jeràrquicament. Els ciutadans votaran of course però també intervindran mitjantçant els rendiments de comptes, la revocació dels electes, el control ciutadà sobre les institucions polítiques i socials, les iniciatives legislatives populars. I, sobretot, assumir que la democràcia es un procés dinàmic i molt sovint s’ha de confrontar amb el marc jurídic i polític, estàtic, per millorar o recuperar, els drets i llibertats pervertits o insuficients.

Notas

1
L’autor ha escrit altres texts sobre el tema, entre altres Socialistas y Comunistas (Perspectivas sociales y políticas, Siglo XXI, 1985), Los comunistas y la democracia (Viejo Topo, nº 277, 2011) y El PSUC més que un partit (Nous Horitzons i L’Avenç, 2016).

2 Comentarios El comunisme soviètic (stalinisme) i les contradiccions dels partits comunistes occidentals

  1. Joan abril abril

    Ting un molt bon record teu pel pas per la Model ara finalment tencada,amb bossa de roba incluida.Una abraçada.

    Reply

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *